Eleccions a Catalunya

Dos anys del 14-F: el trànsit de Pere Aragonès de la «majoria del 52%» a la ruptura de blocs

El republicà va ser investit president per a la inèrcia de pactar entre independentistes, però l’aliança per grup s’ha esquerdat després del pacte dels pressupostos

Mariona Puig

Les eleccions catalanes del 14 de febrer del 2021 passaran a la història per múltiples motius. El primer és perquè es van celebrar en plena pandèmia de covid, una situació que va ocasionar no pocs problemes, fins i tot per triar la data dels comicis. La segona és que es van celebrar sense president al Palau de la Generalitat. La inhabilitació de Quim Torra va deixar les regnes al vicepresident en funcions de president, Pere Aragonès. També els resultats van marcar una fita. El PSC va guanyar les eleccions per primera vegada en la seva història. El 1999 i el 2003, amb Pasqual Maragall, sí que havia sigut la força més votada, però mai va superar CiU en escons. I ERC va batre a l’espai postconvergent, aquesta vegada amb les sigles Junts, també per primera vegada, erigint-se en la principal força independentista.

Malgrat tots aquests registres històrics batuts, la principal lectura el dia després, juntament amb l’altíssima abstenció, va ser que l’independentisme havia superat el llindar del 50% de vot. Es va constituir així el que es va anomenar la «majoria del 52%». És a dir, un Govern amb ERC i Junts, amb el vot en la investidura de la CUP. Transcorreguts 24 mesos, aquesta majoria s’ha esfumat. Primer amb el distanciament de la CUP de l’Executiu i després amb la ruptura entre republicans i postconvergents. Tot això amb el llacet final del principal pacte entre blocs des de fa més d’una dècada, entre ERC, el PSC i els Comuns, per tirar endavant els pressupostos.

D’escolans a enemics

D’escolans a enemicsEl 1980, els socialistes es van veure guanyadors dels comicis, però finalment Jordi Pujol els va superar en vuit escons, 41 a 33, curiosament, els mateixos 33 que li van valer a Illa el triomf. El 1980 els socialistes van obtenir 606.000 vots; el 2021 en van aconseguir 654.000. Finalment, Pujol va ser investit amb els vots dels 18 diputats d’UCD i els 14 d’ERC que van optar pels convergents en lloc de recolzar una eventual suma amb el PSC (33) i el PSUC (23). Començava allà mateix una història de submissió republicana de la qual Esquerra no es va desfer fins fa precisament dos anys.

Malgrat guanyar les eleccions, la possibilitat que Illa optés a la presidència de la Generalitat no era viable. Per sobre dels partits, fins i tot el 2021, hi havia la lectura dels resultats per blocs i l’independentisme va tornar a aconseguir la majoria absoluta, com el 2015 i el 2017. I el 2021, amb el líder d’ERC, Oriol Junqueras, que passava la nit electoral a la seva cel·la de Lledoners, no era moment per dinamitar aquests blocs.

Cert és que l’entorn d’Aragonès, que desconfiava dels postconvergents, li va proposar obrir, aquella nit electoral, un canal directe amb Miquel Iceta, llavors encara primer secretari del PSC. Però l’ara president va dir que no.

Pactar primer amb el petit

En la dinàmica de blocs, la recerca del suport del PSC, que de fet havia superat els republicans en vots, no encaixava amb els temps. Sobretot quan Aragonès sabia (o creia que sabia) que Junts havia de recolzar el candidat republicà per aquests 35.000 vots. Escassos, sens dubte. Però menys que els 12.000 que finalment van servir per aixecar Quim Torra el 2018. I és que el pacte no escrit de suport entre forces independentistes es va establir així. El Parlament per als segons i la Generalitat per als primers de la rasa independentista.

Però per negociar amb Junts Aragonès va estrenar una tàctica que ha intentat repetir recentment amb els pressupostos. Pactar primer amb el grup més petit. Així, de manera ràpida, ERC i la CUP van fer els deures i van marcar el terreny de joc als postconvergents. Els 33 d’ERC i els nou de la CUP decantaven el futur pacte de Govern cap a l’esquerra, davant els 32 de Junts.

La negociació entre republicans i postconvergents va ser llarga, gairebé tant com la dels pressupostos amb el PSC. I en ella va aflorar ràpidament el nou ordre entre les forces catalanistes. Els republicans es van prendre com un afront que Junts no donés suport a la primera investidura d’Aragonès, sobretot quan l’elegida pels postconvergents (la tres vegades derrotada a les urnes Laura Borràs) es va fer amb la direcció del Parlament sense escarafalls republicans.

Estripar les cartes

Després d’un ultimàtum, ERC es va emancipar de 40 anys d’obediència al germà gran convergent i va suspendre les negociacions. La raó definitiva del debat era que els republicans no volien que el president estigués tutelat per Puigdemont. I en aquesta acció, parar els peus a Junts, es pot buscar la llavor de la fractura del Govern a l’octubre del 2022.

Les aigües van tornar al seu curs, però la unitat independentista, que mai va ser real més enllà de l’1-O, no es va recompondre. La majoria del 52% estava tocada de mort i era qüestió de mesos. Abans, pel camí, es va quedar l’acord amb la CUP.

Concretament, en el debat dels primers pressupostos. El principi de realitat i la política real que presideixen tots els passos d’ERC i Aragonès (excepte els tres mesos que el ‘Catalangate’ va congelar les relacions amb el Govern) van xocar de ple amb els postulats anticapitalistes de desobediència a l’Estat.

Suport esporàdic

Aragonès ha vist com canviava el suport estructural de Junts i de la CUP, que li donaven 74 diputats, per l’esporàdic dels Comuns i, ara, del PSC. Però si hi ha una cosa que defineix el seu Govern monocolor republicà és que actua com si la seva força comptés amb la majoria absoluta del Parlament, tot i que només té 33 diputats

Notícies relacionades

Ja ho feia fins i tot quan Junts estava en el Govern, com es va observar en el segon cop sobre la taula del president, que va acabar amb els postconvergents fora de la delegació catalana per a la taula de diàleg.

I és que, mentre el president tingui un fòrum, com la taula de diàleg, on exposar les seves ambicions independentistes, les que més s’entrellacen amb les demandes tradicionals de l’ERC de sempre, sembla clar que al Parlament es dedicarà a reforçar la segona pota, la de la gestió. El dia a dia, a l’espera que, entre una i una altra pota, en les pròximes eleccions al Parlament les urnes li donin una veritable majoria de govern.