La campanya erràtica d’ERC i Ernest Maragall per a les eleccions municipals de Barcelona

En les últimes setmanes, ERC ha patit el descrèdit de veure com una sèrie de suports intel·lectuals al candidat, o almenys així els va anunciar el partit, negaven tota adscripció a la seva candidatura (més enllà de l’afecció personal) i fugien a la desbandada de les proximitats de Maragall. I també ha mirat, sense èxit, de trobar una número dos que suposés un canvi d’inflexió en les tendències demoscòpiques per acabar tornant, després de gairebé un mes de divagació, on eren, és a dir, al dubte entre Elisenda Alamany i Ester Capella, resolt finalment –tampoc això ha sigut cap sorpresa– per a l’‘excomú’.

Parafrasejant Mario Vargas Llosa, és difícil assenyalar en quin moment exacte ‘se jodió’ (amb perdó) Barcelona per als republicans, però diverses veus han apuntat a aquest diari, al llarg d’aquest mandat, que va ser la mateixa nit triomfal de les eleccions del 2019 quan, eufòrics per haver sigut la llista més votada, van donar per fet que tindrien l’alcaldia i no van fer una trucada que podria haver canviat el curs dels esdeveniments. Ningú va trucar a Ada Colau, segona en les eleccions a 5.000 vots d’Ernest Maragall, per proposar-li un acord. Ningú d’ERC, s’entén. La resta, ja és història.

Maragall va ser una aposta personal d’Oriol Junqueras que, amb dades a la mà, va resultar encertada, en aquell moment. Ernest Maragall –l’‘home fort’ de l’administració municipal quan el seu germà Pasqual era alcalde– va aixecar un partit que sempre s’havia mogut per la zona baixa de la classificació municipal barcelonina fins al triomf al multiplicar els cinc regidors de què disposava Alfred Bosch (que la direcció va apartar del camí a penes a nou mesos de la cita electoral) fins als onze. Una xifra que, atesa la fragmentació de l’última dècada, va suposar un triomf sorprenent per als republicans.

A l’aguait

Junqueras, sempre a l’aguait als espais polítics d’esquerra que envolten ERC, va saber captar l’exconseller quan el PSC va optar per recuperar l’electorat que se n’havia anat a Ciutadans. En un partit que, els últims gairebé 50 anys, mai havia passat de ser, a la metròpoli global barcelonina, un apunt anecdòtic, gairebé folklòric, del que representa el rere-país, Maragall va trencar la tendència. N’hi ha prou de repassar la llista de dirigents passats i actuals d’ERC per adonar-se que Barcelona ha estat sempre allunyada dels interessos del partit. I obvi és que no cal haver nascut a Barcelona per ser un barceloní de soca-rel, com que néixer, créixer i viure a la capital atorga una mirada diferent sobre l’urbs, la seva idiosincràsia i els seus problemes.

La falta d’aquest capital humà republicà oriünd de la ciutat és la que, per exemple, va permetre a un dels polítics més controvertits dins del seu propi partit, Jordi Portabella, mantenir-se a primera fila fins que Junqueras va dir que ja n’hi havia prou. I aquest dèficit de patrimoni humà, juntament amb l’obvi currículum vital i intel·lectual de Maragall, és el que va propiciar que Junqueras li donés les claus republicanes de la ciutat.

En una legislatura en la qual la cúpula dirigent ha estat, fins al juliol del 2021 (Oriol Junqueras, empresonat), o està (Marta Rovira, encara a Ginebra), absent i en la qual el partit ha passat de repte a repte, com assaltar el Palau de la Generalitat o asseure el PSOE a una taula de diàleg, Barcelona ha anat caient en l’oblit.

Oposició constructiva

La confiança en Maragall era interessadament cega. En mans d’un indubtable crac polític, el partit es treia un maldecap de la llista de problemes. I ningú va donar l’alerta quan Maragall, en lloc d’emprendre una oposició ferotge i ‘trencacames’ davant qui li havia ‘arrabassat’ l’alcaldia mitjançant un pacte no escrit amb el ‘papus’ dretà Manuel Valls, va optar per una oposició més que constructiva.

Sense ERC, Colau no hauria aprovat tots els pressupostos municipals d’aquest mandat, una cosa gairebé de rècord Guiness per a qui va perdre les eleccions i té només 10 regidors. Cert és que Maragall, en un exercici de responsabilitat, va impedir que la ciutat es paralitzés. Una cosa que, segurament, en una legislatura típica, li reportaria beneficis a les urnes. Però la mateixa personalitat de l’alcaldessa i la seva gestió, que desperta amors i odis eterns, no és el camp adobat per a les mitges tintes i els grisos. Per als que es mouen entre el ‘sí, però no’ i el ‘no, però sí’, tant pel que fa a la prolongació del tramvia com envers el projecte de les superilles, per esmentar dues polèmiques municipals.

Un escenari difús i indefinit que es va perfilar, en contra d’ERC, quan Xavier Trias, l’alcalde sense obra recordada, va sortir a la palestra amb un únic lema electoral: fer fora Colau. En una jugada de comunicació que servia els interessos de tots dos, l’alcaldessa i el seu antecessor es van prestar a fotografiar-se junts en un àpat. L’objectiu, aconseguit, almenys en les primeres setmanes d’aquesta precampanya, va ser tensar el debat i polaritzar-lo.

Blanc, negre, gris

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

D’aquesta manera, els electors que podien tenir certa sintonia amb el pensament de Colau, però no amb la seva manera de portar les coses, i podien ‘passar-se’ al bàndol republicà, es van reafirmar en el seu vot a l’alcaldessa davant el pànic que els envaeix que Trias torni a l’alcaldia. Mentre que, en l’altre fidel de la balança, els quatre anys d’oposició gairebé versallesca no permeten a ERC entrar en la lluita del vot anti-Colau.

I llavors és quan ERC va reparar en Barcelona. Que, si bé apareixia a tots els seus documents com a locomotora d’un vot que també les enquestes preveien massiu en aquests comicis locals, no va merèixer en si mateixa grans ostentacions estratègiques. I no serà pels murmuris de dubte que generava a les mateixes files republicanes que Maragall optés de nou a l’alcaldia, ja des del dia després en què Colau va recollir la vara de comandament per segona vegada. Ni tampoc quan l’opció que Trias tornés a l’arena, després de ser l’únic alcalde de Barcelona en democràcia que no va obtenir la reelecció, es va convertir en alguna cosa més que un rumor.