Els cinc reptes de Xavier Trias en les eleccions municipals de Barcelona

El principal repte de Trias se l’ha imposat ell mateix: no només remuntar les pèssimes expectatives que tenia Junts amb Elsa Artadi (que en les últimes eleccions va deixar JxCat amb només 5 regidors) sinó guanyar i fer-ho còmodament. Tot el que no sigui, doncs, una victòria clara, serà un fracàs, quan l’estiu passat a Junts tothom hagués firmat simplement un resultat digne. Guanyar i governar és l’única opció d’un home de 77 anys que ha assegurat que si no guanya, se n’anirà a casa. Ni exercirà de regidor en l’oposició. Guanyar clarament, en un mapa municipal –i global– de fragmentació i volatilitat del vot, és doblement difícil.

Trias ha optat doncs pel tot o res, tractant d’oferir optimisme en unes sigles en què s’escampava el pessimisme, i generant així –intentant-ho almenys– una onada favorable cap a «cavall guanyador». Una cosa que quan va irrompre la seva figura sí que tenia un ancoratge en les enquestes però que a mesura que ha avançat la precampanya s’ha anat matisant en favor d’un triple empat en què tant l’alcaldessa Ada Colau, com el tinent d’alcalde Jaume Collboni estan en condicions clares de victòria, tal com ha assenyalat l’última enquesta publicada, la del CIS.

Per guanyar i fer-ho amb claredat, Trias s’ha presentat amb una carta fonamental: la de ser el millor instrument per fer fora Colau de l’alcaldia de Barcelona. Per fer-ho, el missatge ha de ser prou genèric, obert i moderat per poder atraure al mateix temps el votant independentista d’ERC i simpatitzants de la dreta que vegin en l’exalcalde un instrument que no els generi anticossos pel fet de pertànyer a un partit amb un líder, Carles Puigdemont, que propugna la ruptura unilateral amb Espanya mitjançant una «confrontació intel·ligent».

Trias afirma que alguns dels seus potencials votants, de centredreta, van optar en les últimes eleccions per l’‘efecte Valls’ i ara aspira a recuperar-los. Per això el discurs del candidat evita en tot moment referències independentistes radicals, amaga les sigles de Junts i ha incorporat a la llista exconvergentes i fins i tot exdirigents d’Unió com Joana Ortega, que estan als antípodes de Puigdemont.

Però amb això no n’hi ha prou, Trias també haurà d’arrossegar vot d’ERC que vegi en el candidat de Junts un ‘cavall guanyador’ més efectiu que Ernest Maragall. Per això Trias tampoc ha de renegar del seu independentisme i en determinades ocasions cita Puigdemont com un referent que li va donar –afirma– màniga ampla per traçar la seva candidatura amb plena llibertat.

Aquest encaix no és fàcil i el sector més radical de Junts ha mostrat el seu malestar intern per l’estratègia de Trias, que ha evitat incorporar a la seva llista persones d’aquest sector i que en el seu programa electoral no fa cap referència a l’independentisme. I que fins i tot ha rebutjat parts del programa municipalista de Junts referits a la «sobirania fiscal».

Els estrategs de campanya de Trias saben que no n’hi haurà prou de capitalitzar el descontentament amb Colau. Fa falta una proposta. Aquest és el repte segurament més apressant en aquest moment. En la candidatura afirma que hi haurà propostes, però fins ara el candidat no ha volgut entrar en matèria perquè ha apostat per atraure conceptes genèrics que puguin interessar una gran part dels votants. Així, parla de recuperació econòmica, de gran pacte per la vivenda o de millorar la seguretat i la neteja mitjançant un lideratge dialogant que no imposi, i que superi l’actual «lletjor» de la ciutat. Així, Trias aconsegueix l’atenció de tots els descontentaments amb el govern de Colau, però durant la campanya el seu repte serà posar nom i cognoms a l’alternativa, a la proposta, a les solucions.

Fins al moment, tanmateix, el candidat ha optat per confiar en el seu carisma i estil com a principal proposta: diàleg, empatia, simpatia i moderació. El candidat es converteix així en la principal proposta, perquè «personalitza» les solucions. Aquesta és la teoria, però la veritat és que les grans victòries a Barcelona (i Trias hi aspira) han vingut de la mà d’una promesa de transformació, ja sigui olímpica amb Pasqual Maragall o social amb Colau.

Trias sap que està fent campanya com a candidat d’un partit que és un polvorí a punt d’esclatar, amb una presidenta condemnada per corrupció (que es nega a fer la «reflexió» que Trias i molts altres li han reclamat) i amb dues visions antagòniques del que ha de ser Junts: la dels unilateralistes fidels a Laura Borràs que parlen d’alliberament nacional i de tornar a exercir l’autodeterminació; i els pactistes i moderats, entre els quals el mateix Trias, que volen donar un cop de timó per convertir JxCat en una formació situada al centre, capaç de pactar amb uns i altres i que demostri eficàcia en la gestió i no només missatges desafiadors a l’Estat.

Trias ha exigit explícitament pau i silenci perquè això no entorpeixi les seves aspiracions. Però l’olla a pressió de Junts està molt calenta i qualsevol espurna pot encendre un foc que seria letal en campanya electoral. Borràs no acompanyarà el candidat en campanya, les sigles no apareixeran i la llista de Trias és totalment aliena al soroll unilateralista, perquè se centrarà en missatges sobre la ciutat. Fins ara el candidat ha aconseguit transmetre que farà el que vulgui al marge de Puigdemont i Borràs, fins i tot al marge del que les bases del partit –amb un 24% que no van avalar la llista electoral– sobre els pactes postelectorals. El repte, doncs, és mantenir aquesta independència i aïllar-se del soroll intern que genera el partit.

Trias té una llarga experiència política. Ho ha fet gairebé tot, a Convergència i Unió. I sempre amb una imatge d’home dialogant, pactista, moderat i empàtic. Als antípodes de l’independentisme radical. Ara, després d’haver aconseguit l’alcaldia el 2011 i haver-la perdut només quatre anys després, quan ja no optava a res en política i estava allunyat dels focus, torna amb la proposta de protagonitzar un nou impuls, un canvi a la ciutat.

La resta és evident: ¿Pot algú que ja va ser alcalde i va perdre només quatre anys després presentar-se com la gran salvació de la ciutat? L’estratègia de la seva candidatura ha sigut en tot moment la d’oferir un Trias dinàmic, amb ganes, il·lusionat, per contrarestar l’evidència d’una carrera política que ja estava liquidada.

El fet que Ernest Maragall, un cop més el candidat d’ERC, afronti el repte amb 80 anys fa que Trias no porti el cartell d’alcaldable més veterà. Però la clau en aquest punt serà aconseguir transmetre la idea que l’exalcalde torna a la política per voluntat pròpia i no arrossegat per un partit que va entrar en pànic al veure les enquestes. Un exalcalde que no només fa un «últim servei» al seu partit de tota la vida (o a la reencarnació postconvergent de Junts) sinó que té encara molt a oferir a la capital catalana. Aquest és el repte: demostrar que la joventut, les idees de futur i les ganes de canvi no tenen a veure amb l’edat biològica.