Els comptes pendents després de l’exhumació de José Antonio

Però això de «ja està a punt» ja ho ha sentit moltes altres vegades Fausto Canales, el degà dels litigants contra els monjos del Valle i Patrimoni Nacional, que busca els ossos del seu pare, Valerico, i el seu oncle Víctor, assassinats el 20 d’agost de 1936 a prop de Pajares de Adaja (Àvila) i que es van portar anys després al monument. «Tot i que ara sembla que sí, que pot ser abans que acabi el mes... Però ningú ens diu res», comenta aquest jubilat, que als 88 anys en porta més de 20 de tossuda baralla.

«No n’hi ha constància oficial ni se’ns ha comunicat res», diu l’advocat Eduardo Ranz, que va aconseguir fa set anys d’un tribunal de San Lorenzo de El Escorial la primera sentència favorable a exhumacions privades a Cuelgamuros –un permís judicial per treure d’allà els germans Antonio Ramiro i Manuel Lapeña, anarquistes afusellats a l’Aragó– i que avui porta els casos dels vuit primers peticionaris d’un total de 120 que esperen restes.

Qüestió de temps

Qüestió de tempsEls ossos de José Antonio Primo de Rivera van sortir del Valle amb destí a un tomba privada a Madrid el 24 d’abril, i després d’aquest gest del Govern encara li queden comptes pendents a la memòria democràtica.

El principal és el temps, la pressa en les troballes i exhumacions que queden per fer, no totes les que podrien ser, ja que els experts de la Secretaria d’Estat de Memòria calculen que hi ha prop de 20.000 restes de desapareguts irrescatables.

El calendari passa més ràpid quan ja es tenen 88 anys, com té Canales. La seva mare va morir als 99 el 2005 sense poder recuperar el cos del marit, i el seu germà va morir l’any passat amb el mateix desig incomplert.

Ja va morir també, fa dos anys, Manuel Lapeña, descendent dels germans Lapeña, esperant que s’executés la sentència que li va donar la raó.  «Ens hem d’afanyar. S'estan morint aquells que una vegada van jugar als genolls que avui són ossos enterrats en cunetes», adverteix Matías Alonso, veterà activista de la memòria històrica a València, i un dels edificadors de l’actual llei de memòria democràtica.

Alonso ha impulsat una de les més recents exhumacions de republicans afusellats a València. A Énguera, nou havien sigut enterrats i els havien posat a sobre el mausoleu del metge feixista José María Albiñana, assassinat a la presó Modelo de Madrid. A l’homenatge després del rescat dels republicans hi va assistir l’1 de maig des de Terrassa Manuela Claumarchirant. El seu pare, el Carlos, era un jornaler d’Énguera. Quan ella va néixer, el pare va voler tornar al poble a conèixer el nadó, «i allà el van enganxar», explica a aquest diari la seva neta, María Dolores.

A Carlos Claumarchirant li van prendre la vida al mur de contenció de Paterna. «Quan va venir la pandèmia, la meva mare plorava –explica la Dolores–, perquè pensava que ja no tindria temps de veure enterrar el seu pare.» Manuela Claumarchirant té 84 anys.

Llei per complir

Llei per complirEl temps vital apressa, i també el polític. La legislatura s’esgota sense que a la fiscalia especial que estableix la llei de memòria de moment s’hagi donat més contingut que una aprovació del Consell de Ministres, més enllà del que ha transcendit sobre l’exfiscal general i exministra María Dolores Delgado com a elegida per al càrrec.

El final de la legislatura s’aproxima també sense que s’hagi constituït el Consell Estatal de la Memòria i el Registre Estatal d’Entitats que l’acompanya. De moment hi ha un text de reial decret, sotmès a avaluació ciutadana fins al 16 de maig.

«A aquesta llei el que li falta és que es compleixi», diu amb ironia Emilio Silva, coordinador de l’Agrupació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH), pioner en la recerca d’afusellats i una de les figures del memorialisme més escèptiques amb la llei, de la qual denuncia carències.

Silva tem que la Fiscalia de Memòria «es limitarà a recollir arxius. ¿De debò investigarà els dolents?» I dient això fa referència a una de les exigències de l’ARMH que no estan incloses en la llei: un cens d’autors de les matances del franquisme.

