El tot o res dels candidats de Barcelona: o l’alcaldia o l’adeu a la política municipal

El candidat de Junts,Xavier Trias, que es presenta com «l’única» opció per fer fora Colau, ha sigut fins ara el més clar: «Tinc 76 anys i no té sentit que em quedi aquí un munt d’anys aguantant una cadira per ser regidor. Em presento per ser alcalde isi no ho soc, me n’aniré a casa a jubilar-me». Per tant, en cas de no guanyar ni tenir possibilitats d’estar al capdavant de la ciutat, qui ja va ser alcalde de la capital catalana entre el 2011 i el 2015 –a més de regidor des del 2003 fins al 2019– diu que es retirarà de la política, casella en què ja hi era abans que Junts recorregués a ell per intentar remuntar la seva representació i, a partir d’això, refundar el corpus ideològic del seu projecte. El seu primer càrrec polític, més enllà de dirigir l’Institut Català de la Salut (ICS), va ser com a conseller de Salut del Govern de Jordi Pujol el 1988, per la qual cosa té una dilatada trajectòria. Tot i així, busca un ‘bonus track’. Sense pèls a la llengua, diu en aquesta campanya que obtindrà la victòria «amb 13 diputats» i presumeix de tenir «llibertat absoluta» per pactar amb qui li plagui perquè si les bases de la formació voten en una consulta «no serà vinculant».

Ningú dels Comuns es planteja cap altre escenari que no sigui el d’Ada Colau alcaldessa. No és només una qüestió d’optimisme, és també la dependència d’un projecte que orbita al voltant del seu hiperlideratge, forjat durant els seus anys d’activisme pel dret a la vivenda i la seva implicació en el 15-M fins a la seva irrupció a l’ajuntament el 2015. L’abatiment que va demostrar la nit de les eleccions del 2019, quan va creure abans de temps que amb la victòria d’ERC s’esvaïen les seves opcions de continuar com alcaldessa, va ser significatiu. Però és que quatre anys després el partit no ha afrontat l’espinosa carpeta del relleu i de l’era post Colau. Tant és així, que fins i tot per presentar-se a un tercer mandat, «l’últim», segons ha assegurat, Barcelona en Comúva haver de fer una votació perquè el seu codi ètic fixa un límit de vuit anys, el temps que porta la líder al capdavant de la ciutat. ¿Què farà Colau si no és alcaldessa? Entre bambolines, pocs dubten que no es quedaria en l’oposició i que, en tot cas, el seu futur podria redirigir-se a l’àmbit estatal amb les generals en l’horitzó i com a puntal que és de la vicepresidenta segona del Govern i líder de Sumar,Yolanda Díaz.

Mai abans com ara Jaume Collboni havia vist tan a prop les possibilitats de ser alcalde. «Guanyaré», repeteix dia sí i dia també. No es tracta d’un clam per insuflar moral a les seves tropes. Aquesta vegada, amb la demoscòpia a la mà, el seu equip creu que ho aconseguirà. Tot i que aquest entusiasme va de bracet de la convicció que és «la seva última oportunitat». De fet, si en aquestes eleccions ha repetit com a cap de llista per tercera vegada és perquè Salvador Illa el va blindardavant les temptacions –i també intents– de substituir-lo per un candidat que fos «més competitiu». De fet, el nom de Maria Eugènia Gay, exdelagada del Govern i ara número dos de la llista, va ser contemplat.

Notícies relacionades

Catalunya torna al punt de partida en les eleccions del postprocés

Eleccions municipals 2023: ¿Què proposen els candidats de Barcelona en matèria de turisme?

Però la qüestió és que la marca PSC cotitza a l’alça de la mà del cap de l’oposició i de l’agenda del Govern de Pedro Sánchez. Si malgrat tenir el vent a favor no queda primer, Collboni ja ha dit que no pensa investir ni Colau ni Trias i que si no guanya se n’anirà a l’oposició. I, en aquesta tessitura, els socialistes no compten que hi hagi un quart intent i seria qüestió de temps que trobessin una altra destinació a qui, després de ser portaveu del PSC i diputat al Parlament, es va imposar en les polèmiques primàries obertes que el partit va celebrar el 2014, que van ser les primeres d’aquest format, i també les últimes després del desgast intern que van suposar.

Ernest Maragall té l’espinaclavadade no haver pogut ser alcalde malgrat haver guanyat les eleccions del 2019 per culpa del «pacte de la vergonya» que atribueix a Colau i el PSC amb els vots imprescindibles de Manuel Valls. Es va frustrar llavors el que pretenia que fos el colofó de la seva trajectòria política, que als 80 anys és molt llarga i passa per haver sigut des de regidor a l’ajuntament barceloní per primer cop el 1995 amb el seu germà Pasqual Maragall com alcalde, a conseller tant del tripartit com, durant uns mesos, del Govern de Quim Torra. De fet, va deixar el comandament d’Acció Exterior després de només sis mesos per substituir Alfred Bosch com a candidat a l’alcaldia de Barcelona malgrat que aquest havia sigut ratificat per primàries. El canvi va ser un encert per a ERC, però no va ser suficient. Per ara les enquestes l’allunyen de la possibilitat de repetir victòria i, tot i que els republicans estan centrats en el somni d’una de remuntada, a ningú se li escapa que, si no és alcalde, s’haurà d’obrir el meló i començar tornar a construir una alternativa que tancarà la carpeta Maragall.