Ramón Tamames, l’últim oportunista

El primer gran èxode de la política espanyola va tenir lloc en les files del centredreta i va començar just després de la primera victòria electoral del PSOE, el 1982. En la reordenació d’aquest espai polític, Aliança Popular passava a ser la principal força de l’oposició a Felipe González, mentre que els 11 escons de la UCD abocaven el partit que fins aleshores havia governat a la intrascendència. Els de Rodolfo Martín Villa, José Manuel García-Margallo, Eduardo Zaplana o Jaime Mayor Oreja van ser alguns dels canvis de jaqueta més significatius.

Després d’haver sigut regidora del PCE a Madrid –va ser expulsada del partit per desavinences amb Santiago Carrillo–, la coneguda Cristina Almeida va participar en la fundació d’Izquierda Unida, coalició per la qual va ser elegida diputada en diverses legislatures. Va ser dins d’aquesta formació on va crear el partit Nova Esquerra, que va acabar integrat al PSOE. Almeida va ser cap de llista socialista en les eleccions autonòmiques de la Comunitat de Madrid el 1999, i també va ser posteriorment senadora pel mateix partit.

Una altra manera habitual de canviar de sigles és deixar el teu partit per fundar-ne un altre. Hi ha múltiples exemples en la política espanyola, però potser tres dels més significatius són els de Rosa Díez, Francisco Álvarez Cascos i Íñigo Errejón. La primera havia sigut una important dirigent socialista: després de ser consellera al Govern basc va encapçalar la llista del PSOE en les europees de 1999 i, un any després, va competir per liderar el partit: va quedar l’última en el congrés que va guanyar José Luis Rodríguez Zapatero. El 2007, va trencar el carnet i va fundar UPyD, ja desaparegut. Poc després, el 2011, Álvarez Cascos deixava el PP –partit en què havia estat el secretari general durant una dècada– per crear Fòrum Astúries, amb el qual va aconseguir convertir-se en el president del Principat. Quant a Errejón, va ser el lloctinent de Pablo Iglesias des de les aules de la Complutense fins al Congrés, però les diferències estratègiques es van fer cada cop més grans, fins que va abandonar Podem i va fundar Més Madrid i Més País. Ara és diputat per aquest partit.

Potser no és tan paradoxal que Santiago Abascal hagi ofert a Ramón Tamames liderar la moció de censura contra Pedro Sánchez. El mateix Abascal va ser un oportunista de la política, tot i que el seu salt ideològic va ser menys pronunciat: després de tota la vida al PP –primer al seu Euskadi natal i després col·locat per Esperanza Aguirre en un ‘xiringuito’ de la Comunitat de Madrid–, va fundar Vox el 2014. El va acompanyar en l’aventura, a més d’altres líders populars descontents amb la suposada tebiesa de Mariano Rajoy, Aleix Vidal-Quadras. El dirigent català s’havia distanciat a poc a poc del PP des que Aznar va manar al partit recolzar Jordi Pujol al Parlament. Després de contribuir a fundar Vox, va ser-ne el primer president, tot i que durant aquesta etapa el partit es va moure en la irrellevància.

Toni Cantó és el paradigma de l’última emigració política massiva, que pot viure un gran impuls després de les eleccions autonòmiques i municipals del maig: la de càrrecs que passen de Ciutadans al PP. L’actor i polític valencià ha sigut diputat al Congrés per UPyD i líder a les Corts Valencianes de Ciutadans abans d’intentar, el 2021, presentar-se en les llistes del PP a l’Assemblea de Madrid. El Tribunal Suprem va anul·lar la seva candidatura per falta d’arrelament, però, des d’aleshores, defensa l’idioma espanyol a la Comunitat de Madrid per encàrrec d’Isabel Díaz Ayuso i a raó de 75.000 euros a l’any. Gairebé alhora que Cantó, va abandonar Ciutadans amb rumb al PP Fran Hervías, que va caure en desgràcia després de la destitució de Pablo Casado. A Catalunya, Lorena Roldán es va acomodar després de les últimes eleccions en les files populars del Parlament després d’haver estat a punt de liderar la candidatura de Cs.

