Maria Eugènia Gay: «La política de vivenda d’Ada Colau ha donat peu a les ocupacions delinqüencials»

¿Per què ha decidit fer el pas a la política municipal?

Collboni em va proposar incorporar-me al seu projecte renovador i de futur. Vaig acceptar perquè vaig considerar que podia aportar la meva experiència com a advocada en exercici defensant els drets de la ciutadania. Li vaig dir ‘sí’ al moment.

¿Què aporta el seu perfil a la candidatura?

L’experiència en l’àmbit de les professions liberals a Barcelona, que coneixen de primera mà les necessitats de la ciutadania. A més, aquest any, com a delegada del Govern central, he tingut una relació oberta amb els agents socials i institucions i un contacte permanent amb els ciutadans per conèixer les seves inquietuds. Ser independent em dona una perspectiva que permet valorar més objectivament les polítiques que s’apliquen.

Que ocupi el segon lloc en la llista, ¿la posiciona com el relleu natural de Collboni?

No està contemplat.

¿Es quedarà a l’ajuntament governi o no el PSC?

Per descomptat. El meu compromís i responsabilitat amb els ciutadans de Barcelona és rotund.

La llista compta amb perfils molt diferents al seu, com Lluís Rabell. ¿Han coincidit alguna vegada?

Sí, tots dos provenim de la societat civil, havíem coincidit en actes quan jo era degana del Col·legi de l’Advocacia i vam tenir converses sobre la importància de fomentar el diàleg, la concòrdia i la pau social.

Quan va anunciar que seria la ‘número dos’ va dir que Junts era el partit «més radical i inestable». ¿El PSC es pot entendre amb Xavier Trias?

El PSC sempre apostarà per un govern progressista i amb polítiques progressistes.

¿Encaixa Junts amb aquesta aposta?

Tenim clar que no volem un alcalde que posi la ciutat al servei de l’independentisme ni un alcalde o alcaldessa que lideri la ciutat amb fórmules populistes.

Va apuntar que s’ha de superar el «desencant» que ha suposat l’alcaldia de Colau, però el PSC governa amb els Comuns. ¿No tenen part de la responsabilitat?

No ho veig així. Crec que els lideratges dels alcaldes i alcaldesses són els que marquen la política d’un ajuntament. S’hi pot intentar influir en certa mesura, però el lideratge és obvi que és personalista.

El 2019 hi va haver vetos encreuats entre el PSC i ERC. Quatre anys més tard i després del pacte de pressupostos de la Generalitat, ¿ha canviat el context polític?

És evident que sí, però és prematur fer previsions. 

¿Quines prioritats hauria de tenir el pròxim govern de Barcelona?

Afrontar de manera rigorosa les polítiques públiques més urgents. Reforçar la seguretat dels nostres barris, una mobilitat ràpida i eficaç i també és molt important un urbanisme ordenat, amable i sostenible. S’ha d’abordar la conflictivitat que ha sorgit amb les superilles. I s’ha d’afrontar aquestes qüestions amb rigor, des de l’estudi tècnic de l’impacte que tindran les polítiques públiques. Si no, hi pot haver col·lisió de drets o d’interessos. No es pot confrontar els veïns de Barcelona.

¿Això passa ara amb l’actual govern municipal?

Quan no escoltes i no t'atures a dialogar i consensuar les solucions, el que passa és que es genera malestar i confrontació. Aquestes dinàmiques s’han de canviar.

¿Com cal abordar la polèmica sobre les superilles?

La inversió de 1.100 milions d’euros per a les superilles, quan no s’ha resolt el problema de l’accés a la vivenda, és una absoluta irresponsabilitat. No em serveix de res pacificar els carrers perquè no hi hagi trànsit al matí si després s’omplen de bars i soroll a la nit. Amb les superilles la idea és parar, avaluar-ne l’impacte i veure com es pot equilibrar l’aposta per les zones verdes i la pacificació amb assegurar la mobilitat, ordenar la ciutat i fer la vida més fàcil als ciutadans.

El preu mitjà del lloguer a Barcelona ha arribat als 1.077 euros, pràcticament el salari mínim. ¿Què ho ha provocat?

