Ramón Tamames: «Crec que s’ha abusat de l’estat de les autonomies»

Ramón Tamames, 89 anys, economista, novel·lista, acadèmic, premiat pels seus treballs a diferents universitats i certàmens, viu a la sala d’estar de casa seva envoltat de retrats de Pío Baroja, Picasso o Miguel Hernández, a més de molts dels seus nombrosos llibres, entre els quals hi ha Más que unas memorias, que regala al periodista. A aquesta memòria, que inclou la seva pertinença al Partit Comunista de Santiago Carrillo, la seva presència com a militant d’aquest partit els primers anys de la democràcia i la seva participació en la fundació d’El País, hi afegeix ja la seva acceptació de la iniciativa de Vox perquè el representi en la moció de censura que aquest partit polític presentarà el 21 de març contra el Govern de la Nació.

A casa seva, ben lluminosa, parla dels goigs i les ombres d’aquesta iniciativa que l’ha posat a la boca de tots quan ell vivia les mels, o les incerteses, del temps de retirada. Com que té tants noms propis resplendint a les seves parets, alguns de l’Espanya que hi va haver abans de Franco, se’ns va ocórrer començar el diàleg, que va ser fluid, tot i que de vegades ell va insinuar, de broma gairebé sempre, que nosaltres érem enviats amb preguntes d’altres, dient-li que potser de vegades se sentiria estrany exposant-se com a figura dels qui no volen en absolut el que ell va voler en un altre temps. Així va ser la conversa.

Amb el que es llegeix a la premsa sobre vostè, ¿no té la temptació de dir, parafrasejant Federico García Lorca, «a aquesta hora de la tarda què estrany que em truqui Ramón Tamames»?

No, no. A mi m’ha omplert de regust el de Peridis, que [a les seves tires d’El País] m’ha posat en un pedestal a la porta dels lleons del Congrés. Jo sabia que alguna cosa així arribaria. El Gran Wyoming també m’ha fet una cançó, basada en una de Nino Bravo. Però el preservador i transmissor de les essències ha sigut Fernando Sánchez Dragó, que em recordava, som amics des de l’any 56, i va ser ell el que va dir: ‘En Ramón pot servir per a una moció de censura com aquesta’.

¿I vostè se sent còmode en la missió?

Doncs... estic com un peix a l’aigua, perquè no penso que això sigui nou per a mi. Sempre he pensat que una cosa així podria arribar. En la moció plantejaré que estic prestant un servei a la societat, si vols, la pàtria, o com li vulguis dir.

¿I el vehicle adequat per a això és Vox?

Bé... els avatars de la vida fan que pugui ser una cosa o una altra. Però m’agradaria remarcar la valentia de Vox. Han sigut valents al presentar-me a mi a aquesta moció. Perquè té els seus riscos. Jo veig en Vox uns patriotes sense complexos, que estan per la unitat d’Espanya, per la monarquia parlamentària, per la bandera i ja està. Jo no pertanyo a Vox, però m’identifico amb això.

Però Vox no dona la benvinguda als que pensen diferent d’ells.

És que jo no he de dir-los a ells el que han de pensar. A mi m’han demanat que lliurement digui el que penso que està passant en aquest país i això és el que faré. Això em sembla valent. Altres grups polítics no ho haurien fet.

¿I com es pot fer un país sense els bascos o els catalans o els gallecs o els que tinguin algunes diferències amb l’Estat espanyol?

Bé... els portuguesos són bastant diferents i, no obstant, van rebutjar en un referèndum establir un sistema d’autonomies com el d’Espanya. Els francesos van fer pràcticament el mateix i tenen unes regions administratives fusionades. Posa’t tu aquí a fusionar el País Basc amb Aragó i veuràs el que passa. Però a mi no em sembla malament que cada país esculli el camí que prefereixi, eh. A la Facultat de Dret vaig aprendre que una poma és un estat unitari, una taronja és un estat federal i un carràs de raïm és una confederació. Nosaltres estem passant de la taronja al raïm, però n’hi ha molts que prefereixen mantenir la poma.

Però vostè mateix va intentar que els catalans es posessin d’acord amb l’Estat espanyol...

Jo estic per l’Estat de les autonomies, crec que se n’ha abusat i cal millorar el títol vuitè de la Constitució, amb el que alguns anomenen la recentralització, però ens hem passat amb el títol vuitè. Perquè les autonomies ara semblen estats i hi ha qui vol independitzar-se. A Vox alguns estan contra les autonomies, però... ¿això significa que desaparegui l’Estat? França té 90 departaments i viu bé.

¿Però vostè defensaria al Parlament que s’acabi amb les autonomies?

No. ¡¿Com puc defensar això?! Jo crec que ni Vox defensaria això actualment. Perquè han evolucionat i s’han adonat que les autonomies han arrelat.

¿Quines altres parts de l’Estat espanyol defensarà en la seva ponència?

A mi m’han demanat una espècie de dictamen sobre la situació del país. No defensaré Vox, tot i que li tinc certa estima, perquè, de no ser així, no hauria acceptat la seva proposta.

