Artur Mas: «Jordi Pujol es va equivocar amb la confessió»

Fa deu anys vostè va promoure un acord institucional contra la corrupció. ¿S’han posat en pràctica les mesures?

La majoria sí, en el que depenia de la Generalitat. Les reformes a Madrid no han anat al mateix ritme. Una de les grans conseqüències al Parlament va ser la llei de transparència, anterior a l’espanyola i de les més exigents d’Europa. Hi ha gent que creu que ens vam extralimitar en exigència i autocontrol.

¿Creu superat el problema sistèmic de la corrupció a Catalunya?

No s’ha superat el problema, però es tendeix clarament a un control més gran i, sobretot, a tenir més consciència de les implicacions que té la corrupció en la societat. Des d’aquesta cimera han passat coses com la confessió del president Pujol i el tema del rei emèrit. S’ha anat instal·lant aquesta sensació de pràctiques irregulars i de corrupció des de les més altes instàncies i això no és positiu ni recomanable.

¿L’exigència ciutadana s’ha relaxat?

Els ciutadans separen clarament el que és el finançament dels partits i les irregularitats que pugui comportar, de les conductes personals corruptes. En el finançament de partits la sensació és que durant molts anys els partits, poc o molt, feien el que podien per pagar campanyes i funcionar. Això no sempre comportava enriquiments a títol personal. Quan n’hi ha, la reacció ciutadana és més dura. Falla el referent públic i la gent pensa: «Aquest ha fet això i jo estic com estic». Com dic, existeix aquesta línia divisòria, altrament no s’explicaria que el PP governi a Andalusia amb majoria absoluta, quan és un partit ple d’irregularitats, incloent-hi les atribuïdes a persones. És un cas evident que això té una afectació relativa. Però si es posés a judici el criteri de la població sobre el rei emèrit, seria molt més dur que el que es fa sobre un partit.

És a dir, que la gent assumeix que els partits puguin anar al límit de la legalitat i accepta aquestes pràctiques...

No les combat tant, les considera... no diré normals, però sí que passen més desapercebudes. El judici no és tan dur.

Ha parlat abans de la confessió de l’expresident Pujol. Va estar fa uns dies al seu costat en la presentació del candidat de Junts per l’alcaldia de Barcelona, Xavier Trias. ¿Està ja restituït Pujol en la normalitat?

A mi m’agradaria que pogués tornar a la plena normalitat, aquest és el meu desig i la meva esperança. Sé que no és del tot possible. Cada vegada que passa una mica més de temps va recuperant una bona part del seu prestigi i credibilitat, però difícilment arribarà al nivell d’abans del 25 de juliol de 2014 [dia en què va fer pública la confessió], però tants anys després no hi ha hagut cap demostració fefaent d’un enriquiment personal per la seva banda. En qualsevol cas, ho ha negat. Amb aquesta confessió es va equivocar, en el fons, perquè es va posar al capdavant d’un problema que hi havia a nivell familiar i que la família va regularitzar amb Hisenda. En canvi, va assumir un cost polític que ha transcendit més enllà de la seva persona. Va decidir fer-ho així i crec que quan arribi el moment del judici, difícilment es podrà demostrar que ell tingués un paper actiu en aquest tema i que tingués un enriquiment personal, a diferència del rei emèrit, que movia en nom seu i en el de la família desenes de milions.

En el cas judicial es va arribar a parlar d’«organització criminal», finalment és associació il·lícita.

I de no sé quantes històries més... Les persones de la família que tenien un problema amb Hisenda, si no estic mal informat, ho van regularitzar tot. No hi ha deutes pendents. Una altra cosa és que es pot fer un judici sobre l’ètica. Sé que Pujol està en una fase d’expiació personal d’acord amb la seva filosofia i manera de ser.

Vostè li va retirar les atribucions com a expresident.

Va ser una de les decisions més doloroses que vaig haver de prendre. No hi havia més remei. Si no ho hagués fet, m’hi hauria obligat el Parlament. No vaig ser jo, ho vam fer de comú acord. No va ser una imposició meva, va ser una conversa en la qual vam arribar a la conclusió que era el que havíem de fer, per molt dolorós que fos per a mi.

Jurídicament, ¿Pujol va mantenir alguna atribució?

Crec que l’única que se li va haver de mantenir va ser l’acompanyament policial per una necessitat objectiva. Però ho va perdre tot i no ho ha recuperat. Socialment, i cada vegada més, està recuperant clarament la seva figura, ho veig en les reaccions de la gent.

¿També està recuperant l’honorabilitat del càrrec que ostentava?

Amb el que va explicar, l’honorabilitat té aquest punt de dubte. La gent, comparant amb altres casos i veient el que queda i que no hi ha sentència ni res de res, al final pensa que potser se’n va fer un gra massa

Sobre el primogènit de Pujol s’han centrat acusacions greus, que el relacionen amb el finançament irregular de Convergència.

Mai vaig tenir constància d’això en absolut. Em consta que va guanyar diners en negocis estrictament privats, però no que fos en cap moment a càrrec del partit. Parlo de les èpoques en què hi vaig ser present i tenia responsabilitats. Que va invertir i va fer negocis a fora i això li va proporcionar enriquiment personal, ho ha explicat ell mateix, i presumint.

¿Què falta per fer en la lluita contra la corrupció?

No falta gaire. El finançament dels partits està sotmès a controls molt forts. Hi ha un perill, que és que al final s’aconseguirà que els partits només depenguin del pressupost públic i això és un error, perquè cap altra entitat, ni els sindicats, ni les empreses, ni les organitzacions religioses ni els mitjans de comunicació viuen només del pressupost, però hi tendim perquè l’aportació dels militants és cada vegada més petita. Ens allunyem del model anglosaxó i tindrem uns partits aferrats a la mamella pública sense necessitat d’espavilar-se per buscar recursos privats quan tothom ha de fer-ho per finançar les seves necessitats. Per mi, el bon model és el mixt, amb els controls que calguin. Avui és impossible que les empreses puguin finançar els partits o les fundacions.

El problema de les ajudes d’empreses a partits és que sempre són a canvi d’alguna cosa.

S’ha de demostrar que és a canvi d’alguna cosa. Mai s’ha cridat a declarar els òrgans de contractació públics, no es demostra l’alteració d’un contracte públic. Perquè si una cosa va on ha d’anar, ¿on és el tracte de favor? Si s’analitza la contractació pública es veurà que els marges per alterar coses són limitadíssims. És gairebé impossible. I si ha sigut possible s’ha de demostrar. Si no, estem en les sospites, les suposicions, el «diuen això, diuen allò altre».

Notícies relacionades

Multimèdia | Laura Borràs, a judici: les proves que l’assenyalen i els arguments de defensa

Els afalacs d’anada i tornada de Jordi Pujol

En el cas Palau sí que es va demostrar el finançament irregular de Convergència a través de la institució cultural i Ferrovial.

No, no. Es van creure la versió de [Fèlix] Millet i [Jordi] Montull i d’empreses que van dir que havien actuat... Empreses a les quals van amenaçar amb presó.