Paperassa

PaperassaAl voltant de l’altar de la basílica de la Cruz de los Caídos ja no hi són les tombes de Franco i José Antonio, però, recorda Ranz, «queda una gran quantitat d’elements de la simbologia d’exaltació franquista als carrers».

El sector més crític del món memorialista percep com a tova la llei de memòria, desproveïda d’elements coercitius. Per exemple, «¿aquesta llei suposarà la demolició d’un arc de triomf franquista que hi ha a un quilòmetre de la residència del president del Govern?», desafia Silva.

Ranz assisteix en la seva feina diària a una altra mena de resistències. Aplicar el mandat de la llei en matèria de concessió de nacionalitats als fills de l’exili «està sent molt complicat –assegura l’advocat. Els consolats demanen cites presencials. Alguns, com el de l’Havana, encara no ha concedit cap cita. I els tràmits són molt difícils als consolats de Mèxic DF, Guadalajara, Montpeller, Chicago...»

Pot ser que la raó per a la lentitud sigui el desconeixement. Al despatx de Ranz ha arribat a trucar algun cònsol per preguntar en què consisteix aquesta mesura i com es compleix.

Un nou Valle

Un nou ValleLes actuacions més immediates després del trasllat de les restes de José Antonio tindran com a objecte el Valle de Cuelgamuros, per transformar-lo en un centre d’interpretació del nacionalcatolicisme franquista, com s’ha proposat la Secretaria d’Estat de Memòria.

Abans arribaria la sortida de la comunitat de benedictins que actualment custodia el recinte, per a la qual cosa és preceptiva una reunió prèvia del consell d’administració de Patrimoni que encara no té data.

La resignificació del Valle, com també els treballs d’exhumació, calcula Canales, «ja quedaran fora d’aquesta legislatura. I si hi ha canvi de govern, s’ha acabat».

La conversió del monument en un cementiri civil i un museu enllaça amb el flanc pedagògic de la llei, i amb una de les accions pendents en matèria de memòria: «Falta l’adaptació dels currículums educatius», apunta Ranz.

Tot i que per fer-ho també falta matèria per ensenyar. L’ARMH vol censar les víctimes de tots els bombardejos que van caure a Madrid durant la Guerra Civil, però no pot. Hi ha 32.000 fitxes a l’Arxiu Regional de Madrid, però «no hem pogut accedir-hi; la Comunitat no ens deixa esgrimint la llei de protecció de dades», lamenta Silva.

«Hi ha una part important de la joventut que no està informada ni pedagògicament ni políticament –lamenta Canales. És un dèficit tremend d’educació cívica i democràtica, especialment davant l’onada revisionista del franquisme, que no és mera resistència conservadora, és una batalla cultural».

La falta de didàctica i el pas del temps juguen contra la Memòria, creu Matías Alonso. «El nexe sentimental entre generacions desapareix. Els que van viure l’exclusió moren, i els nets i besnets ja no tenen aquesta visió».

Provisionalitat

ProvisionalitatA la llei també li falten mesures que la consolidin, «o li podria passar com a la Constitució –adverteix Alonso–, que ordena coses com que tots tinguem vivenda digna però no es compleix».

Notícies relacionades

El Govern rendeix homenatge a la lleialtat republicana del general de la Guàrdia Civil Antonio Escobar

Es busca tomba digna per a aquest soldat desconegut

Es tracta, indica, d’impedir-ne la provisionalitat dels mandats si, després d’unes eleccions, accedeix al poder un govern de signe contrari a la coalició que ha tirat endavant aquest text legal. En matèria de Memòria no s’han produït derogacions, però sí substitucions d’organismes per d’altres conforme a la nova ideologia en el poder (a Castella i Lleó i Andalusia), tancaments d’aixeta pressupostària (Galícia) o, simplement, interrupció total d’una activitat empresa.

Carlos Urkijo, veterà activista de Gest per la Pau en els anys durs d’Euskadi, va ser el director de l’Oficina d’Atenció a Damnificats per Crims Franquistes a l’ajuntament de Madrid durant el govern de Manuela Carmena. Avui governa aquest consistori el popular Martínez-Almeida, que va desmuntar aquesta oficina a l’arribar-hi. Urkijo no sap on deuen haver anat a parar les 10 gravacions de testimonis de represaliats que aquest organisme va tenir temps de recollir. El programa, simplement, es va aturar. «Deuen ser en algun disc dur», suposa.