José Manuel Villarejo: «El fals compte de Xavier Trias no va ser una cagada, va ser una cagadíssima»

José Manuel Villarejo (El Carpio, Còrdova, 1951) diu que és «l’home que ja no espera res». Mentre la sala quarta de la sala Penal de l’Audiència Nacional revisa una vegada i una altra els fets provats de la primera sentència del cas Tàndem-Villarejo –les peces Iron, Land i Pintor–, el judici del qual va acabar, després de gairebé un any, el 28 de setembre de 2022, l’excomissari, jubilat des de primers d’agost del 2016, rep EL PERIÓDICO a Barcelona.

Aquesta és la primera entrega d’una conversa sobre la seva participació en temes que han sigut titulars de primera plana dels mitjans de comunicació durant els últims anys i gira entorn de l’operació Catalunya, tot i que el lector trobarà altres qüestions que li atrauran l’interès com el president del Govern, Pedro Sánchez.

¿Quan, qui i per què va començar el que es coneix com a operació Catalunya?

El disseny de l’operació Catalunya com a operació d’intel·ligència comença a mitjans del 2012, arran d’informacions preocupants. Un grup d’empresaris i algun polític transmet que l’entorn de l’expresident Jordi Pujol –llavors president honorari de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC)– estava molt nerviós per la majoria absoluta de Mariano Rajoy, havien passat de demanar un 3% a un 7% de comissió –per adjudicacions– per preparar un pla independentista. S’organitzen les primeres reunions de crisi. Jo assisteixo a alguna. I s’adopten algunes contramesures. Els serveis d’intel·ligència informen. Interior i el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) coincideixen en aquest risc i això dona lloc a la decisió política d’activar l’operació.

¿Qui participa en aquestes reunions?

Diré qui hi va ser en les que jo vaig participar. Gairebé sempre, com a mínim, el llavors secretari d’Estat de Seguretat, Francisco Martínez. En una o dues van participar el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz; i el director de la policia, Ignacio Cosidó; i el director adjunt operatiu de la policia, Eugenio Pino, en alguna ocasió. Responsables d’informació de Catalunya, el cap superior. El responsable d’Afers Interns –Marcelino Martín Blas–. I per part de la Guàrdia Civil, dos coronels, i dos coronels més del CNI, que eren el número dos i el tres, en línia directa amb el director, Félix Sanz Roldán.

En aquella època, a mitjans del 2012, Francisco Martínez era el cap de gabinet del ministre Fernández Díaz. Passa a ser secretari d’estat el gener del 2013.

Efectivament, era l’home de confiança del ministre. Es fiava molt més d’ell que de qui era el secretari d’estat –el magistrat Ignacio Ulloa Rubio–, a qui va cessar al cap de poc temps. Mai vaig poder diferenciar l’etapa de Francisco Martínez com a cap de gabinet i després com a secretari d’estat. Va fer sempre el mateix: línia directa amb el ministre. I recordo que, en alguna reunió, Fernández Díaz el podia anomenar set o vuit vegades.

L’impuls polític, ¿ve de Fernández Díaz?

No ho crec. L’impuls o l’aquiescència ve del president del Govern –Rajoy–. Presumiblement va ser la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría qui li va transmetre al president l’‘input’ que li va aportar al seu torn el CNI i, per part del Ministeri de l’Interior, el ministre Fernández Díaz, i, en la part política, María Dolores de Cospedal, la llavors segona del Partit Popular i d’absoluta confiança del president.

Ja que esmenta Rajoy, vostè assegura en una gravació que arribarà a veure’l uns minuts després d’aquestes dates.

Sí, però va ser molt posterior. I va ser arran de la desconfiança suscitada perquè em demanaven que les meves informacions les ratificaria després a través d’una sèrie d’enllaços i contactes. Jo no entenia això de transmetre informacions al ministre, al secretari d’estat o al DAO, i després, per darrere, a enllaços directes em preguntaven sobre tal qüestió o tal altra. Jo m’emprenyo i dic «em fareu parar boig». Llavors fa un acte –Rajoy–, pràcticament un mutis pel fòrum. Apareix «bé, què tal, com esteu, a treballar». I això és tot.

És l’any 2014.

Sí, perquè es concatenen les últimes restes de l’operació Catalunya amb el que s’anomenaria l’operació Kitchen –intent de recuperar documents i/o gravacions presumptament comprometedores per a Rajoy i el PP en poder de l’extresorer Luis Bárcenas–. Hi havia certa tensió i desconfiança amb part de l’equip que, en part, em recolzava. Jo els deia el que opinava, no el que volien sentir. I així es va acabar tot.

Una peça que vostè sol reivindicar en l’operació Catalunya, com la seva aportació estratègica, és l’esborrany de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) filtrat una setmana abans de les eleccions autonòmiques del 25 de novembre del 2012. 