Trias va ser incapaç de resoldre el problema de l’accés a la vivenda, però Colau tampoc ha sigut capaç de donar resposta a aquest dret. Tenim uns preus a l’alça, desorbitats, juntament amb una oferta de vivenda inexistent que ha suposat que moltes famílies no puguin assumir aquesta despesa i que els nostres joves no puguin establir-se a Barcelona. És alarmant i les mesures que s’han adoptat han provocat que ja ni es construeixi obra nova.

¿No és imprescindible que s’actuï des del Govern central?

S’ha d’abordar el problema en l’àmbit estatal i el PSOE planteja per primera vegada una llei de vivenda que inclourà lloguers públics amb obra nova, avantatges per als propietaris que posin la seva vivenda de lloguer a preus assequibles i un augment dels impostos als qui no els posin de lloguer. També mesures que afavoriran que el sector privat construeixi a preu assequible.

¿S’ha de fixar un límit als preus dels lloguers?

La llei preveu que s’estudiïn les zones en les quals hi ha preus tensats i que es pugui procedir a la limitació del lloguer, però sempre amb un estudi i una anàlisi previs.

¿En què s’han equivocat els Comuns respecte a la política de vivenda?

No hi ha hagut polítiques que hagin ajudat. Els lloguers continuen desorbitats i s’ha donat peu a fórmules conflictives i delinqüencials d’exercir ocupacions. Barcelona lidera les ciutats espanyoles amb més índex d’ocupacions delinqüencials. Per això hi ha sobre la taula del PSOE una modificació legislativa per alleugerir el temps de desallotjament.

Les dades apunten un descens de casos.

Des de la delegació he estat rebent queixes i preocupacions d’alcaldes per aquest tema que afecta el dret a la vivenda, que atempta contra la propietat privada i que provoca problemes de convivència entre veïns, màfies organitzades i malestar. Les dades a Barcelona són realment alarmants.

¿Com s’ha d’afrontar que la seguretat es mantingui en el temps com una de les principals preocupacions dels barcelonins per moltes dades que hi aporti la Guàrdia Urbana?

Les dades revelen que estem per sota dels índexs delinqüencials d’abans de la pandèmia. S’ha avançat molt amb els 1.000 agents de la Guàrdia Urbana i els 600 mossos que s’afegiran. Però la percepció és molt important, els ciutadans s’han de sentir segurs a la seva ciutat. S’han d’aplicar polítiques que ajudin a revertir situacions com les de la multireincidència: que per als furts inferiors als 400 euros no es preveiessin penes de presó permetia una certa sensació d’impunitat que afavoria la reincidència i s’hi va reaccionar amb un canvi en el Codi Penal.

¿Quina és la seva aposta en l’àmbit del turisme?

El turisme representa el 15% del PIB a Barcelona i treballen al sector més de 150.000 persones, per tant, és una font de riquesa i s’ha de cuidar, vetllar perquè sigui de més qualitat.

¿Creuers ‘sí’ o ‘no’?

Ens interessen els que surten o arriben a Barcelona i que, per tant, generen més consum, i no els que hi venen de passada, hi són unes hores i se’n van. Hem de valorar l’impacte mediambiental que generen, però sense oblidar que la nostra ciutat viu del turisme i hem de prioritzar el creixement econòmic. No comparteixo la política dràstica d’eliminar els creuers.

Colau va haver de declarar la setmana passada per una altra querella d’un fons voltor. ¿Creu que és víctima de ‘lawfare’?

És un tema jurídic i han de ser els jutjats els que s’hi pronunciïn.

Notícies relacionades

Collboni postula Batlle com a regidor de Ciutat Vella si és alcalde de Barcelona

La campanya erràtica d’ERC i Ernest Maragall per a les eleccions municipals de Barcelona

¿La comissaria de la Via Laietana s’ha de convertir en un espai de memòria com reclamen les entitats de víctimes de tortures?

Aquest edifici està ocupat avui dia per una policia democràtica molt ben valorada per la ciutat i que ofereix un servei públic de seguretat i que vetlla per tots els ciutadans.