Radiografia de les mocions de censura a Espanya: dues en tres dècades i quatre en sis anys

La moció de censura és un mecanisme constitucional del qual disposa el Congrés per retirar la seva confiança al president del Govern. És constructiva, per la qual cosa no n’hi ha prou amb censurar el president: el candidat que es presenta ha d’aconseguir prou suports per ocupar el lloc. És la manera d’evitar les temudes «majories negatives», que es posen d’acord per fer caure un govern però no són capaces d’escollir un successor. 

La primera, el 1980, portava la firma del PSOE i Felipe González de candidat. La va anunciar el líder socialista en un ple en el qual va assegurar que la presentaven «amb la convicció que el vot de censura és sobretot una força moral» que els socialistes havien d’exercir contra el líder d’UCD, Adolfo Suárez. El seu destí va ser la derrota parlamentària, però pocs analistes la van qualificar de fracàs. González va aconseguir el suport de 152 diputats (socialistes, comunistes, andalusistes i tres representants del Grup Mixt), el vot en contra de 166 i l’abstenció de 21: es va quedar a només 24 vots de convertir-se en president i va deixar el president Suárez tocat i enfonsat. «El senyor Suárez ja no suporta més democràcia. La democràcia ja no suporta més Suárez» es va convertir en una de les frases més memorables d’aquest debat parlamentari i la va pronunciar Alfonso Guerra, l’encarregat de defensar la moció.

Un dels requisits de la moció de censura és que l’han de presentar 35 diputats, la desena part de la Cambra, i ha d’incloure la proposta d’un candidat que hagi acceptat ser-ho, però no cal que sigui un membre de la Cambra. És el que va passar el 1987. El candidat d’Aliança Popular, Antonio Hernández Mancha, era senador i no diputat, per la qual cosa va utilitzar la moció de censura per enfrontar-se a Felipe González, llavors president, en un debat parlamentari. Va aconseguir un resultat molt allunyat del que havia tingut González set anys abans: només 66 suports davant 195 en contra i 71 abstencions. Hernández Mancha no tenia cap possibilitat, ja que González governava amb majoria absoluta, però va agrair al «càndid candidat» que s’hagués «dignat a baixar de l’olimp» per respondre-li.

Trenta anys fins a la tercera moció

Trenta anys fins a la tercera mocióSi en els primers set anys de democràcia ja s’havien debatut dues mocions de censura, sembla que després els diputats es van oblidar d’aquest instrument. Potser perquè el bipartidisme i les seves majories absolutes li treien tot el sentit, van passar trenta anys fins que el Congrés va tornar a viure un debat parlamentari tan important.

Pablo Iglesias va presentar una moció de censura contra Mariano Rajoy el 2017. Units Podem sabia que sense el PSOE no li quadraven els números, però entre els seus arguments va parlar del «deure ètic inexcusable» de censurar el Govern del PP. Va defensar la moció al Congrés Irene Montero, amb Iglesias com a candidat, i escàndols com el cas Gürtel es van situar al centre del debat. «Vostè passarà a la història com el president de la corrupció», va assegurar Iglesias en el seu discurs després que Montero dediqués dos minuts a enumerar una a una, per ordre alfabètic, totes les trames corruptes que involucraven membres del PP. 

La moció va aconseguir sumar 82 suports: als diputats morats s’hi van sumar els d’ERC, Compromís i EH Bildu. En contra hi van votar el PP, Ciutadans, UPN, Fòrum Astúries i Coalició Canària, una suma de 170 vots, mentre que el PSOE, el PDECat, el PNB i Nova Canàries se’n van abstenir. 

A la quarta va la vençuda

A la quarta va la vençudaNomés un any després de la moció de censura fallida d’Iglesias, Rajoy va rebre un nou envit al Congrés. Era la primera vegada que es debatien dues mocions de censura contra el mateix president en la mateixa legislatura. Pedro Sánchez havia tornat a la secretaria general del PSOE després d’haver sigut defenestrat pels seus i no tenia escó al Congrés, al qual havia renunciat quan es va desencadenar la crisi al seu partit. Després de la sentència de l’Audiència Nacional que condemnava el PP pel cas Gürtel, Iglesias va pressionar Sánchez perquè presentés ell mateix una moció que, aquesta vegada sí, semblava que prosperaria.

Margarita Robles i altres diputats del PSOE van registrar la iniciativa, que va comptar de nou amb un candidat que no era membre de la Cambra.  La va defensar José Luis Ábalos, tot i que durant part del debat el seient de Rajoy el va ocupar el bolso de la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría. El president s’havia refugiat en un bar a un quilòmetre del Congrés. L’endemà, els 180 vots del PSOE, Unides Podem, ERC, PDECat, PNB, Compromís, Bildu i Nova Canàries van convertir Pedro Sánchez en president i la moció de censura del 2018 en la primera amb èxit de la democràcia. 

Tot i que Sánchez havia promès que convocaria eleccions «com més aviat millor», també va assegurar que primer volia «recuperar les institucions». Els comicis no van arribar fins a l’abril del 2019.

Vox, segon intent

Vox, segon intentDesprés d’aquesta moció amb final triomfal, Sánchez ha seguit els passos de Rajoy al convertir-se en el segon president a qui li presenten dues mocions de censura. I té un rècord propi: és el primer al qual la presenta dues vegades el mateix partit. 

Notícies relacionades

¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus

Com més població, més recursos

L’octubre del 2020, en plena segona onada de la pandèmia, Vox va presentar una moció de censura que estava destinada al fracàs. Amb Santiago Abascal com a candidat, va aconseguir el dolorós rècord de ser la que ha tingut més vots en contra (298) i menys a favor (52) de la democràcia. La ultradreta no va aconseguir ni tan sols que s’abstingués el principal partit de l’oposició. Més aviat al contrari: la moció va servir perquè Pablo Casado, llavors líder del PP, anés contra Abascal i evidenciés l’aïllament dels ultres al Congrés.

Han passat poc més de dos anys i Vox torna a la càrrega amb una nova moció de censura pocs mesos abans que acabi la legislatura. Aquesta vegada ho farà amb un independent com a aspirant a presidir el Govern, l’única novetat d’aquest intent. Ramón Tamames, economista de 89 anys que va militar al PCE en la seva joventut, serà el candidat de la sisena moció de censura de la democràcia. Abascal només serà qui la defensi, però tot apunta que el resultat tornarà a ser el mateix.