El famós esborrany, que sens dubte va provocar una hecatombe en les eleccions catalanes des d’una previsible majoria absoluta de Convergència i Unió, i de 62 escons van baixar a 50. Una part de l’esborrany es va poder elaborar amb les notes d’intel·ligència que, majoritàriament, havia elaborat jo. Però el ministre de l’Interior va viatjar a Catalunya per negociar. Era una gran contradicció. I aquest tipus de treballs es fa sempre com un esborrany. Jo em limitava a informar. La filtració va ser un èxit, no hi ha cap dubte. Des del punt de vista d’intel·ligència va ser aclaparador. Si CiU hagués obtingut la majoria absoluta, el Govern central hauria tingut un gran problema per l’important suport empresarial que tenia.

La investigació interna sobre l’esborrany és que es va tractar d’una fabricació. No va existir cap esborrany de la UDEF. Per això, en efecte, ha sigut una fase de l’operació Catalunya.

Que sí que era un esborrany de la UDEF.

Que no ho era.

Els informes interns van explicar que era el medi habitual, però ningú volia reconèixer l’autoria o haver-hi participat atesa la transcendència que va tenir. El comissari a càrrec de la UDEF –Manuel Vázquez– ho va negar tot.  

El comissari general de la Policia Judicial, José García Losada, va dir que aquest informe no va existir com a tal.

Crec que en aquella època va fer declaracions García Losada, que estava sortint d’una profunda depressió, després de reunir-se amb responsables de Catalunya que el convidaven a sopars fins a altes hores de la matinada que es regaven amb abundant vi i prova d’això és que el van destituir poc temps després del que diu vostè.

Però és que, de la mateixa manera que aquell informe descrivia diners incerts de Pujol, dos anys després –i vostè mateix se’n va riure– es va difondre un compte suís fals de Xavier Trias, el llavors alcalde de Barcelona i avui candidat. Però és que això forma part d’aquest tipus d’operacions. Ni tan sols l’encertava amb el codi que utilitza l’UBS (Unió de Bancs Suïssos). 

Allò del compte de Trias no és una cagada, és una cagadíssima. Jo no hi vaig participar. Si hi hagués participat li puc assegurar que hauria vestit millor el ninot, com es diu en l’argot d’intel·ligència. Perquè, en efecte, no es va utilitzar ni tan sols la nomenclatura d’aquest banc. Se li transmet al ministre –Fernández Díaz– i, com és habitual en ell, abans de comprovar res, de seguida ho filtra. Jo almenys no m’hauria equivocat en la nomenclatura bancària. 

La no menys famosa captura de pantalla del compte de Jordi Pujol de la Banca Privada d’Andorra (BPA) sí que ha tingut recorregut judicial.

En el tema de la captura de pantalla tampoc hi vaig participar. El secretari d’estat –Martínez– em va demanar que desviés l’assumpte en una nota meva. En una altra nota vaig posar que era un error fer servir policies nostres en un país sobirà com és Andorra. Ara, sí que em vaig queixar amb força davant el secretari d’estat sobre una negociació entre Fernández Díaz i Pujol, el 2012, amb les meves notes informatives –que es van utilitzar per elaborar l’esborrany ja comentat–. Li vaig dir: esteu utilitzant la informació que jo us estic donant per a finalitats polítiques, acaba amb aquesta deriva, si és un tema privat jo vull cobrar com si fos un encàrrec com els que em fan al sector privat, i si és un tema com a comissari vull que es judicialitzi.

En aquesta conversa, senyor Villarejo, vostè porta, el 2014, un altre tema per parlar amb el secretari d’estat Francisco Martínez. I la qüestió és Pedro Sánchez. Es tracta del sogre de Sánchez, el senyor Sabiniano Gómez ¿Ho recorda?

Jo només vaig tenir accés a informació. No vaig investigar. Crec que alguna cosa van fer el CNI i la Comissaria General d’Informació. Jo coneixia el germà del sogre de Sánchez, que era la persona amb qui manteníem certes reunions. Tenien una sauna gai i una altra de normal. I la gai era la mes rendible informativament, perquè hi anaven molts polítics, i en alguns casos hi havia algun menor, però el control tècnic el feia el CNI. Jo captava fonts humanes. 

En la conversa vostè explica que el que podia donar de si aquest assumpte podria ser devastador per a la carrera política de Sánchez si es deixava anar en la campanya electoral. I Francisco Martínez va rebre aquesta informació amb molt d’entusiasme.

Sens dubte. La informació d’intel·ligència es rendibilitza per qui després pren les decisions. La meva funció és informar i no decidir.

Notícies relacionades

Ernesto Ekaizer parla amb Villarejo d’El Dorado de Jordi Pujol i Soley

José Manuel Villarejo, 40 anys de servei a les clavegueres de l’Estat

Ja. Però això es presentava com un actiu, un ‘asset’ que dirien els nord-americans.

És clar. Li recordo que jo he treballat per a 10 ministres d’Interior.