Oriol Junqueras fa una crida a votar diumenge contra la dependendencia de la Moncloa com en l’1-O

Al cap i a la fi, tot el maragallisme, per Pasqual, es resumeix en un raonament que al seu dia va fer el millor alcalde del segle XX. Barcelona no rep amb constància l’afecte de l’Estat, en forma d’inversions. I és per això que els barcelonins, la societat civil i emprenedora va organitzar dues exposicions internacionals, el 1888 i el 1929. Amb la primera es va recuperar per a la ciutat la ciutadella militar que controlava la ciutat per llevant. El 1929 va servir per avançar en el metro i recuperar Montjuic. ¿I si organitzem uns Jocs Olímpics per a 1992?. Dit d’una altra manera, la lluita de Barcelona ha sigut sempre la d’anar per lliure, oposar-se a l’estandardització jacobina. Barcelona no és Lió. Per a ERC, aquest esperit indomable de la capital de Catalunya està en perill. Per a ERC, la Moncloa, àvida d’èxits diumenge al seu mapa de guerra contra el PP d’Alberto Núñez Feijóo, posa les seves urpes sobre la ciutat.

Davant això, Oriol Junqueras i Pere Aragonès es van unir amb enardits discursos (el president sembla haver-se tret la cotilla) als plantejaments que està fent Ernest Maragall, almenys, des de l’última setmana de campanya. «Barcelona és fantàstica», va arrencar el líder del partit, Oriol Junqueras, «ha sigut capaç de construir-se i reconstruir-se una infinitat de vegades. De la mà de Pasqual i Ernest Maragall va poder fer els Jocs Olímpics de 1992 i Barcelona ho ha fet sense un estat que li donés suport, freqüentment en contra. I si ha pogut ser un simbolo és perquè els barcelonins són extraordinaris. No podem permetre que continuï segrestada per aquells que la volen de segona divisió. Barcelona no pertany als que la volen subsidiària de Madrid, que la volen una ciutat de províncies».

I tot seguit va apel·lar als barcelonins a defensar aquesta idiosincràsia barcelonina, que la va comparar amb la democràcia: «Us demano que torneu a ser els màxims defensors de la democràcia, com ho vau ser l’1-O i el 3-O»; va afegir. 

President enardit

El president no es va quedar enrere. Va asseverar que en la ‘batalla de Barcelona’ «hi ha un candidat ocult del PSC, és Pedro Sánchez. Si Jaume Collboni és elegit alcalde, les decisions sobre la ciutat les prendrà la Moncloa del PSOE. I no ho podem permetre. Volen convertir Barcelona i Catalunya en el jardí de cap de setmana del PSOE», va sentenciar.

Davant d’això, Aragonès va fer una crida a la participació: «Diumenge a la nit serem el malson dels que volen una Catalunya vençuda. ¡I serem el malson de l’extrema dreta!», va clamar.

Candidat reflexiu

El candidat, vista la solemne ocasió, es va oblidar dels seus rivals i de propostes concretes, profusament explicades al llarg d’aquests 15 dies de campanya. Es va centrar en els conceptes abstractes que el distingeixen de la resta. Amb ell, va dir Barcelona «serà ambiciosa i ningú li dirà fins on pot arribar», una ciutat que mai se subordinarà ni sotmetrà, com, ha dit al llarg de la campanya, pretén el PSC.

ERC és el motor d’impuls de la Gran Barcelona, la que és referència i orgull», la que fa aparèixer, es pot interpretar, aquest ‘nacionalisme barceloní’ que va sorgir en l’etapa del seu germà Pasqual Maragall i que, en els últims 25 anys s’ha anat diluint.

L’alcaldable republicà va recordar les primera eleccions municipals en què va participar, de fet, les primeres després de la dictadura, les de 1979 i que va guanyar el PSC amb Narcís Serra. Maragall, va parafrasejar el lema del PSC de llavors (entra amb nosaltres a l’ajuntament) i el va transformar en una invitació a la ciutadania: «Entreu amb nosaltres a Barcelona».

Rufián i «els cortijos»

«‘¡Ea, ea, ea, el cortijo se cabrea!’» Aquesta va ser l’arrencada de Gabriel Rufián, que fa setmanes que es fixa contra l’hegemonia històrica del PSC a l’àrea metropolitana, en concret, a la plaça més adversa per a ERC, a Santa Coloma de Gramenet.

«Només pots governar tants anys si compres voluntats», va explicar el líder d’ERC a Madrid, «si ets un règim. Vaig començar el partit 17 a 3 (pels regidors socialistes contra els republicans), veurem com acabem. Però estan nerviosos...», va apuntar irònic.

Rufián, que a Madrid sempre té guant blanc amb l’espai a l’esquerra del PSOE, els va recordar «el seu pacte amb l’extrema dreta de Manuel Valls». I es va mostrar convençut que «si pot, tornarà a fer-ho», per la qual cosa la solució, obvia, per al republicà «que no ho pugui fer». És a dir, que la diferència per a Maragall sigui molt més àmplia que els tot just 5.000 vots de fa quatre anys.

Notícies relacionades

Ernest Maragall promet arrencar la construcció de vivenda social en els 100 primers dies de mandat

Ernest Maragall: «Colau no ha sabut revertir el model de Trias a Barcelona»

I en Trias, poc es va entretenir. El seu resum va ser «un home de dretes, dient coses de dretes. ¡Oh, sorpresa!»

ELECCIONS MUNICIPALS A CATALUNYA