Mapes | Aquí se la juguen els partits catalans en les eleccions municipals

Les eleccions municipals suposen el primer gran examen a la gestió de Pere Aragonès com a president d’un Govern en minoria i en solitari després de la ruptura amb Junts. Però l’examen d’ERC és doble i l’ha obligat a conjugar el seu missatge social i econòmic amb el discurs independentista. I és que ha de lluitar amb el PSC a l’àrea metropolitana de Barcelona i amb Junts a la resta de Catalunya. El 2019, els republicans van guanyar els socialistes per només 1,5 punts i 53.629 vots, però els van arrabassar dues capitals de província (Lleida i Tarragona). Però, sobre el mapa, ¿en quins feus se la juga cada partit aquest diumenge?

Per a Salvador Illa, arribar a la Generalitat passa primer per guanyar el 28 de maig, un propòsit que implica mantenir la seva força al gran viver metropolità –amb la victòria a Barcelona com a colofó– però també recuperar musculatura fora, especialment a les capitals de província. Els socialistes catalans busquen repetir la gesta de les catalanes i tornar a ser el partit més votat a Catalunya. El 2019 es van quedar a només 54.000 vots d’ERC i ara que la marca del PSC i el lideratge d’Illa cotitzen a l’alça, creuen estar en disposició de pujar dalt de tot del podi.

De les 19 ciutats de més de 20.000 habitants que orbiten al voltant de Barcelona, 15 estan governades pel PSC i en 8 ho fa amb majoria absoluta: l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet, Sant Boi de Llobregat, Viladecans, Gavà, Esplugues i Sant Joan Despí, on es concentren els seus alcaldes més emblemàtics. També governen amb una majoria còmoda a Badia del Vallès, Sant Adrià de Besòs i Sant Andreu de la Barca, i emblemàtiques són per al PSC Sabadell, Mataró i Granollers. Més difícil és Terrassa i especialment complexa és Badalona, on els socialistes governen ara gràcies a la sempre complicada suma de les esquerres.

Però fora de la seva tradicional àrea d’influència, les grans espines clavades del PSC –Barcelona a banda– són Tarragona i Lleida. Dues grans alcaldies que ERC es va embutxacar en les últimes municipals després d’anys de regnat socialista i que tenen entre cella i cella que tornin a estar sota el seu domini. Guanyar a la ciutat de Girona, on Carles Puigdemont va ser alcalde, ho veuen més difícil.

CLICA AQUÍ PER A MÉS INFORMACIÓ

Dels tres grans partits catalans, juntament amb el PSC i Junts, la força republicana és la que més homogèniament és present a tot el territori, tant a la regió metropolitana com al rerepaís. I hi ha, també, la seva debilitat. Un discurs que serveixi per a tot Catalunya alhora suposa un sostre en cadascuna de les dues subparts. En essència, l’esquema és el mateix que el 2019 i el 2015. Junts contra ERC al rerepaís; el PSC contra ERC en l’àmbit metropolità. Només varia el progressiu creixement dels republicans que ja s’atreveixen a dir en veu alta que van camí de trencar l’hegemonia socialista en l’entorn de Barcelona. Tot i que no serà, certament, en aquestes eleccions.

Deixant Barcelona de banda, ERC té l’alcaldia de Lleida, Tarragona i està en el govern municipal de Girona. La de Tarragona serà una batalla sense treva amb els socialistes, que són els que van vèncer en vots el 2019. Ara s’aspira al ‘sorpasso’ en vots i, per descomptat, a la suma de forces que els torni a donar l’alcaldia. Més enllà de la capital, hi ha moltes esperances dipositades en Noemí Llauradó a Reus i Joan Reig a Constantí. Les Terres de l’Ebre tornaran a ser republicanes, una cosa que ja s’ha convertit en norma des que la polèmica sobre el transvasament de l’Ebre, en l’època Aznar, va subvertir l’ordre establert en aquestes comarques. Quant a Lleida, «després d’unes males enquestes fa un any, estem en remuntada», admet el partit, que ho fiava tot al transcurs de la campanya electoral.

En l’altre gran enfrontament, el metropolità, ERC confia en un gran creixement de vots que, si bé encara no proporcioni cap alcaldia o, ni tan sols, entrada en el govern municipal dels principals feus socialistes, sí que aclareixin qualsevol dubte que el referent independentista a la regió és únicament i exclusivament ERC. CLICA AQUÍ PER A MÉS INFORMACIÓ

Amb Xavier Trias, Junts ha passat de tenir enquestes que situaven el partit en una posició irrellevant, quan la candidata era Elsa Artadi, a optar a la victòria. Però ha sigut Trias qui no només ha afirmat que pot guanyar, sinó que afirma rotundament que guanyarà amb un ampli marge, amb 14 regidors o més (ara tenen 5). Aquesta convicció del candidat fa que tot el que no sigui guanyar i governar es converteixi en un rotund fracàs.

