Alcaldesses pioneres: els reptes de les dones que van debutar al bastó de comandament

Aquella nit, molts joves com l’Antonia, que llavors tenia 28 anys, van ser elegits alcaldes i bona part d’ells pertanyien a formacions d’esquerres, com era el seu cas. Però dones... Això ja no va ser tan habitual. En realitat, en els primers comicis locals de la democràcia només es van entregar 104 bastons de comandament a mans femenines dels 8.464 que es van repartir arreu del país. Aquell dia va començar una relació esquiva –la de la dona i el poder local– que ha estat marcada tot aquest temps per la desconfiança i el desinterès. Com si a Espanya, per alguna estranya raó, fos especialment difícil declinar la paraula ‘alcalde’ en femení.

Ho és avui, amb el 80% dels ajuntaments encara presidits per homes, però ha sigut així en les 10 nits electorals municipals viscudes des de 1979, en les quals les dones elegides alcaldesses han suposat una anòmala i vergonyant minoria: el 2% en els comicis de 1983, el 3% el 1987, el 5% el 1991, el 7% el 1995...

Durant anys, en l’imaginari dels votants i dels responsables dels partits encarregats d’assenyalar els candidats a l’alcaldia, la meitat de la població sembla que ha sigut percebuda com a menys apta o amb menys drets que l’altra meitat per exercir el poder més pròxim als ciutadans. 

D’aquesta sospita en saben molt les dones que van ser pioneres al capdavant dels ajuntaments de les seves localitats. Antonia Castellana, que va tornar a ser elegida alcaldessa el 1983, es va acostumar ràpid a ser l’única dama en les reunions de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, a les quals assistien els alcaldes del cinturó urbà de la capital, però no troba mirades de condescendència quan repassa aquells anys. «Feia molt temps que estava en la lluita política, havia treballat molt als barris i era molt coneguda al poble. Això em va ajudar a guanyar-me el respecte dels veïns, malgrat el masclisme de l’època», explica aquesta antiga militant de Bandera Roja i d’altres formacions antifranquistes.

Una altra cosa era gestionar el dia a dia, tant en l’esfera pública com la privada. Castellana, que va tenir dues filles en els vuit anys que va estar al capdavant del seu ajuntament, reconeix que no hauria pogut desenvolupar aquesta tasca sense el suport que va trobar en la seva parella i sense el «coratge» que hi va posar. «Les dones estem obligades a fer un esforç extra perquè ho tenim tot en contra, sobretot en política», diu aquesta mestra jubilada que, després de l’alcaldia, va tornar a les aules.

Capitals de província

Aquestes dificultats han fet possible que el poder local hagi sigut un vedat privat dels homes tots aquests anys. Ho ha sigut especialment als municipis petits, però també a les grans urbs. S’ha de viatjar a 1989 per trobar la primera dona alcaldessa d’una capital de províncies: la socialista Clementina Ródenas, que va accedir a l’alcaldia després de la renúncia del seu company de partit, Ricard Pérez Casado, i que dos anys més tard va cedir el bastó de comandament a la popular Rita Barberá. 

En aquell context –en la dècada dels 90, ser alcaldessa continuava sent una raresa digna d’estudi–, a votants i politòlegs els va sorprendre la maniobra que va portar a terme José María Aznar, líder del PP, que en les eleccions municipals de 1995 va presentar un planter de candidates en importants places.

L’operació li va sortir rodona: aquell any van ser nomenades alcaldesses Soledad Becerril a Sevilla, Celia Villalobos a Màlaga, Luisa Fernanda Rudi a Saragossa, Teófila Martínez a Cadis i María Dolores Ruiz-Ayúcar a Àvila. Totes debutants i totes del Partit Popular.

«Això va permetre visibilitzar les dones que ja feia anys que treballàvem en política i demostrar que podíem resoldre els problemes dels nostres veïns igual que els homes», recorda Celia Villalobos, que no ha oblidat el pes afegit que ella i les seves companyes van rebre amb aquell encàrrec: «Érem conscients que si alguna fracassava, fracassaríem totes. Per injust que sembli, això als homes no els passava», apunta la política.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Aquesta irrupció d’alcaldesses semblava anunciar una imminent normalització de la presència femenina en el poder local. No obstant, avui, gairebé 30 anys després, només 10 de les 52 capitals de províncies estan regides per una dona.

Les pioneres a les alcaldies no troben una explicació a aquesta anomalia. «De vegades em pregunto què vam fer malament perquè no tinguéssim relleu», diu Villalobos. «La política, igual la local que la d’altres àmbits, mai ha sigut fàcil per a les dones. No tenim més remei que continuar donant canya», afirma Castellana.