Les diputades catalanes es rebel·len contra el masclisme en la política: «Ni som intruses ni callarem»

No només ho tenen més difícil per arribar-hi, mantenir-s’hi i aconseguir portar la batuta, sinó que tot just posar un peu en la política són sotmeses a un escrutini públic que no té res a veure amb el dels seus companys. «Valoren el teu físic, com ets, si rius o no, com vas vestida, com et comportes, els gestos que fas... Hi ha un clar biaix, perquè aquest tipus de valoracions no es fan en el cas dels homes», explica la secretària general adjunta d’ERC i portaveu al Parlament, Marta Vilalta.

El mateix apunten les altres sis. Si d’unes assenyalen la joventut, a d’altres, com a la presidenta del grup de la CUP, Dolors Sabater, els recriminen que són «grans». La portaveu de Junts, Mònica Sales, assegura que una de les primeres dificultats és que hi ha situacions que «s’interioritzen com si fossin normals» quan en realitat suposen un greuge per a les dirigents, que reivindiquen ser valorades per les iniciatives que impulsen com els seus companys. Les xarxes socials no ho posen precisament fàcil. Un estudi de la Unió Interparlamentària assenyala que al voltant del 65% de les dirigents polítiques pateixen comentaris sexistes o sexuals humiliants, un fenomen que ha augmentat els últims anys per la impunitat i l’anonimat associat a les xarxes.

«M’han dit puta, borratxa, s’han ficat amb la meva vida privada», lamenta la diputada de Ciutadans i alcaldable a Barcelona, Anna Grau. «M’estic trobant molt que m’envien a València, em diuen que me’n vagi al meu poble», afegeix la presidenta d’En Comú Podem, Jéssica Albiach, que denuncia que es busqui assenyalar-les com «intruses». Totes coincideixen que és aquí on reben els desqualificatius més gruixuts. Però no només. La diputada del PP Lorena Roldán té molt present una crònica periodística que es va publicar després d’un acte polític en què va intervenir: «Es destacaven frases literals dels meus companys homes, però en el meu cas es parlava del meu pentinat, sense parlar del meu discurs o del que jo havia dit».

Per molt que admetin que hi ha hagut una evolució i que se n’ha pres més consciència, hi ha tics que, asseguren, continuen dins i fora dels partits. «Em fa molta ràbia que, amb 46 anys que tinc, em diguin ‘nena’. Segur que no és amb mala fe, però a ells amb 46 anys no els diuen ‘nen’», reconeix la portaveu del PSC a la institució, Alícia Romero. Es tracta d’una expressió que, apunten, porta implícit que no les veuen capacitades o que hi ha temes en què no s’han de ficar.

És el que li va passar a Sabater quan era alcaldessa de Badalona. Voler ser la responsable de la policia local o ocupar la presidència en consells d’administració li va costar horrors. Per «paternalisme» o directament per «misogínia»: «Donen per fet que no ho sabràs fer». Explica que va haver de «fer gestos d’autoritat com asseure’s a la capçalera de la taula» per fer-se respectar.

Una cosa similar va sentir Vilalta quan va debutar com a portaveu del partit. En el seu cas, per ser «jove» i per ser «dona», tot i que amb el temps ha aconseguit sobreposar-se. És freqüent, especialment en els inicis, «no sentir-se escoltada» o que no es tinguin «prou en compte» les aportacions de les dirigents, o que els mateixos comentaris siguin més valorats si els fa un home que elles. «El que m’ha salvat és saber que som moltes dones, que som una xarxa», assegura la republicana, que afegeix que el canvi es produeix quan t’adones que «el problema no és teu, sinó que és col·lectiu».

Estar, però, també, decidir

Una vegada arriben amb tota aquesta motxilla a sobre, constaten, també, que una cosa és ostentar el càrrec, i una altra, que realment puguin exercir-lo. Tant Roldán com Romero i Albiach coincideixen que dins els seus partits tenen poder de decisió, però que s’han trobat a reunions –sobretot fora de la política– a les quals l’interlocutor s’adreça directament a l’home. «Si vas a actes moltes vegades no pensen que tu siguis la portaveu o que tinguis responsabilitat, pensen que ets de l’equip o que ets una assessora», lamenta la socialista. «I no sempre et prenen seriosament», afegeix la popular.

Albiach, com a presidenta del grup parlamentari i coordinadora de Catalunya en Comú, no dubta a assegurar que, set anys després d’entrar en política, té poder de decisió en el seu espai polític, cosa que de vegades es posa en dubte de portes enfora. «Qüestionen que prenguem les decisions i quan ho fem ens diuen que som molt dures o que estem amargades», afirma. De manera similar ho veu Grau, que assegura que el fet que un home sigui «assertiu i amb caràcter» es veu «positiu» i se li diu que té «fusta de líder», una cosa que no passa amb les dones. «Sembla que has de demanar perdó per no ser una geisha», es lamenta.

La nafra de la conciliació

Totes coincideixen que res és igual que fa uns anys, però també que encara queda molt camí per recórrer. I és essencial començar per l’autocrítica en els seus respectius espais polítics. No n’hi ha cap que no lloï el suport intern, però totes fan també peticions als seus. «A una minoria d’homes del meu partit els diria que intentin observar el món del segle XXI tal com és. Els homes i les dones estem preparats per fer les mateixes coses», remarca la portaveu de Junts, Mònica Sales, que afegeix que «no callar» de portes endins és també necessari i que una de les batalles pendents és que es continuï «ficant el dit a la nafra» de la complexa conciliació: «Et donen a entendre que per dedicar-te a la política estàs desatenent qüestions que com a dona et correspon a tu atendre»

Notícies relacionades

¿Per què les líders polítiques s’atreveixen a dimitir?

Els adolescents davant la llei del ‘només sí és sí’: «És difícil trobar nois que tinguin clar el consentiment»

També és crítica la diputada i candidata de Ciutadans a Barcelona, però no contra els homes del seu partit, sinó contra la falta de solidaritat que retreu a dirigents dones d’altres formacions. Lamenta que hi hagi una doble vara de mesurar en funció de qui és la víctima dels atacs masclistes. «Si és contra Irene Montero, sortim tots, però, si es diu Anna Grau o Inés Arrimadas, no. Per segons quines companyes ets abans de Ciutadans que dona», afirma.

Per sobre de les picabaralles entre partits, almenys en el terreny reflexiu, es comparteix l’esperit de rebel·lar-se contra el fet d’haver de «lluitar el doble» sent conscients, també, de la seva situació de privilegi en comparació amb les dones que no tenen veu. Per elles, perquè la política hauria de ser exemplar i amb diferents accents, aquest 8-M sortiran al carrer.