Democràcia de trinxera: quan la política és un Barça-Madrid

«La meva sensació és que s’han cavat més les trinxeres i cada vegada hi ha més gent que veu el món amb el seu biaix. La polarització ha crescut i l’ecosistema està en desequilibri», explica Orriols. El politòleg troba, al principi del llibre, un exemple fàcilment intel·ligible per a cada tipus de votant. Utilitza una conversa entre Jorge Javier Vázquez i Belén Esteban, el 2010, en la quaque l Vázquez diu que vota els socialistes i ho continua fent, tot i que –al moment més cru de la recessió– admet dubtes amb José Luis Rodríguez Zapatero. La segona contesta que ella de vegades vota el PSOE i, d’altres, el PP. «I aquesta vegada votaré... el PP. Perquè fins ara Zapatero l’únic que ha fet per la meva família és deixar-ne dos a l’atur i reduir-li la pensió a la meva mare. Llavors vull veure si amb el pròxim això canvia», afegeix.

Herois i brúixoles

Tot i que els votants com Belén Esteban –també coneguts com «ambivalents» per la seva capacitat de «veure el món de manera menys esbiaixada»– poden sorgir com «herois de la democràcia», el llibre destaca la importància que també hi hagi, tot i que no amb la proliferació actual, votants que s’identifiquin amb les formacions polítiques. «El partidisme ofereix als ciutadans una guia per poder formar-se opinions sobre qüestions polítiques complexes. Els partits són brúixoles que ubiquen els seus simpatitzants; els orienten sobre què han d’opinar o com han d’actuar quan no disposen de prou informació», es llegeix, per exemple, en un capítol.

Però també adverteix dels perills d’aquesta identificació excessiva: la incapacitat de veure els errors del teu partit, la nul·la voluntat de desprendre’s de les «ulleres ideològiques» per observar la realitat o la percepció que la veritat sempre està de part de la nostra opció política preferida.

En aquest sentit, Orriols està d’acord amb la idea que els mitjans de comunicació generalistes a Espanya, més que en altres països, tendeixen a assemblar-se als diaris esportius, que estan clarament inclinats a simpatitzar amb un equip i a criticar el rival. Més que informar-se, els electors busquen «no exposar-se a missatges que no els donin la raó» per no tenir disgustos.

La pretensió de l’autor és explicar per què votem el que votem des d’una perspectiva diferent de la que normalment aborden aquesta mena de llibres: en lloc de posar el focus en les estratègies dels partits per captar o mantenir els seus simpatitzants, el posa en els ciutadans, en la manera com construeixen les seves afinitats, s’informen i prenen decisions.

El vot de la por a les generals

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

Ho fa partint sempre de casos pràctics. Per exemple, quan parla del «vot de la por», el que s’exerceix més perquè no governi un partit que perquè en governi un altre. Segons l’opinió d’Orriols, aquest estratagema per intentar que un ciutadà esculli una papereta en concret ha sigut fins ara patrimoni de l’esquerra. Però creu que això està canviant i que es pot comprovar amb les eleccions generals previstes per a final d’aquest any: «No tinc gaires dubtes que el vot pel rebuig del rival ja es veu als dos costats, i crec que serà important a les pròximes eleccions. L’animadversió que generen Vox i Podem serà un element important en la votació, però passa una cosa: ja està descomptada. La gent té molt clar que hi ha dues opcions: o guanya l’esquerra més els nacionalistes o guanya el PP amb Vox».

En una conversa amb aquest diari, l’autor dona dos avisos més, un als partits de nou encuny que venen a disputar l’espai al PSOE i al PP i un altrr als tradicionals. Als primers els diu que, malgrat que és possible construir amb rapidesa un «sentiment d’identitat» dels votants cap a una formació, també «hi ha indicis que és més fàcil que aquestes ulleres partidistes se les treguin amb les noves opcions polítiques que amb les velles, perquè «la lleialtat a llarg termini s’assenta amb el temps». El cas de Ciutadans és palmari. El segon avís, als socialistes i als populars, és que, en política, sempre es pot continuar caient: «El terra és el 0%, no hi ha votants genèticament preparats per només votar un partit i tots tenen llindars de tolerància».