Les entitats memorialistes denuncien l’«aturada» en territoris governats per la dreta

Espera encara resposta del Govern de la Comunitat de Madrid una petició formulada la tardor passada perquè es declari bé d’interès cultural el madrileny Arc de la Victòria, el monument franquista que declara la Ciudad Universitaria fruit de la «‘munifitientia regia condita’» reposada per Franco –«‘ab hispaniarum duce restaurata’»–, com poden llegir al frontis els que entren a la ciutat per Moncloa.

La petició, impulsada per un advocat fill de l’alcalde franquista que va reformar Benidorm, està subscrita per l’Asociación por la Reconciliación y la Verdad Histórica, una en la plèiade de plataformes que orbiten la Fundació Nacional Francisco Franco i que a Madrid han anat brollant des del ja antic moviment ‘El Valle no se toca’, que el 2018 va intentar aturar el pla del Govern per treure Franco de Cuelgamuros.

A l’altra punta de la ciutat, al cementiri de l’Almudena, aquest 14 d’abril els descendents de represaliats pel franquisme han hagut de col·locar, un any més, una lona amb els 2.936 noms dels que van ser afusellats allà. En temps de l’alcaldessa d’esquerres Manuela Carmena, aquests noms figuraven en plaques de granit en un monument, però les va manar treure l’ajuntament que presideix avui amb suport de Vox l’alcalde popular José Luis Martínez-Almeida.

Les plaques es guarden en un dipòsit municipal. Al seu lloc, el consistori va manar posar una altra llosa general, sense noms i dedicada a «tots els madrilenys que entre 1936 i 1944 van patir la violència per raons polítiques, ideològiques o per les seves creences religioses». O sigui, una plasmació de la teoria que, en matèria de memòria, defensa el PP de Madrid: si hi ha homenatge, que sigui per a tothom per igual i junts.

«Així s’embolica i es tapa el que va passar i s’implanta la punyetera equidistància», protesta Isidro Jara, nebot de Valeriano Jara López, forner republicà de nom esborrat a qui van afusellar el 24 de juny de 1939. L’Isidro s’indigna recordant la frase final de la carta de capella que va deixar escrita el seu oncle la seva última matinada: «Afusellen un innocent».

Lloc de tortures

Aquesta petició de protecció de l’Arc de la Victòria la manté sense resposta el Govern d’Isabel Díaz Ayuso al mateix edifici de la Puerta del Sol que l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) ha demanat aquesta setmana que s’assenyali amb una placa, un rètol que expliqui «la història de la Direcció General de Seguretat, que va ser centre de detenció il·legal i tortura».

I això passa només una setmana després que uns centenars de falangistes, amb el braç aixecat, protestessin a la porta del Sagramental de San Isidro, el cementiri on han anat a parar les restes de José Antonio Primo de Rivera. La seva última tomba porta el seu nom des d’aquest divendres, cisellat al marbre de la mà d’un artesà. No han passat 15 dies i l’emplaçament ja apareix a Google Maps.

En un Madrid que és escullera de memòries, l’exigència de l’ARMH d’assenyalar l’edifici del rellotge de la Puerta del Sol sembla un petit acte de resistència. Aquest és públic, però n’hi ha de més secrets: l’ajuntament va treure el nom dels afusellats de La Almudena, però encara segueixen al monument. Estan en un ‘pendrive’ que està guardat en un tub d’acer que està incrustat en un dels roures de bronze de la decoració.

Dues línies

Mentre fa la maleta per assistir aquest cap de setmana a un homenatge als captius espanyols de Mauthausen, Emilio Silva, coordinador de l’ARMH, conversa amb aquest diari sobre la contracultura dretana en matèria de memòria. I no subscriu la hipòtesi: «No em crec que a la dreta espanyola li molesti tant aquesta llei: ni obliga a tornar el que va confiscar el franquisme, ni censa els botxins, ni assenyala el paper de l’Església en la repressió».

Hi discrepa Isidro Jara: «Als nivells alts de la política poden mostrar indiferència, però als esglaons baixos són molt bel·ligerants: vegeu la quantitat de monuments de la memòria que han sigut vandalitzats».

Les fonts consultades descriuen dues actituds dels governs conservadors davant la memòria hisòrica. Està la línia de deixar fer, però imposant plaques que agrupen els dos bàndols de la guerra, i la de no sufragar ni tramitar exhumacions d’afusellats. «Allò d’ajuntar els morts connecta totalment amb l’esperit del Valle de los Caídos, mentre que el fet d’entorpir no fent-hi res ho he vist molt en ajuntaments de la dreta», relata el veterà coordinador del Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica de la Comunitat Valenciana, Matías Alonso, que ho resumeix així: «És la política del ni una mala paraula ni una bona acció».

Precedent Feijóo

De l’oposició, guerra cultural o contramemòria a Madrid, es passa a la quietud a Galícia. «Aquí no hi ha pla, ni se l’espera», abreuja des de Lugo Carmen García Rodejo, portaveu de l’ARMH de Galícia.

En un territori que va ser rereguarda, aquesta agrupació investiga en cementiris, ja que no hi va haver fronts. Però busca a falta d’un mapa autonòmic de fosses i sense Departament de Memòria Democràtica al qual acudir. «No hi ha projecte, ni direcció general, ni inventari, ni pla de monuments... Ni tan sols hi ha debat al parlament», lamenta aquesta docent d’institut jubilada, que es va unir a aquest voluntariat quan es va adonar de l’efecte del silenci i que, «fins i tot sent professora d’història, jo mateixa tenia un desconeixement terrible».

