Pujol recupera l’«orgull» i reivindica la seva trajectòria i model de país

Torna Pujol. Després d’una etapa d’ostracisme, tristesa i flagel·lació cristiana per haver estafat milions d’euros durant anys, als 93 anys i després de recuperar-se d’un íctus, l’expresident va aprofitar la presentació d’una reedició d’un llibre seu de referència per desplegar tota la paleta de colors de la seva autoestima. Pujol va reivindicar el seu pas per la presó durant el franquisme, el seu projecte de país, l’«orgull» davant la tristesa i la idea d’un país que malgrat tot és «viu». Fins i tot es va permetre els seus habituals gags de coqueteria, distracció i dots de comandament: «Soc vell però tinc una certa energia. ¡Calleu!», va fer broma.

A les portes de ser jutjat junt amb tota la seva família –la seva dona, Marta Ferrusola, n’està exempta per motius de salut– per haver defraudat Hisenda i gestionat una gran quantitat de diners de forma presumptament irregular, fa mesos que Pujol passa del càstig a si mateix a tota una declaració explícita de combat davant una imatge pública com a mínim lesionada. No ho va semblar aquest dimecres a la cèntrica llibreria on es va congregar una multitud de fidels i de personalitats d’ahir i avui de la política, els mitjans de comunicació i l’entorn convergent de tota la vida. Ni rastre de la confessió, ni rastre del càstig moral. Al contrari, des de l’expresident Artur Mas a Miquel Roca, d’expresidents del FC Barcelona a destacats exdirigents dels mitjans de comunicació públics... Ni rastre de retrets. Ni una paraula sobre la seva confessió, tret de les que va pronunciar de passada una jove que va participar en la presentació del llibre, que simplement va esmentar que per a la seva generació, després de la confessió, «ja no es podia parlar» de Pujol.

«Li he fallat al jove que jo era»

L’únic indici d’autocrítica de Pujol va ser la frase: «Li he fallat al jove que jo era, ple d’il·lusió i d’entusiasme», per de seguida afegir que «tinc convicció, fe, esperança, però no puc acabar d’estar content amb mi ni amb molta gent». Paraules que sonaven a retret, també, sense un destinatari fix.

Pujol va desplegar la seva història, la d’un nen que amb 10 anys va dir «aquest país [Catalunya] l’haurem de refer», després de la Guerra Civil, quan va pujar al Tagamanent. Va parlar del seu pas per la presó (fruit del qual són els textos de ‘Dels turons a l’altra banda del riu’ i va presumir del seu model de catalanisme, malgrat la nova fase independendista. Va deixar clar que la seva idea mai ha sigut antiespanyola sinó de voluntat activa de presència a Espanya, tot i que «de moment no ens ha sortit bé, però potser un dia donarà resultat». Tot això combinat amb una advertència sobre el perill que Catalunya «torni a ser pressionada en un sentit negatiu», cosa que, remata, obliga a la recuperació de «la voluntat de tirar endavant». Pujol, hàbil, evita referències a l’actualitat i en canvi desplega els seus grans conceptes com el de la integració de la immigració i l’autoestima col·lectiva: «Jo que estic temptat per la tristesa noto que el país és viu».

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Aquest desplegament del Pujol clàssic, malgrat la seva edat, va anar acompanyat d’un to distès, que va fer les delícies del personal, com quan va dir, mirant una foto seva dels anys seixanta, que «de jove era guapo», va demanar al seu fill Oriol si havia fet un mal discurs o va fer callar els presents en to de broma. Es va posar el públic a la butxaca i va complir una etapa més de la seva estratègia personal –i possiblement judicial– de redempció.

El seu llibre anterior es titulava ‘Entre el dolor i l’esperança’. Ara hi ha molt més del segon, afegit a l’orgull indissimulat –el mateix que va desplegar amb acritud al Parlament quan va comparèixer després de la confessió– d’algú a qui ja no insulten pel carrer per estafador i corrupte.