De la supervivència a la victòria: els reptes dels partits catalans dos anys després de les eleccions

El PSC no només manté el lideratge a les enquestes, sinó que la ruptura entre ERC i Junts li ha permès guanyar centralitat i tenir pràcticament la clau de què s’aprova i què no al Parlament. «Governar des de l’oposició», és el seu lema. A costa de l’esquerda entre independentistes, els socialistes han anat pactant a conveniència amb uns i els altres, amb l’acord de pressupostos amb el Govern monocolor d’ERC com a guinda d’aquesta estratègia de ruptura de blocs. És cert que, amb aquest gest i malgrat que nega que li garanteixi l’estabilitat, Salvador Illa ha donat corda a la legislatura del president Pere Aragonès. Però, alhora, li permet presumir de «responsabilitat» i, sobretot, no tenir curtcircuitada la via del pacte amb els independentistes pensant ja en les pròximes eleccions. L’objectiu d’Illa no és només guanyar una altra vegada, sinó tenir prou suport per ocupar el Palau de la Generalitat. Les eleccions municipals són per al PSC la prova del cotó fluix de les seves expectatives, especialment a Barcelona. Això sí, el partit preferiria que els comicis catalans fossin abans de les generals per no assumir el risc d’anar a les urnes sense Pedro Sánchez a la Moncloa. 

El Govern més minoritari (33 diputats) ha aconseguit el suport més ampli per als pressupostos des de fa lustres (74 diputats). La paradoxa republicana, a més, s’ha garantit, com qui diu, poder acabar la legislatura, el 2025. Per aquesta raó, a dos anys vista poc o nul·la atenció li regalen a les enquestes tot i que fonts del partit reconeixen que, després de la fractura amb Junts, les expectatives electorals es van sumir en un sot del qual, ara, estan sortint. Sota el lema ‘el govern, governa’, els republicans esperen que l’obra del seu Executiu allargui en els mesos vinents a l’empara dels més de 3.000 milions de plus amb què compten els pressupostos del 2023. Ja en l’horitzó, la prova del nou de les municipals amb el seu doble partit: contra Junts, al rere-país; contra el PSC, a la regió metropolitana. A Barcelona, l’entrada a la partida de Xavier Trias ha refredat les opcions d’Ernest Maragall que, amb tot, no es desenganxa del tercet líder (el postconvergent, Ada Colau i Jaume Collboni) i a Esquerra esperen que la locomotora de la presidència de la Generalitat aixequi el seu candidat.

Dos anys després de les eleccions, Junts presumeix d’haver sobreviscut. I amb raó: ha deixat el Govern, l’expresident Carles Puigdemont ja no presideix el partit, la formació gestiona una difícil bicefàlia, la decisió d’abandonar l’Executiu va partir gairebé per la meitat els militants, ha minvat la influència i els diners de les sigles i la presidenta afronta un judici per corrupció. Amb tot això, Junts no s’ha trencat i té en Jordi Turull un líder amb autoritat que està redirigint el rumb per transformar el «moviment» Junts en un partit d’ordre. El candidat per Barcelona, Xavier Trias, personalitza aquest canvi de rumb. Si guanya, el partit respirarà en les decisives eleccions municipals. Sense poder a la Generalitat, JxCat necessita poder institucional per continuar resituant-se al centre del mapa com un hereu de Convergència en l’aspecte ideològic, ocupant el centredreta, i com una força independentista, que mira de competir amb ERC per l’hegemonia. Per a aquesta última missió la clau serà el nom del candidat o candidata de Junts a la Generalitat. La següent tasca de Turull és desplaçar Laura Borràs d’aquesta equació, ja sigui perquè el TSJC la condemna per corrupció, perquè es forja un nou candidat que –segons com acabi la decisió del Suprem sobre les condemnes del procés– podria ser-ne un altre que el secretari general.

Sense el seu ‘sí’, ERC no hauria aconseguit la presidència de la Generalitat, però poc va durar l’acord d’investidura entre cupaires i republicans. L’aliança es va trencar ja la primera tardor del mandat, quan els anticapitalistes van negar el suport als pressupostos i Aragonès va entendre que el pacte subscrit i que incloïa una qüestió de confiança en l’equador del mandat ja no el concernia. Des d’aleshores, la CUP ha perdut centralitat al Parlament i ha anat augmentant la bel·ligerància contra el Govern, que critica per, al seu parer, haver renunciat a l’objectiu de la independència i a una agenda d’esquerres. La relació amb Junts és igual de tensa. Tot i així, els cupaires no han demanat en cap moment que s’avancin eleccions mentre sigui irresoluble la desunió independentista perquè, per a ells, no hi ha més sumes possibles. 

Els Comuns van detectar ràpidament la debilitat de la suma independentista que va fer possible la investidura d’Aragonès. Jéssica Albiach va saber com treure rèdit dels seus vuit diputats quan va arrabassar a la CUP el paper clau per apuntalar els pressupostos del 2021, un rol que ha procurat mantenir just després de la sortida de Junts en el Govern, malgrat que va suposar que fos el vot del PSC el que cotitzés a l’alça. Van tenir expectatives que ERC els allargués la mà per entrar a l’Executiu, però Aragonès va preferir circumscriure les aliances al dia a dia, quan les sinergies entre republicans i Comuns són freqüents. La relació s’ha anat estrenyent amb la mirada també posada en les municipals i els pactes posteriors en ple flirteig entre Jaume Collboni i Xavier Trias. Aquests comicis seran un tot o res per a Ada Colau.

¿Travessia pel desert o desaparició? És el dubte que sobrevola els taronges des de fa dos anys. La pujada va ser molt exponencial, però també ho va ser la caiguda. Els taronges encara intenten recuperar-se de la debacle de passar de 36 a 6 diputats. Una situació agreujada per les disputes internes i les fugues de dirigents a altres partits. Ara l’objectiu és resistir en les municipals amb algun regidor a ciutats clau com Barcelona i Tarragona. Al Parlament, l’acostament entre PSC i ERC els permet mostrar-se com els garants del «constitucionalisme». Així, esperen recuperar alguns dels votants que el 2021 es van quedar a casa o van triar altres paperetes.

Notícies relacionades

Multimèdia | Els pressupostos de Catalunya, d’un cop d’ull

Aragonès accelerarà l’acord de claredat després de salvar els pressupostos

Els populars esperen, ara sí, sortir del pou en el qual van entrar quan va començar el procés i amb la irrupció de Ciutadans en la política catalana. Amb l'ajuda d’unes perspectives electorals més bones en l’àmbit estatal i amb els taronges tocant fons, el PP entreveu la possibilitat de recuperar part del terreny perdut en les eleccions municipals del maig. A la Cambra catalana, la dialèctica d’Alejandro Fernández intenta lluitar contra la seva escassa força parlamentària, encaixats en el grup mixt i amb només tres diputats. L’objectiu a curt termini és marcar perfil propi i evitar ser la crossa de Ciutadans i Vox.

Fa dos anys l’extrema dreta va entrar per primera vegada i amb força a la Cambra catalana. Van ser la quarta força parlamentària amb 11 diputats, tot i que ja han tingut una baixa. Tanmateix, a diferència del paper que tenen al Congrés, l’arribada a la Cambra catalana no està deixant empremta. La majoria parlamentària a Catalunya va decidir establir un cordó sanitari contra el partit i deixar-lo sense cap paper: ni van entrar a la Mesa, ni presideixen cap comissió. El gran dubte és si la seva inoperància en aquesta institució els farà perdre vots en altres eleccions o si només amb la marca ja els va bé.