Però hi va haver una època en què semblava que la jugada guanyadora no era canviar Cs pel PP, sinó el contrari. En les eleccions de l’abril del 2019, no fa ni quatre anys i de la mà d’Albert Rivera, Ciutadans va estar a punt de substituir el PP com a força hegemònica del centredreta. Poc després, tot un expresident autonòmic, el balear José Ramón Bauzá, va anunciar que es passava al partit taronja. Continua representant Cs al Parlament Europeu. Menys sort –quant a durada de la retribució pública– va tenir Ángel Garrido, que va arribar a ser president de la Comunitat de Madrid pel PP i després conseller per Ciutadans. Però, en els seus bons anys, Cs també ‘va pescar’ en el calador socialista: continua com a eurodiputada Soraya Rodríguez, que va arribar a ser portaveu parlamentària del PSOE al Congrés i liderar el partit a Castella i Lleó.

Al Parlament també hi ha hagut casos de reubicació ideològica. Dos moviments sonats van ser el d’Antoni Fernández Teixidó –que va ingressar a Convergència el 1993, després de ser diputat autonòmic pel CDS, i que va arribar a ser conseller de la Generalitat– i el d’Enric Millo. Després de ser un dels principals dirigents de la desapareguda Unió Democràtica i convertir-se, entre 1999 i el 2003, en portaveu adjunt de CiU a la Cambra catalana, Millo va ser el fitxatge estrella de Josep Piqué després del seu desembarcament al PP català. Per cert, que Piqué també venia d’un llarg viatge doctrinal: de militar a Bandera Roja i el PSUC de jove al Govern d’Aznar. El 2016, Millo va ser nomenat delegat del Govern a Catalunya, i, després de traslladar-se a Andalusia, ara exerceix com a secretari general d’Acció Exterior de la Junta de Juanma Moreno.

El cas de Manuel Valls és segurament el més particular de la llista, perquè la seva transmutació no va incloure només l’aspecte ideològic, sinó també el nacional. Primer ministre de França entre el 2014 i el 2016 pel Partit Socialista, va desembarcar a Barcelona per presentar-se en coalició amb Ciutadans com a candidat a alcalde en les eleccions del 2019. L’experiència va ser un fracàs –només va aconseguir la quarta plaça–, però el seu suport a Ada Colau va servir per evitar que l’independentista Ernest Maragall (ERC) es convertís en alcalde.

Ernest Maragall representa, precisament, el partit que ha fet els fitxatges més sonats dels últims anys en la política catalana. Ell mateix n’és el principal exponent: va passar de ser un important dirigent socialista –va ser secretari del Govern català i conseller durant aquella etapa– a representar ERC a Europa, el Parlament i l’Ajuntament de Barcelona. Un camí similar ha recorregut l’actual conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, també exsocialista. Sota el mandat d’Oriol Junqueras, els republicans han ‘pescat’ també en l’espai ecosocialista –Raül Romeva i Elisenda Alamany són els principals exemples–, com abans ho havia fet Josep Lluís Carod-Rovira el 2003 amb l’exconvergent Pere Esteve. L’últim episodi d’aquesta política de captació d’Esquerra ha sigut l’entrada en el Govern de Joaquim Nadal (ex del PSC), Carles Campuzano (ex de CiU) i Gemma Ubasart (ex de Podem) després de la sortida de Junts de l’Executiu català.

Els últims anys, també el PSC ha intentat atraure dirigents que havien fet carrera en altres partits. Ramon Espadaler, número dos de Josep Antoni Duran i Lleida a Unió durant anys i exconseller de la Generalitat, es va incorporar el 2017 a la llista socialista com a líder del nou partit Units per Avançar. Recentment, el candidat del PSC a les pròximes municipals a Barcelona, Jaume Collboni, ha anunciat el fitxatge de Lluís Rabell, que el 2015 va encapçalar la llista ecosocialista de Catalunya Sí que és Pot al Parlament.