Aquests són els punts de la sentència del TJUE sobre euroordres dels quals depèn el futur de Puigdemont

Les sentències de la justícia europea s’escriuen per paràgrafs que es van enumerant. El 88 declara que considerar que la competència del país que sol·licita l’entrega d’una persona «pot ser controlada per l’autoritat judicial del país d’execució equivaldria a atribuir a aquesta última autoritat una funció general de control de les resolucions processals de l’Estat membre emissor», i això és «contrari al principi de reconeixement mutu» en el qual es basen les euroordres. Això significa que Bèlgica va vulnerar el dret de la Unió quan va denegar l’entrega a Espanya de Lluís Puig perquè entenia que el Tribunal Suprem no és competent per jutjar-lo, que era el nus gordià de les qüestions plantejades per Llarena i en la qual el TJUE li dona la raó sense embuts.

No obstant, la possibilitat de rebutjar una euroordre ha de continuar sent possible. I al paràgraf 97 ho permet, segons la jurisprudència del TJUE, quan es «disposi de dades que tendeixin a acreditar que existeix un risc real que es violi el dret fonamental a un procés equitatiu [...], a causa de deficiències sistèmiques o generalitzades en el funcionament del sistema judicial de l’Estat membre emissor», circumstància que el país requerit «haurà de comprovar, de manera concreta i precisa, tenint en compte la situació individual d’aquesta persona, de la naturalesa de la infracció que se li imputa i del context fàctic en el qual es va dictar l’ordre de detenció europea». La sentència no inclou Espanya entre els països amb aquest dèficit, però la defensa ja ha avançat que serà la carta que jugarà davant futures euroordres cursades contra Puig o Puigdemont per mirar d’acreditar aquesta deficiència generalitzada del sistema.

Els punts 98 i 99 especifiquen que s’ha de fer un «examen en dues fases» per «apreciar si, en cas d’entrega a l’Estat membre emissor, la persona que es tracti correrà un risc real que es vulneri el seu dret fonamental a un procés equitatiu davant un jutge establert prèviament per la llei». I al 100 s’afirma que «no pot considerar-se un tribunal establert per la llei [...] un tribunal suprem nacional que resolgui en primera i última instància sobre un afer penal sense disposar d’una base legal expressa que li confereixi competència per enjudiciar la totalitat dels encausats», punt al qual s’han aferrat les defenses per sostenir que això significarà que totes les causes relatives al procés acabaran sent anul·lades.

Fonts de l’alt tribunal asseguren a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA que la base legal és la llei d’enjudiciament criminal i el propi Estatut, que preveu que els membres del Govern i diputats del Parlament responguin davant el Suprem per delictes comesos fora d’Espanya. A més, recorden que el Tribunal Constitucional ha avalat en nombroses ocasions la competència del Suprem.

Al paràgraf 102 s’estableix que, «en una primera fase, l’autoritat judicial d’execució de l’ordre de detenció europea en qüestió ha de determinar si existeixen elements objectius, fiables, precisos i degudament actualitzats que tendeixin a demostrar l’existència d’un risc real que es vulneri, a l’Estat membre emissor, el dret fonamental a un procés equitatiu», sobretot per «l’incompliment de l’exigència d’un tribunal establert per la llei a causa de deficiències sistèmiques o generalitzades a l’esmentat Estat membre o de deficiències que afectin un grup objectivament identificable de persones al qual pertanyi l’interessat». Com a tal grup podria entendre’s l’independentisme català, que és com ho plantejarà la defensa en futurs procediments.

El punt 124 fixa que «els elements objectius, fiables, precisos i degudament actualitzats en què s’ha de basar l’autoritat judicial d’execució per portar a terme la primera fase de l’examen» per negar una entrega «poden resultar de resolucions judicials internacionals, com les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans, de resolucions judicials de l’Estat membre emissor o de resolucions, informes i altres documents elaborats pels òrgans del Consell d’Europa o pertanyents al sistema de les Nacions Unides». El següent punt esmenta expressament el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU, les conclusions de la qual es poden tenir en compte com un element més. Per Puigdemont aquest extrem és molt rellevant, perquè pensa esgrimir el realitzat respecte al procés per mirar d’acreditar vulneracions de drets generalitzades.

Per protegir en gran mesura el respecte mutu entre Estats, el punt 136 imposa com a condició sine qua non per poder denegar una entrega la consulta prèvia amb el país que reclama la persona. És a dir, si Bèlgica vol tornar a denegar l’entrega de Puigdemont a Espanya quan Llarena la torni a plantejar, amb l’argument que el Suprem no és el tribunal competent per jutjar-lo, haurà de consultar abans l’alt tribunal espanyol.