¿Però quins elements dels que constitueixen l’essència de l’Espanya d’avui defensa vostè?

Defenso, per exemple, que no es pacti amb partits que estan per la separació. Defenso que hi hagi una millor administració basca o catalana, un millor ensenyament, no pressionar per aprendre un idioma les persones que han anat a viure allà...

Però generalment es respecta el bilingüisme, ¿no?

Hi ha hagut vegades en què ha hagut d’intervenir el Tribunal Superior de Justícia de la regió... del País Basc o de les Balears o de Catalunya. A Catalunya ja se’ls ha dit: 25% de l’ensenyament en castellà. Però hi ha qui no ha respectat aquest mandat. I a això cal afegir-hi que a molta gent li fa por protestar. El mateix passa al País Basc. Hi ha gent que no vol aprendre eusquera, però el sistema els absorbeix d’una manera o d’una altra. Així que no intentis convèncer-me que me’n vagi al PP o amb la música a una altra part. Perquè, senzillament, és Vox, i concretament Sánchez Dragó, el que m’ha trucat.

No intento convèncer-lo de res, només faig preguntes. ¿No s’ha preguntat a si mateix per què s’ha ficat en aquest vesper?

Sí. Però... he pres una decisió, han confiat en mi i ja només miro cap endavant.

¿Quins són avui els límits de la democràcia per a vostè?

No es pot permetre acabar amb la separació dels poders polítics. No es pot permetre incomplir la Constitució. Això és sagrat per a la democràcia. És sagrat l’article 14: tots els espanyols són iguals davant la llei. És a dir: els límits de la democràcia els marca la mateixa Constitució.

Els separatistes o independentistes també són espanyols, ¿no?

És clar. I tenim el cas d’Otegi o el cas de Rubert de Ventós, separatistes... Al que no tenen dret és a intentar governar només per als seus propis adeptes. Però això ha sigut possible per donar més pes a la sobrerepresentació. Les zones rurals de Catalunya, per exemple, tenen una sobrerepresentació. I això no és bo. Això no respecta el principi de proporcionalitat que diu la Constitució.

¿I per què no hi pot haver coalicions amb separatistes o independentistes?

Pot fer-se. Tot i que... ja ho veus: això ha donat com a resultat un govern Frankenstein, però això ha sigut gràcies només a una coalició d’investidura. Això és una cosa legal, sí. Però que no ens diguin que tots ho hem d’admirar. ¿No va dir Sánchez que no dormiria si pactava amb Podem? Doncs, mira’l: allà està, bastant bé.

¿Què dirà al Congrés sobre la situació espanyola d’avui?

Senzillament, que podríem viure molt millor, que podríem tenir més desenvolupament, que el nostre índex de desigualtat podria ser com el de França, que podríem tenir unes institucions que siguin admirades per tots els espanyols. Perquè... ¿com es pot admirar el Consell General del Poder Judicial si se li fa un gol? ¿Com es concep que parlem de magistrats progressistes i magistrats conservadors? Els magistrats no haurien de tenir actituds polítiques, haurien de ser neutrals.

¿No creu que moltes vegades certs espanyols no volen els altres espanyols que no els agraden?

Això va per barris o col·lectius. Però... mira: a mi em porten a la presó [en el franquisme, i en els laboris de la democràcia], entre altres coses, perquè dic que necessitem una Constitució...

D’aquell període de la història d’Espanya, ¿què queda?

En quedem alguns, ja de molt avançada edat, com jo, que intentem transmetre el que queda de la Transició.

De la Transició van sorgir les lleis d’igualtat amb què el partit que li ha trucat no està d’acord.

A veure: a mi no m’han trucar per ser el gran propedèutic. A mi només m’han dit que exposi la meva visió de com està el país i de com podria millorar. Res més.

¿Com podríem tenir avui una reconciliació en la conversa nacional?

Això... prefereixo no dir-t’ho ara, perquè vull preservar el discurs per als 350 diputats. Vull que arribi el discurs sense que s’hagi difós o comentat prèviament. Però sí que et dic que no estic preparant un míting, estic preparant una espècie de dictamen.

¿I què dirà del Govern actual?

Això també està en la mateixa línia. Ho diré al Congrés, no ara.

¿La coalició que avui governa Espanya, PSOE-Podem, té alguna cosa que li agrada? A més del que li desplau, és clar.

Home... jo crec que tota política té bones coses. Tant de bo, per exemple, que totes les promeses que va fer Sánchez als damnificats de l’erupció del volcà a l’illa de La Palma es compleixin.

¿I a part d’això?

Això també entra una mica en la línia del discurs que encara no vull revelar. Però crec que el Govern ha recordat les Reials Acadèmies, que estaven abandonades, i hi ha reestablert un tracte raonable. Això és una cosa que jo he percebut directament. En canvi, no m’agrada, per exemple, que no facin alguna cosa per evitar greuges amb el president de Mèxic sobre l’arribada d’Hernán Cortés.

Espanya és un país plurinacional i...

