La por de Feijóo el 28-M: que Ayuso doni l’única campanada

Entre els dirigents del PP ja es parla obertament aquests dies de del risc que corre Feijóo si el 28-M el partit no aconsegueix governar en cap comunitat autònoma nova i, en canvi, Isabel Díaz Ayuso aconsegueix avançar a Madrid i arriba a la majoria absoluta. «Si ella aconsegueix aquest avantatge i el PP no arrabassa al PSOE ni el País Valencià ni cap altra autonomia important, com Aragó i Castella-la Manxa, la lectura serà clara: Ayuso està en ratxa i Feijóo no tira», adverteix un veterà del partit.

Alguns, no obstant, treuen ferro a l’assumpte i no volen ni imaginar-se una nova crisi interna. Encara fa massa mal el xoc entre Ayuso i Pablo Casado, que va acabar caient en temps rècord al denunciar públicament que el germà de la presidenta havia cobrat una comissió de 234.000 euros per la venda de mascaretes a la Comunitat en plena pandèmia.

«Aquestes conjectures són molt madridistes. Us encanta avançar-vos als esdeveniments», afirma un dels barons del PP que més es juguen als comicis. ¿Podria Ayuso donar un cop a la taula abans de desembre i tombar Feijóo? «No, no m’ho plantejo. Feijóo haurà de recolzar-se més en ella si aconsegueix l’absoluta, però també té altres barons potents. No només està ella. Som molts, al PP», continua. 

A la seu del Govern de la Comunitat de Madrid es nega la major, com diria Mariano Rajoy. «Qualsevol relleu aquest any destrossaria el partit, sens dubte», afirmen fonts de l’equip de la presidenta. «És un relat que s’utilitza més per atacar Feijóo que per enaltir Ayuso», afegeixen.

La dirigent conservadora ha dit en públic més d’una vegada que aquesta competició entre lideratges ha habitual al PP per la convivència a la mateixa ciutat del poder autonòmic i del poder orgànic. I és cert. Existeix l’antecedent d’Esperanza Aguirre i Rajoy. La llavors presidenta de Madrid semblava que competia pel lideratge del PP el 2008. Però també és cert que hi ha un altre antecedent més recent. L’any passat semblava que Casado tombava Ayuso, però al final va ser ella qui va guanyar.

La política madrilenya busca la majoria absoluta, perquè la necessita si aspira a enfrontar-se, en el futur (arribi aquest any o no), amb l’altre baró que l’ostenta al PP: Juanma Moreno. Feijóo va mostrar des del primer moment la seva preferència pel president d’Andalusia quan va compondre el comitè de direcció i va integrar al seu nucli dur polítics que havien sigut els seus consellers a la Junta. 

I si no n’hi hagués prou amb la competició contra el PSOE a les places més importants i amb Ayuso a Madrid, Feijóo també haurà de demostrar el 28-M que ha arribat per «cosir» les dretes. L’absorció de bona part de l’espai de Ciutadans ja es dona per fet, però el dirigent gallec haurà de recuperar una part dels vots que aquests últims anys han anat a parar a Vox. 

Els conservadors esperen que el partit de Santiago Abascal perdi pistonada, tot i que no en excés, perquè és el soci més potent del PP al bloc de la dreta, l’únic amb el qual podrà aliar-se per arrabassar alguns executius autonòmics al PSOE. Al País Valencià o a l’Aragó, per exemple, Vox serà necessari, segons les enquestes, perquè Carlos Mazón i Jorge Azcón, respectivament, es converteixin en presidents autonòmics.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

El 28-M, més que mai en altres nits electorals, el partit més votat no podrà donar res per fet. Els «pactes de perdedors», com els anomena Feijóo, es multiplicaran a esquerra i dreta en els dies posteriors. I si les aliances amb Vox permetran al PP governar en més autonomies i més alcaldies, també regalaran un argument al PSOE per mobilitzar els seus davant les eleccions generals de final d’any: cal impedir un Govern amb la ultradreta a Espanya.

«No he vingut a la política nacional per posar-me objectius fàcils, sinó per marcar-me reptes difícils», va afirmar Feijóo dilluns davant la junta directiva nacional. Si la millor manera de fer front a un problema és admetre’l, el polític gallec ja en té una part guanyada.