Però si Trias no aconsegueix governar, llavors Junts haurà de maquillar el resultat global. I se la juga en especial a la principal ciutat que avui governa: Girona Aquí els mals pronòstics de l’actual alcaldessa, Marta Madrenas, han fet optar per un canvi en favor de l’exconsellera Gemma Geis, recol·locada després de sortir del Govern. Tot el que no sigui revalidar el poder municipal al municipi, feu de l’expresident i líder del partit, Carles Puigdemont, serà un altre sonor fracàs. Aquest fiasco pot arribar també en forma de pacte entre altres partits per desbancar Junts, una cosa gens descartable.

On les expectatives no són gens optimistes per a Junts és a l’àrea metropolitana de Barcelona, on confien en l’anomenat ‘efecte Trias’ per mirar d’aconseguir representació en una zona en què fa quatre anys amb prou feines se superava en vots Vox o el PP en determinats municipis, on la postconvergència no té cap representació local. Junts no només se la juga a les ciutats i pobles sinó en les diputacions. En la de Barcelona, especialment, on espera poder continuar governant amb el PSC.

CLICA AQUÍ PER A MÉS INFORMACIÓ

Per a Ada Colau aquestes eleccions són un tot o res. O aconsegueix ser alcaldessa un tercer mandat o hi haurà un punt d’inflexió en la seva trajectòria municipal. I és tan crucial el que passi a Barcelona, que per als Comuns és també el termòmetre del seu èxit o d’una forta estocada de la qual serà difícil remuntar a Catalunya. Sense la capital, el seu projecte entraria en crisi perquè suposaria perdre la seva principal quota de poder, per molt afany que posin a retenir la quinzena d’ajuntaments que ara estan sota el seu domini i augmentar la seva representació territorial.

Per tant, més que qualsevol altre partit, En Comú Podem se la juga a Barcelona. Entra dins les seves prioritats retenir les alcaldies que consideren que són les més emblemàtiques i que majoritàriament provenen de l’herència d’ICV. En concret, la dels cinc municipis més poblats on governen. Donen per descomptat que Lluís Mijoler continuarà governant el Prat de Llobregat, plaça que no coneix cap altra batuta que no sigui ecosocialista. També són prioritats Santa Perpètua de Mogoda, Montcada i Reixac, Sant Feliu de Llobregat i Montornès del Vallès.

Més enllà de consolidar aquests feus, si una cosa busquen els Comuns és augmentar la seva representació i revertir les conseqüències negatives que va suposar la fragmentació amb què es van presentar el 2019. Ara que han segellat una coalició sòlida amb Podem per no rivalitzar entre ells, creuen estar en disposició de superar els 264 regidors que ara tenen i aconseguir dues fites: convertir-se en la quarta força a Catalunya en percentatge de vots i tornar a ser, com el 2015, segons al Baix Llobregat.

Ciutadans es juga directament la seva existència, amb unes enquestes que els deixen fora de l’Ajuntament de Barcelona. Però més enllà de la capital, els taronges també tenen altres punts calents, malgrat que presenten menys de la meitat de llistes que fa quatre anys. Un dels principals focus és l’àrea metropolitana, amb especial atenció a l’Hospitalet de Llobregat –el 2019 van quedar tercers amb 4 regidors– i Santa Coloma de Gramenet –són la segona força amb també 4 representants–. En els dos municipis, el PSC té actualment majoria absoluta, però fonts del partit taronja preveuen que la puguin perdre i consideren prioritari tenir representació a l’ajuntament per condicionar el govern.

Fora del radi de Barcelona, les mateixes fonts assenyalen un especial interès per les altres tres capitals de província, malgrat que en totes parteixen del hàndicap d’haver hagut de canviar de candidat. A Tarragona, qui va ser candidat del partit taronja el 2019, Rubén Viñuales, és ara l’alcaldable del PSC. Mentre que a Lleida, Ángeles Elisa Ribes és ara la cap de llista de Valents.

Notícies relacionades

Feijóo promet menys impostos, blindar la sanitat i més conciliació «especialment per a les dones»

Un xoc i moltes espines

El principal objectiu del PP és obtenir «presència» als municipis on la van perdre i també «influència», si l’aritmètica ho permet, dins els governs locals. Geogràficament hi ha cinc punts clau: Barcelona –per la importància de la capital–, Badalona i Castelldefels –on poden recuperar l’alcaldia– i també els petits municipis de Gimenells i Pontons –que aspiren a retenir–.

Dels 36 municipis de l’àrea metropolitana, actualment els populars només tenen representació en sis. A part de Barcelona, Badalona i Castelldefels, tenen un regidor a l’Hospitalet, un altre a Gavà i un més a Esplugues de Llobregat. Una situació molt diferent de la del 2015, quan van treure representants en fins a 27 dels municipis de l’àrea metropolitana. Els populars van veure reduït el seu poder en aquestes ciutats –i també a Barcelona–, bàsicament, per la força de Ciutadans.