Espera, espera. Crec que intentar aclarir el que som amb paraules registrades en aquesta etimologia i ressonància, doncs... A veure: jo parlo d’Espanya com una nació de nacions. Això ho vaig dir fa 20 anys i ningú em va dir res. Però dir això és una figura poètica i ja està.

¿No creu que és estrany que un demòcrata com vostè s’aliï a un organisme polític que no accepta èxits de la democràcia?

No, no, no. No vagis per aquí. Repeteixo: aquesta és una organització que ha tingut la valentia d’incloure-m’hi, cosa que d’altres no s’atrevirien a fer. Ells pensen que pot ser bo per remoure la política espanyola, en el millor sentit, i perquè hi hagi una crítica independent que pugui arribar més enllà dels militants de Vox.

¿Quin discurs espera de Pedro Sánchez?

Li vaig enviar un dels meus llibres, dedicat a ell i a la seva dona, i li vaig dir que a veure si menjàvem junts o alguna cosa, i ell em va contestar que no, que no era necessari, perquè les estratègies calia conservar-les. Bé, em sembla normal.

Però, digui’m, ¿què espera que ell li digui?

Doncs... la veritat és que no m’he parat a pensar en això. Crec que, més que portar un discurs preparat, prendrà notes sobre la marxa. Això ho fa freqüentment. Del que no hi ha cap dubte és que aquest president té coratge. Perquè, quan es va quedar sol al seu partit, després va tirar endavant. I, escolta, va guanyar una moció de censura, ¿eh?

¿I quin paper pensa que tindrà el PP en aquest episodi?

Abascal va començar a plantejar la moció al desembre i ho va dir al PP i ells no s’hi van voler unir. Bé, les seves raons devien tenir i... ara han dit que s’abstindran.

¿Vostè els dirà alguna cosa per fer-los canviar d’opinió i que votin a favor de la moció que defensarà?

Penso que tenen prou cap per entendre el discurs que pronunciaré. Estaria bé que el vot fos secret, potser així alguns d’ells hi votarien a favor. Però no es pot.

¿Quines de les seves conviccions han canviat amb el temps?

Crec que això ho haurien de dir els comentaristes. Del que estic segur és que mai he defensat la dictadura del proletariat. Perquè n’havíem tingut bastant amb la dictadura de Franco i perquè l’espanyola és una societat interclassista.

Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, va dir l’altre dia que vostè és «espinós i polèmic».

Sí que ho soc, polèmic. I espinós... no em diré a mi mateix que soc espinós, perquè seria pegar-me un cop al cap amb una pedra. Crec que soc bastant transparent i amic dels meus amics. No soc un mentider. En absolut.

Ella deia això perquè vostè havia dit que les criatures amb síndrome de Down eren una desgràcia per a qualsevol família.

Això va ser fa anys. I ho hauria d’haver matisat, és veritat. Perquè m’he adonat que pares que tenen fills amb síndrome de Down s’estimen molt. He vist un amor extraordinari. Però... també és cert que és una situació difícil pel que fa a la salut.

Vox no està a favor de l’avortament. ¿I vostè?

Ells són molt lliures de pensar el que vulguin i de defensar el que anomenen el dret a la vida i... estic per explicar-te una cosa, però no ho sé.

Expliqui-me-la.

¿Però després la trauràs?

Sí.

No, millor no te la dic.

Bé, me la diu després, quan apagui l’enregistrador.

Millor.

Llavors, respecte a la moció: ¿què és el que no fa legítim el Govern de coalició que tenim?

No penso que sigui il·legítim. El que passa és que hi ha elements per criticar-lo. Per exemple: aquest Govern no inverteix en les instal·lacions hidràuliques del país perquè el que vol és sortir a la premsa i posar canonades no li interessa a ningú. I et diria altres coses, però ja t’estaria revelant el meu discurs i t’he dit que prefereixo no revelar-lo ara.

Una última pregunta...

A veure si és veritat.

¿Quin país vol vostè?

El que vull és que en la ment d’un govern hi hagi un disseny de país. L’única d’aquest Govern que ha fet servir aquest terme és Yolanda Díaz, però no ha esbossat com fer-ho. O jo no ho he vist enlloc. El que vull és un país que funcioni millor, que aprofiti els seus recursos, on hi hagi igualtat d’oportunitats, on l’Estat de benestar funcioni al costat de la despesa pública. Perquè de vegades la despesa pública a Espanya és desenraonada. Es fan trens que no caben pels túnels o plantes de depuració que no funcionen o embassaments que no són necessaris. Bé, jo el que vull és que el país funcioni i que no perdem la confiança en uns i d’altres.

Això que ha dit vostè també podria dir-ho la ministra d’Economia.

Doncs no ho sé. Perquè no se la veu. Nadia [Calviño], per cert, em va donar un premi fa poc. Ella no ha especificat el programa dels fons Next Generation, per exemple. No se sap res d’això.

A veure..., ara sí que això és l’últim, ¿eh?

L’últim, l’últim.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

¿Li fa il·lusió tornar a la Cambra?

Sembla que li fa més il·lusió a Peridis. A mi... una mica també.