Fèlix Millet, un lladre de classe entre «els 400» de la cort catalana

Un empresari burgès, que ha mort als 87 anys i que serà recordat com el gran saquejador del Palau de la Música, institució de la qual va haver de sortir per la porta del darrere de manera precipitada quan els Mossos van entrar a registrar-la davant l’atònita mirada de tota la societat catalana. I per la porta del darrere va entrar també a la Ciutat de la Justícia l’1 de març del 2017 per ser jutjat pel desfalc, junt amb la seva mà dreta, Jordi Montull, de 23 milions euros acreditats de la institució musical. La sentència va arribar vuit anys i mig més tard: nou anys i vuit mesos de presó per quatre delictes diferents de malversació i apropiació indeguda, tràfic d’influències, blanqueig de capitals i delicte contra Hisenda Pública. De tot el saqueig, els condemnats només n’han tornat 12 milions.

La cobdícia indissimulada i la impunitat amb què va actuar Millet durant 20 anys queda demostrada per l’hemeroteca. «Som unes 400 persones, ens trobem a tot arreu i sempre som els mateixos», va presumir Millet encara en la seva època daurada davant els periodistes Andreu Farràs i Pere Cullel, autors del llibre ‘L’oasi català’. Era l’any 2002 i aquest oasi trigaria encara uns anys a demostrar-se un miratge, un escenari de cartró pedra que va començar a esquerdar Pasqual Maragall quan va etzibar al llavors líder de l’oposició Artur Mas: «Vostès tenen un problema i es diu 3%». Després esclatarien el cas Palau, el cas 3%, el cas Pretòria...

Els orígens de Millet són de rang llinatge. Procedent d’una família burgesa, fill de banquer i polític, el seu oncle avi, el músic Lluís Millet, va ser cofundador de l’Orfeó, institució que ell va acabar presidint el 1978 amb l’objectiu de restaurar el Palau. Per fer-ho, va impulsar la creació del Consorci del Palau de la Música, format per la Generalitat, l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura.

Un afany de poder indissimulat

Les seves ànsies de poder les recullen la trentena de càrrecs en institucions i entitats que va ostentar. Va ser president d’Agrupació Mútua i de la seva fundació, de la immobiliària AMCI Habitat, de Bankpime, vicepresident de la Societat del Gran Teatre del Liceu, membre del patronat de la Fundació Conservatori del Palau, vicepresident de la Fundació FC Barcelona i patró de l’Associació Espanyola de Fundacions. Però la seva catapulta, i la seva caixa forta, va ser, sens dubte, el Palau de la Música. El sumari, de més de 60.000 folis, demostra fins a quin punt va acabar tractant la institució musical com una propietat en benefici propi.

Millet va pagar amb diners del Palau, que sortien fins i tot en efectiu amb bitllets de 500 euros, des d’obres de casa seva, viatges i pagues extraordinàries, als escandalosos casaments de les seves filles, als quals van assistir reconeguts polítics i empresaris. Passant després, això sí, la meitat de la factura, més de 80.000, als seus consogres. Sense pèls a la llengua va justificar que ho va fer per donar «publicitat» a la institució. «Em vaig beneficiar de fons de la fundació per al meu ús privat, per a obres a casa meva. Va ser un error meu brutal i que ja ho vaig dir el 2009 sentint-me’n culpable», va argumentar durant un judici que va durar un any i quatre mesos i en el qual va buscar un descàrrec en la pena.

També va reconèixer que a través de l’entitat cultural la constructora Ferrovial va pagar comissions il·legals a CDC –fins a 6,6 milions d’euros– a canvi d’adjudicació d’obra pública. «Ens repartíem el 4%, el 2,5% per a CDC, el 0,5% per a Montull i l’1% per a mi», va relatar sense embuts. El cas va ser clau per a la implosió de la ja extinta Convergència. Això sí, Millet no va anar més enllà de mencionar el nom de l’extresorer del partit Daniel Osàcar. No va fer referència a cap altre dirigent.

El vincle irresolt amb la FAES

La sentència a Millet va ser també la sentència a una època en què algú com ell rebia la Creu de Sant Jordi –que li va ser retirada una dècada després– i es feia amb els capitostos tant de Catalunya com d’Espanya. Des de Jordi Pujol a José María Aznar. Amb aquest últim, hi ha tentacles que han quedat fora de l’escrutini judicial. I és que entre el 2003 i el 2004, durant la majoria absoluta del PP, Millet va ser el fitxatge estrella del patronat de l’Institut Catalunya Futur, la branca catalana de la FAES, el ‘think tank’ dels populars. Josep Piqué era llavors el líder del partit a Catalunya i el president del Palau, que llavors estava centrat en les obres d’ampliació de l’edifici, es va implicar a fons a promoure la fundació amb sopars públics i coneguts.

Notícies relacionades

El jutge torna a empresonar Millet mentre decideix si li manté la semillibertat

El diari de Gemma

En aquell període, el Palau va rebre 12,6 milions d’euros de subvencions del Ministeri de Cultura. Els responsables de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), que va exercir d’acusació popular en el cas Palau, va assenyalar el 2013 que l’import rebut no s’ajusta a les certificacions reals d’obres que es van fer. La diferència, van apuntar, era de dos milions d’euros. I l’auditoria de Deloitte que es va fer quan l’escàndol es va fer públic va apuntar que en realitat les obres van costar 16 milions i no els 26 que es van dir, amb la qual cosa la xifra ascendia a 10 milions que van quedar als llimbs. La investigació d’aquesta derivada mai va prosperar.

Millet va entrar a la presó de Brians 1 el juny del 2020, més de 10 anys després de l’esclat del cas. De poc li va servir reclamar l’indult al·legant la seva avançada edat i la seva malaltia. No va ser fins a l’octubre passat que va obtenir el tercer grau, tot i que aquests últims mesos va estar ingressat a l’Hospital Penitenciari de Terrassa fins que al gener va ser traslladat a una residència privada amb assistència mèdica. Fins avui, en què cap dels que van compartir amb ell tiberis, negocis i guardons no han dit res de qui va quedar demostrat que va ser un lladre de classe.