A Galícia queden prop de 500 fosses sense descobrir amb uns 5.000 desapareguts, però insisteix García Rodejo que la xifra és provisional, «ja que no hi ha cens ni manera d’inventariar-los».

Tampoc hi ha pressupost autonòmic. I aquest «no hi ha» és emblema de la cadència amb què la Xunta ha afrontat en temps d’Alberto Núñez Feijóo, però també en els actuals d’Alfonso Rueda, les peticions de les famílies que busquen un parent assassinat. Només hi ha hagut un reconeixement, simbòlic i al parlament, als gallecs deportats a Mauthausen.

Carmen García sí que veu com s’estén, en paral·lel a aquesta inacció, una línia revisionista, de contracultura, entorn de «les dues principals notícies falses sobre la Segona República: que hi havia una gran violència, que era una república violenta i que, per tant, el cop d’Estat del 36 va ser un mal necessari».

El marasme castellà

Al raval de Salamanca, l’Associació Memòria Justícia busca les restes, entre altres d’assassinats, d’Atilano Coco, el capellà protestant amic d’Unamuno a qui el 9 de desembre de 1936 van treure de la presó i no es va saber res més d’ell.

Potser el seu cos va acabar en un dels sacs que van anar omplint els obrers quan van rompre els turons del paratge de Gargabete, a cinc quilòmetres de la ciutat. «Ens van explicar que quan feien els treballs apareixien ossos i, com que no sabien què fer-ne, els posaven on podien», relata Luisa Vicente, la presidenta de l’entitat de Salamanca.

O pot ser que a Atilano Coco el tirotegessin i enterressin amb altres que van córrer la seva mateixa sort a la muntanya de La Orbada, a la ratlla de Zamora, on apunten les pistes que arriben a l’associació. En qualsevol cas, la indagació en arxius i alzinars no comptarà amb diners de la Junta de Castella i Lleó.

Confirma Vicente que en la seva comunitat, «sota l’influx de Vox», el govern popular d’Alfonso Fernández Mañueco no recolza la memòria democràtica. L’activitat memorialista autonòmica travessa un marasme mentre el PP li dona voltes a una «llei de Concordia» amb què substituir el vigent i congelat Decret de Memòria. No s’acaba de redactar el nou text, per a exasperació de Vox, que, en mitjans de la seva òrbita, es queixa que els seus socis estan «marejant la perdiu».

«Aquí estem acostumats a treballar amb els nostres mitjans o amb ajuda de l’Estat», explica Luisa Vicente. En la seva associació, aquests mitjans propis són ben poc, els 20 euros a l’any que posen 90 socis. Però Salamanca és una excepció. «L’ajuntament sí que hi col·labora, i amb molt respecte i sensibilitat», explica Vicente.

Salamanca, allà on, en ple bany de sang el 1936, es va enfurismar i deprimir Unamuno al comprovar la seva última equivocació política, té avui un consistori del PP. El primer acte en el qual es va deixar veure l’alcalde, Carlos Manuel García Carbayo, al poc de prendre possessió va ser un homenatge a periodistes represaliats. L’últim acte al qual va acudir l’actual president Mañueco, quan era alcalde de Salamanca, va ser un record als afusellats a la tàpia del cementiri.

Ossos sense nom

A l’Institut d’Investigació Biomèdica de la Universitat de Granada s’acumulen més de 1.000 claus de mostres d’ADN a l’espera de ser investigades. Entre elles, potser les proves que cert esquelet és el de Blas Infante, pare de l’andalusisme, o d’Horacio Hermoso, alcalde de Sevilla, així com els rastres genètics de 2.000 afusellats que van omplir la fossa comuna de Pico Rejas, al cementiri sevillà de San Fernando, una enorme tomba que primer va ser per a indigents però que va acabar omplint d’executats el general Queipo de Llano.

Les claus genètiques, extretes de trossos de fèmur de 10 centímetres, s’amunteguen en un embut pressupostari, fons que no arriben de la Junta d’Andalusia. Antonio Manuel Rodríguez, vicepresident de la Coordinadora Andaluza de Memoria Historica, ho titlla com una «aturada espectacular» que «primer va tenir l’influx de Vox i ara té només la decisió del PP».

Explica aquest activista, besnet d’un camperol d’El Coronil afusellat el 1936 i d’una viuda expropiada de tot nou anys després, que a Andalusia els treballs de memòria històrica avancen amb fons estatals, «però l’autorització per a una intervenció depèn de la Junta». I quan no és el govern de Juan Manuel Moreno Bonilla el que atura una exhumació, «és un ajuntament del PP qui hi posa fre».

Es refereix, per exemple, a Còrdova, on una intervenció en la fossa d’afusellats del cementiri de la Salud es dilata sotmesa a «recursos surrealistes».

Notícies relacionades

L’exhumació de Primo de Rivera se salda amb tres detinguts i sense la presència del Govern

Com més població, més recursos

És el resultat de la desaparició a tot Andalusia de les oficines d’Atenció a les Víctimes de la dictadura que hi havia a les delegacions provincials de la Junta i de la substitució de la Direcció General de la Memòria per un Comissariat per a la Concòrdia.

A Sevilla s’acaba de complir mig any de l’exhumació de Queipo de la seva tomba d’honor a la basílica de la Macarena, a instàncies de l’Estat: mentrestant, cauen sense manteniment els cartells que la junta socialista va col·locar en escenaris de tragèdies del franquisme, com el canal dels Presos del Bajo Guadalquivir. Hi ha noves localitzacions de punts de memòria «que tenim anotades al paper –explica Rodríguez–, però no acaben en un inventari oficial de la Junta».