Hereu impulsa Collboni i carrega contra Maragall per «renegar» del seu passat amb el PSC

Jordi Hereu va ser l’últim alcalde del PSC que va tenir Barcelona. El 2011, va perdre la contesa contra Xavier Trias, que llavors era el candidat de l’extinta Convergència. I des d’aleshores, després d’una travessia pel desert primer, i una progressiva recuperació després, mai abans com ara en els últims 12 anys els socialistes han tingut tan a prop l’oportunitat de recuperar la vara de la capital. Les enquestes, presumeixen, ho diuen. Faltarà veure què diuen finalment les urnes. L’exalcalde, que fins ara ha seguit amb entusiasme des del públic la campanya, ha pujat aquest dimarts al faristol del míting de les Corts per aixecar Jaume Collboni com el «millor director d’orquestra per a la ciutat».

Perquè per a Hereu, dirigir Barcelona suposa entendre que hi ha molts sons i instruments diferents, però que cal saber dirigir-los perquè sonin bé, i no «confrontar-los». Per a ell, l’actual candidat del PSC, de qui ha exercit de conseller polític i personal durant els últims anys, té les aptituds per portar la batuta, capaç d’incloure des de la «solista amb aires de diva i que ara desafina» –en clara referència a Ada Colau– a «un músic que fa molts anys que va deixar l’orquestra i que ara torna i no sap quin xiulet tocar i amaga les sigles» –tot un dard a Trias–.

Però la pitjor part se l’ha emportat l’alcaldable d’ERC, Ernest Maragall, a qui s’ha adreçat directament per acusar-lo d’haver «renegat de tot el que va fer amb els socialistes». Tots dos van coincidir entre el 1999 i el 2003 com a regidors a l’Ajuntament de Barcelona compartint grup. Després Maragall va fer el salt al Parlament i al Govern i el 2012 va deixar el PSC per crear primer un nou partit i acabar enrolant-se finalment a les files d’ERC.

La radiografia de situació que fa Hereu és que a Collboni l’estan situant «al centre» els seus propis rivals polítics. «Tots volen tocar amb ell», ha sentenciat. Tot i que ha sigut precisament el mateix Maragall que ha arrencat aquesta setmana amb el veto al PSC amb el qual ja es va presentar el 2019. ERC, va dir en el debat de BTV, no pactarà amb els socialistes, una afirmació que anava dirigida especialment a Trias, que no nega aquesta possibilitat.

Però, a posta que els pactes poden ser fins i tot més determinants que guanyar, Collboni es dedica ara a demanar una victòria àmplia per no tenir lligams. I per a això intenta obrir-se pas a colzades amb els seus principals rivals. «Jo vaig a Brussel·les i no a Waterloo a buscar recursos per a Barcelona», ha etzibat per burxar en el vincle entre Trias i Carles Puigdemont aprofitant la presència en l’acte de l’eurodiputat Javi López.

Notícies relacionades

Les 7 claus del programa electoral de Jaume Collboni

Del ‘sorpasso’ a Ballart a l’era post-Bustos: el PSC s’arremanga a Terrassa i Sabadell

Al seu torn, ha reivindicat la paternitat del PSC dels projectes de «pacificació» de carrers davant els Comuns, els quals acusa d’identificar la ciutat amb el centre sense tenir en compte que cal tenir una visió «policèntrica» que atengui els barris. Sense anar més lluny, ha posat com a exemple la cobertura de la Ronda del Mig al districte de les Corts, una política que ha situat en el ‘cuore’ del que defineix com a «mètode PSC» per a Barcelona. «Cap barri ha de sentir-se com una frontera de la ciutat», ha resumit.

Un projecte «policèntric»

El seu compromís és que les Corts «torni a ser centre de Barcelona i de l’àrea metropolitana», acollint, entre altres projectes, el nou Hospital Clínic i la remodelació del Camp Nou i els seus exteriors, així com les assignatures pendent de l’extensió de l’L9 i l’L3 del metro. «Demano el suport dels 73 barris per tenir una àmplia majoria», ha insistit l’alcaldable, que ha tingut una interrupció durant el seu discurs perquè una assistent li ha criticat crits que no parlés en castellà. Generalment, els mítings del PSC són bilingües, però depèn de l’enclavament on traslladen la campanya. Aquesta vegada, ha sigut íntegrament en català en un districte que el 2019 es va rendir a ERC i que, quatre anys abans, va empènyer Trias fins a l’alcaldia.