Lluís Rabell, «el de les llibretes»: l’exlíder del ‘sí que és pot’ pentina els barris per al PSC

De liderar Catalunya Sí que és Pot a convertir-se en «Lluís, el de les llibretes». Rabell viu una nova vida política des que es va enrolar a les files del PSC com a independent. Encamisat però amb calçat esportiu, en aquesta campanya es dedica, literalment, a recórrer els barris. El mòbil del número set de la candidatura socialista registra 170 quilòmetres a peu durant el mes d’abril i va camí de registres similars aquest mes de maig. Però en l’era dels missatges instantanis i del correu electrònic ell ha optat per anar amb llibretes sota el braç per recollir les reclamacions veïnals.

En un mapa penjat a la seu de la federació socialista de Barcelona va assenyalant amb un retolador per on ha passat ja i on ha deixat els quaderns que, després d’uns dies, passarà a recollir. Dimecres es va plantar a la plaça Roja de Ciutat Meridiana, on la Mirta i l’Eva, dues veïnes que fa més de dues dècades que viuen al barri, li passen l’informe sobre els deutes pendents amb la zona. Deixen clar que elles ni militen en cap partit ni tenen un candidat favorit, sinó que en nom del grup de Dones Independents de Ciutat Meridiana volen escoltar –i que els escoltin– a tots els que demanen el vot el pròxim 28 de maig.

La llista no és menor en un barri en el qual, recorden, s’ha «lluitat molt» per tenir el que ara té i, tot i així, necessita molt més. Des de la mítica línia interior d’autobús que van aconseguir els veïns per desplaçar-se per rutes plenes de desnivells i que van anomenar ‘El chupa’ –perquè valia una pesseta, el mateix que un ‘chupa chups’– a les escales mecàniques que hi ha ara per facilitar l’accessibilitat, o l’elogiada biblioteca, tot han sigut «sang, suor i llàgrimes».

35 llibretes a 25 barris

Ara, demanen més agents policials i mediadors de carrer per garantir la convivència en un enclavament on, asseguren, hi ha una «falta de civisme» i un «excés de consum de drogues i alcohol». També «més feina» en una zona on es registra la renda mitjana més baixa de la ciutat i espais perquè els joves tinguin una alternativa a la de reunir-se al carrer. Rabell arqueja les celles i observa per sobre de les ulleres que el memorial de greuges és llarg. «Estem per amarar-nos del que necessiten els veïns», respon.

De fet, les 35 llibretes repartides per ara han tingut com a destí col·lectius dels 25 barris en els quals detecten que és necessària una inversió més gran per combatre desigualtats i dèficits urbanístics. Torre Baró, Trinitat Nova, Trinitat Vella, Roquetes, Barceloneta, el Raval, el Bon Pastor, la Marina, Besòs o la Verneda formen part de la mena de ruta de pelegrinatge que acumula Rabell. En el cas de Torre Baró, recorda, amb aventura amb senglars inclosa. Ja acumula unes quantes batalletes en dos mesos en què està caminant «més que mai».

«Cal trencar amb la Barcelona de les dues velocitats, trencar la dinàmica que hi ha barris perifèrics que arrosseguen els peus», afirma qui va presidir, abans de fer el salt a la política, durant tres anys la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB). Va ser durant aquell temps molt crític amb el govern de Xavier Trias, amb qui ara podria arribar a coincidir a l’ajuntament.

«Si la cagues, quedes retratat»

El que tenen les llibretes, és clar, és que acaba sent una espècie de contracte amb els veïns. Primer perquè tot queda per escrit de pròpia mà, i després perquè també Rabell s’encarrega d’anar responent bolígraf en mà. «La política municipal és molt exigent i, alhora, és apassionant. T’obliga a estar en contacte directe amb els veïns, les associacions o les empreses i veus clarament en què es tradueix el que fas. També és veritat que, si la cagues, quedes retratat», afirma.

Notícies relacionades

Els 5 reptes de Jaume Collboni en les eleccions municipals de Barcelona

El PSC aposta per més multes i treball comunitari per combatre l’incivisme

Molt diferent tot, reconeix, el seu pas pel Parlament, on li va tocar lidiar amb els moments més convulsos del procés. «Va ser molt dur, molt menys gratificant», resumeix sense tenir voluntat d’entrar en més detalls. Però no va ser suficient, admet, com per «desenamorar-se de la política». El més sorprès quan va comunicar que es presentaria a les eleccions en la candidatura de Collboni va ser el seu fill menor, que tingui 36 anys i visqui a Suïssa. «La meva dona li va dir que fins ara podia ser alternatiu o opinió ‘punk, però que en aquests moments només queda el PSC’, relata entre rialles.

Diu que no és que s’hagi allunyat del que pensava quan va acceptar liderar Catalunya Sí que es Pot, sinó que continua tenint «les mateixes conviccions» però que ara és el projecte dels socialistes i no el dels Comuns «el que més convé» a Barcelona. «Cada espai polític compleix el seu cicle. En els Comuns jo ja no podia fer res i el PSC m’ha fet un encàrrec per al qual puc ser útil, però això no significa que tingui cap a ells cap animadversió o hostilitat», afirma. Amb la plaça Roja com a testimoni, Rabell recull la llibreta verda de Ciutat Meridiana, on l’esperaran per retre comptes.