Ernest Maragall inicia la precampanya sota el lema fetitxe del seu germà Pasqual

El primer senyal que un ajuntament democràtic no seria gens semblant als de la nit del franquisme va ser la campanya per al rentat de façanes i decoració de les moltes parets mitgeres que l’especulació ‘porciolística’ va deixar a Barcelona. Ràpidament es va encunyar una frase que resumia l’orgull barceloní (es va arribar a qualificar fins i tot de ‘nacionalisme’) que va derivar en eslògan municipal: ‘Barcelona, més que mai’.

Aquesta ‘B’ de Barcelona tricolor (blava, groga i vermella) i les lletres en majúscules i una mica deformades en alçària, com si les hagués escrit el Greco, es van convertir en el símbol del maragallisme, de Pasqual, el germà que, any rere any, sobretot veient com envelleixen els seus rivals, cobra més categoria de mite. És de tot menys casualitat que Ernest Maragall s’hagi recolzat en aquest lema per emprendre el camí de la precampanya de les eleccions municipals del 28 de maig.

El lema ‘Maragall, més que mai’, sense tricolor però amb les mateixes majúscules a l’estil del Greco, ha presidit l’acte que ha tingut lloc aquest dimecres a la Casa Rius, de l’Eixample Esquerre. Allà s’ha presentat un manifest en favor de Maragall, Ernest. El que va ser escuder del seu germà fins que aquest va haver de deixar la política.

Gran sorpresa

El text el subscriuen, entre d’altres, l’escriptor Jordi Amat; el músic Joan Chamorro; l’arquitecta Maria Sisternas; el director del Primavera Sound i la Sala Apolo, Alberto Guijarro; la presidenta de la Fundació Roure, Llum Delàs, i el director general del Barcelona Institute of Science and Technology, Eduardo Vallory.

Però per sobre de tots resplendeix el nom de Ramón García-Bragado, tinent d’alcaldia de Jordi Hereu, és a dir, com Ernest Maragall amb el PSC. García-Bragado té una trajectòria professional que remet, directament, a Pasqual Maragall, tant com a alcalde com a president. Així, a més d’amb Hereu, va ser secretari general de la Presidència de la Generalitat (2004 – 2007), gerent d’Urbanisme de Barcelona (1999 – 2004, és a dir, amb Joan Clos) i secretari tècnic de l’Institut Municipal de Promoció Urbanística (1988 – 1994), organisme responsable del disseny i la construcció de les infraestructures de la capital catalana vinculades al desenvolupament dels Jocs Olímpics. L’‘opus magna’ de Maragall.

Segons els signants, Barcelona és «lluny del que ens hem d’exigir com a subjecte col·lectiu, com a ciutat que vol ser referència al món». «Barcelona ha perdut el rumb, està desconcertada després d’anys de governs que no l’han sabut entendre ni orientar. La ciutat demana que se li torni la suma d’orgull, confiança i ambició que avui enyora», asseguren.

Segons el manifest, el que s’aconsella a Maragall és «no quedar-nos atrapats en el despit o la frustració». «No volem mirar enrere, ni volem experiments fracassats ni conceptes obsolets», etziben.

Polarització

També hi ha una referència subtil a la polarització que, amb la incorporació de Xavier Trias al plafó d’alcaldables, protagonitza el convergent amb l’alcaldessa, Ada Colau: «És urgent que deixem d’enfrontar una part de la ciutat contra l’altra, que abandonem els retrets inútils.»

Notícies relacionades

L’‘efecte Trias’ força ERC a redissenyar la seva llista electoral a Barcelona

Ernest Maragall i Jaume Collboni acusen Xavier Trias d’«amagar» les sigles de Junts en ple judici a Laura Borràs

L’alcaldable republicà, amb el seu inseparable iPad a la mà, fins i tot va fer més evident la relació òbvia amb l’exalcalde i expresident Maragall: «El meu germà deia que per ser progressista es necessiten dues coses: treballar i ser honest».

Va fer un vol d’ocell apuntant intencions però sense desenvolupar, a banda de reclamar que es «confrontin projectes i no que s’enfrontin persones», en referència vetllada, de nou, a Colau i Trias.