ERC impulsa un compromís antifeixista com a embrió d’un cordó sanitari contra l’extrema dreta

El candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, Ernest Maragall, amb altres aspirants a la vara de comandament de diferents localitats de la regió metropolitana barcelonina, ha presentat un text que, firmat per tots els candidats republicans de les eleccions del 28 de maig, suposarà la creació d’un compromís antifeixista. L’objectiu últim és traslladar a la resta de forces democràtiques el manifest perquè el firmin.

Són tres les raons que mouen ERC per proposar el compromís. Una n’és la seva pròpia identitat. Nascuda el 1931 i actor principal tant de la república com de la Guerra Civil, la lluita antifeixista és un d’aquests valors de l’ADN d’ERC que tant presumeixen. Però, lògicament, hi ha raons més poderoses, que són les pràctiques.

D’una banda, miren de promoure una espècie d’aplicació del VAR polític a l’elecció d’Ada Colau com a alcaldessa el 2019. El motiu és, evidentment, evitar que el favor que Manuel Valls va fer a l’alcaldessa caigui en l’oblit. Un Valls que, com a ministre d’Interior francès, va proclamar alguna vegada discursos xenòfobs.

La tercera raó és prevenir que això pugui passar de nou. Davant l’entrada de Vox en, per exemple, el mateix consistori de Barcelona, sense anar més lluny, ERC mira de cauteritzar preventivament que la jugada Valls pugui tornar a passar, en aquest cas amb Jaume Collboni.

Notícies relacionades

Elisenda Alamany, número dos d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona

ERC busca la via per recuperar militants

Però no és només Vox. Maragall va denunciar el to i el contingut d’algunes de les proclames de Valents, la força que va néixer de les cendres de la llista electoral creada per Valls i la portaveu de la força, Marta Vilalta, va recordar que «Xavier Albiol» és un habitual en les polèmiques sobre presumpta xenofòbia. «No fa falta dir res més», va sentenciar parafrasejant el que va dir un dia el llavors entrenador del Reial Madrid Bernd Schuster.

Per tot això, el compromís exigeix «no acceptar els vots de força que promogui els discursos feixistes per guanyar l’alcaldia». Ni tan sols negociar. Acceptar que és el que, a la pràctica, va fer Colau.