El fiscal demana a Llarena que torni a citar Ponsatí després de plantar el Suprem

Els fiscals del procés Javier Zaragoza i Fidel Cadena han demanat al jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena que torni a citar l’europarlamentària Clara Ponsatí per prestar declaració per la seva responsabilitat en l’1-O, a l’entendre que la causa que se segueix contra ella no pot suspendre’s pel procediment de sol·licitud d’empara que al·lega que s’havia iniciat al Parlament Europeu després del seu arrest del 28 d’abril, quan es va passejar per Barcelona sense posar-se a disposició de l’alt tribunal.

En un informe de sis pàgines els representants del ministeri públic donen resposta al requeriment que els va dirigir Llarena, després que Ponsatí no es presentés el 24 d’abril a l’alt tribunal, però ho justifiqués amb un procediment d’empara iniciat a l’Eurocambra que, segons la seva opinió, obligava a suspendre la causa que se segueix contra ella a Espanya per la seva responsabilitat en el procés.

Els fiscals afirmen, a més, que l’arrest de Ponsatí és perfectament vàlid per poder practicar les diligències necessàries per seguir endavant amb el procediment obert contra ella el 2017, molt abans de la seva adquisició de l’acta d’europarlamentària. Entre aquestes diligències hi ha la de prestar declaració, si una vegada citada, refusa comparèixer com va fer el 24 d’abril, perquè aquesta prova és imprescindible per poder seguir endavant amb el procediment, que en el seu cas s’ha reduït a un delicte de desobediència després de la reforma pactada entre el Govern central i ERC.

Calendari de l’Eurocambra

Per evitar que la seva citació coincideixi amb qualsevol activitat del Parlament Europeu en què hagi de participar Ponsatí, els fiscals demanen a la seva defensa, que exerceix l’advocat Gonzalo Boye, que aporti a l’alt tribunal un calendari de l’activitat de la Cambra, «a fi de compatibilitzar els seus drets com a eurodiputada i les seves obligacions processals derivades de la seva condició de processada».

Quant a la sentència que aportava la defensa de Ponsatí per argumentar la suspensió de la causa seguida a Espanya, la fiscalia no la veu comparable, perquè a diferència de l’eurodiputat italià a què aquella es referia, Ponsatí va ser processada el 21 de març del 2018 i no va adquirir l’escó al Parlament Europeu fins al gener del 2020, després del Brexit, per la qual cosa la causa en contra seu ja s’havia tancat amb escreix aleshores.

Després de la seva fugida d’Espanya va ser declarada en rebel·lia el 9 de juliol del 2018, situació que no es va modificar fins que va ser conduïda al jutjat de Barcelona on se li va comunicar la interlocutòria de Llarena que la citava per al 24 d’abril. Com que ha de prestar declaració, la fiscalia proposa que torni a ser citada i, si fos necessari, detinguda per fer-ho.

L’informe afegeix que quedarà en llibertat tot just comparèixer i prestar «declaració indagatòria, sense la qual no és possible la continuació del procediment». Com que aquesta ordre de detenció només serà practicada si es troba a Espanya, el ministeri públic no veu cap incompatibilitat amb la seva immunitat com a eurodiputada.

Ni suplicatori

Notícies relacionades

Ponsatí intenta que el jutjat que li va negar l’‘habeas corpus’ ignori el Suprem i es dirigeixi a Europa

El Tribunal Suprem es prepara per respondre a l’esperada plantada de Clara Ponsatí

La fiscalia rebutja que faci falta cursar un suplicatori en l’estat en què es troba el procediment, tancat abans que ella adquirís l’escó, i ja que no es necessita suplicatori ni autorització del Parlament Europeu per continuar el procediment penal contra la processada, la suspensió del procés que interessa la recurrent és inadmissible i inaplicable en aquest cas», afegeix.

En aquest sentit cita la interlocutòria de la Sala Penal del Suprem relativa al president d’ERC Oriol Junqueras, en la qual s’afirmava que la immunitat parlamentària neix per protegir la Cambra, no per deslliurar processats de procediments penals, i les sentències del Constitucional del 2001 i 1992 que, en el mateix sentit, afirmaven que la immunitat «no es pot concebre com un privilegi personal, és a dir, com un dret particular de determinats ciutadans que es veiessin així afavorits respecte de la resta, ni tampoc com a expressió d’un pretès ius singulare i no ha sigut establerta pel constituent per generar zones immunes a l’imperi de la llei».