Aragonès s’aferra a l’acord de claredat per superar l’1-O amb un referèndum aplicable

La tardor del 2017, sobretot després de l’empresonament d’Oriol Junqueras i la marxa de Carles Puigdemont cap a Brussel·les, hi va haver un debat que va incomodar sobre manera ERC. El que posava sota el focus la legalitat o no de l’1-O, la seva confrontació amb una suposada legitimitat i, sobretot, la difícil equació que suposa presentar-se com la quinta essència del demòcrata i defensar un acte no legal en una democràcia consolidada. Esquerra es va presentar a les eleccions del 21-D d’aquell any sota el lema ‘La democràcia sempre guanya’ i defensant alhora la vigència de l’1-O. La contradicció causava neguit.

Junqueras i Marta Rovira van trobar un camí per treure el partit de la contradicció ideològica i, per fer-ho, van posar per davant l’anomenat «principi de la realitat». La dupla republicana, al seu llibre ‘Tornarem a vèncer’, va apuntar que el debat entre legalitat, democràcia i legitimitat era només apte per a iniciats, però que hi havia una cosa que sí que era palpable, visible i fàcilment demostrable: l’1-O no havia funcionat. Catalunya no era independent.

Des d’aleshores, el trànsit d’ERC, per exemple en les seves lluites amb Junts, ha sigut més fàcil al poder baixar tota discussió al terreny de la realitat. Aquesta ha sigut la dinàmica republicana, compatibilitzar el sentit homenatge a l’1-O amb la recerca d’una cosa que superi el mateix referèndum-mite.

Referèndum legal

Fins ara, aquesta millora passava per promoure un altre referèndum, però pactat. Legal. Perquè no ressorgís el debat del 2017. En les últimes setmanes, potser com a conseqüència d’una serendípia (trobar una cosa que no es buscava), Aragonès ha introduït canvis en aquest relat.

Al camí cap aquest referèndum pactat, potser com a succedani que substitueixi la taula de diàleg en un any d’electoralisme rampant, Aragonès va presentar la seva proposta de traçar un acord de claredat.

En els vuit passos d’aquest procés intramurs català es va incloure la creació d’un consell acadèmic que respongués en un informe a una sèrie de preguntes sobre el referèndum. Sobre aquest tipus de consulta van versar els primers esbossos de preguntes que es van presentar a aquests experts en ciències polítiques. El «sanedrí» va demanar obrir el focus i no descartar que es proposin altres opcions més enllà del referèndum. Sempre que fossin efectives. Aplicables. El Govern va acceptar i amb el canvi ha sortit guanyant.

Nota explicativa. El Govern, i el president al capdavant, continua apostant pel referèndum. Per ser l’única eina pràctica que permet preguntar sobre la independència i permet la lliure expressió dels que s’hi oposen. L’Executiu continua creient fermament que no hi ha cap altra opció. Però discursivament no es lliga a un referèndum. Sinó que la resolució que s’acordi entre totes les parts ha de ser obligatòriament aplicable. 

El resultat és que el Govern ofereix una imatge oberta. Ha inclòs acadèmics que són notòriament contraris al referèndum i a la independència. I no només això, sinó que la serendípia és un guant llançat al territori socialista.

Mirall i exemple

«Els posa davant el mirall. Nosaltres ens obrim a altres opcions que no siguin el referèndum, tot i que hi apostem. I posem sobre la taula que la solució permeti opinar sobre la independència i sigui, sobretot, aplicable. I ara són ells els que, si volen igualar el nostre grau d’encaix amb la pluralitat de la societat catalana, han d’obrir el seu ventall teòric fins al referèndum. Tot i que l’injuriïn. I han de defensar que el fruit de la taula de diàleg sigui realment aplicable, tenint en compte que el 52% de l’electorat va votar per partits independentistes i hi ha un 80% demoscòpic proreferèndum», argumenta una veu republicana.

¿I per què haurien de fer els socialistes aquest pas? El 18 de juliol del 2018, Pedro Sánchez va reconèixer, per primera vegada en seu parlamentària, que l’única solució al conflicte català és que els catalans votin. No cal dir que no es referia a un referèndum d’autodeterminació. «Han creat un mur al voltant del referèndum. Bé. Centrem la discussió en quina és la millor opció per aconseguir una alternativa que permeti que tothom opini, sense exclusions, i que sigui aplicable», raona aquesta veu, donant a entendre que, en el fons, es tracta de fer una volta per arribar a la millor solució: el referèndum.

El moment que ERC té al cap per assaltar aquest «mur» sembla clar. Però depèn de les urnes. Si Pedro Sánchez torna a requerir el vot dels republicans per tercera vegada per ser president del Govern, la qüestió estarà a la taula de negociació d’aquesta investidura. Una condició que limita el termini dels treballs acadèmics i transmet al «sanedrí» certa urgència, que ha generat algunes queixes dels seus components que, com a bons teòrics, prefereixen prendre’s les coses amb calma.

Punt feble

Notícies relacionades

Aragonès va explicar a Junts el seu pla per a l’Acord de Claredat abans de fer-lo públic

Pere Aragonès enfila la via canadenca davant l’enuig de Junts

On no arriba la serendípia és a resoldre a Aragonès el seu taló d’Aquil·les: la falta de suport parlamentari al seu pla. En aquesta línia, el futur de Laura Borràs, el paper de Xavier Trias en les eleccions municipals i, en definitiva, la voluntat o no de Junts per adoptar un paper més central en el qual busqui el cos a cos només en qüestions de l’eix dreta-esquerra i hi hagi un consens sobre què fer en el procés, pot comportar canvis.

On sí que té ERC l’absoluta seguretat que no ha comès cap error és en l’àmbit internacional. El banderí d’enganxament d’ERC entre la comunitat internacional no és la independència, sinó la defensa de la democràcia. Amb els presos i ara amb el referèndum. El «sanedrí» i els treballs que realitzin, creuen a la seu republicana del carrer de Calàbria, seran jutjats a Europa sota l’arrasador dels valors democràtics. I en aquest camp, el fet que el Govern acudeixi a un grup d’experts i no els marqui el terreny de joc encaixa amb el manual del bon fer europeu.