El PP s’imposa a Pedro Sánchez i marca un canvi de cicle

El PP avança, el PSOE retrocedeix. El gran eslògan del socialisme s’ha complert a la inversa. Pedro Sánchez ha patit una escabetxada en aquestes eleccions autonòmiques i municipals mentre que Alberto Núñez Feijóo agafa impuls per a les generals de finals d’any. Si no és canvi de cicle, s’hi assembla moltíssim. El PP ha estat molt per sobre de les seves millors previsions. El País Valencià, les Balears i Aragó, les tres autonomies més disputades, cauen al seu costat. I s’emporta la grossa d’Extremadura. Necessitarà Vox per governar, però s’ha imposat com a primera força, a totes menys davant Guillermo Fernández Vara, i firma un resultat de gran solvència.

Es queda també La Rioja, on aconsegueix la majoria absoluta, i ha sigut el més votat a Cantàbria i tindrà la presidència gràcies a la suma de la dreta. Manté Múrcia i Madrid i és decisiu a les Canàries, on també avança els socialistes. La debacle per al PSOE és colossal. El PP s’imposa també en el vot municipal, per més de 700.000 vots, i li arrabassa capitals tan emblemàtiques com Sevilla i Valladolid i conquereix la ciutat de València. És igual el que hagin fet els presidents o els alcaldes, un sisme en contra de Pedro Sánchez se’ls carrega.

Ni les pitjors perspectives del PSOE –no les ha tingut– preveien aquests resultats, cosa que significa que tenen un problema seriós d’anàlisi i de diagnòstic, que demostra una absoluta desconnexió amb la realitat social. I també que el suposat antisanchisme que Ferraz i la Moncloa percebien com un fenomen exclusiu de Madrid opera a tot Espanya. El descrèdit del president, per l’amplitud de la caiguda dels socialistes, ha arrossegat els seus barons. I això anticipa un període de molta convulsió en el partit, de petició de responsabilitats.

El premi de consolació és que Adrián Barbón aconsegueix conservar Astúries amb el suport de la resta de l’esquerra, que María Chivite podrà continuar al capdavant de la coalició de partits que actualment governa Navarra i que Emiliano García-Page aconsegueix l’èpica de mantenir la majoria absoluta. La seva permanència –és l’únic baró que s’ha oposat amb ferocitat a la política de pactes de Sánchez amb els independentistes– confirma un mar de fons en el votant socialista contra aquests acords, un malestar transversal que ha pesat per sobre de la gestió social de l’Executiu de coalició i del treball que el PSOE ha desplegat a les seves comunitats. També salva la cara el candidat del PSC a Barcelona, Jaume Collboni. Tot i que ha quedat en segon lloc, després de Xavier Trias (Junts), podria ser alcalde amb el suport dels comuns d’Ada Colau i d’ERC.

Les generals, molt complicades

Però, malgrat salvar aquestes autonomies, la derrota que pateix el PSOE, i fonamentalment Pedro Sánchez, és contundent i complica que pugui continuar al capdavant del Govern després de les generals de finals d’any. Perquè sí que hi ha hagut onada del PP, perquè Podem no ha aguantat en autonomies com el País Valencià (el mateix PSOE ha jugat aquests últims mesos a debilitar-lo) i perquè a la pèrdua d’aquest regió, fonamental pel seu pes demogràfic i polític, s’hi sumen les Balears, Aragó, les Canàries i la gran sorpresa d’Extremadura.

L’enfonsament del PSOE és molt general, però és especialment rellevant a Andalusia, on no només perd Sevilla, una capital que aspirava a mantenir i que representava una de les últimes brases del poder omnímode que ha tingut el PSOE andalús, sinó també Huelva i Granada. Sense aquests nuclis de supervivència, el partit cau a plom en aquesta regió, amb més força que a la resta d’Espanya pel seu pes històric. La majoria absoluta de Juanma Moreno ja havia devastat el PSOE andalús, però es confiava que en l’àmbit municipal resistís. Sense gairebé territoris, els socialistes perden tota la seva força per a les generals.

La por de Vox no opera

El 28M suposa, a més, la confirmació definitiva de la desaparició de Ciutadans, un procés gradual que va començar el novembre del 2019, després que Albert Rivera es negués a pactar amb el PSOE, malgrat que els dos partits superaven junts la majoria absoluta, i l’empenta de la ultradreta a Espanya, que millora els seus resultats a pràcticament totes les autonomies. El fenomen Vox prossegueix alineat amb un moviment antisistema que té caràcter mundial i que han representat Donald Trump, Jair Bolsonaro i Giorgia Meloni, però, mentrestant, els populars aconsegueixen acabar amb Cs.

La victòria del PP és de tal contundència que sembla que als espanyols convocats aquest 28M a les urnes no els hagin importat gaire els futurs pactes amb Vox. El triomf de Feijóo és tan ampli que ni tan sols s’ha de preocupar per la suposada rivalitat amb Isabel Díaz Ayuso, malgrat que ella aconsegueix l’anhelada majoria absoluta. També ho fa José Luis Martínez-Almeida. Però el camí del dirigent gallec a la Moncloa aquest diumenge apareix sense obstacles. Les opcions d’Ayuso com a possible relleu a curt termini s’esfumen.

Si la nit és nefasta per al president del Govern, també ho és per a Yolanda Díaz. La seva influència en aquestes eleccions ha sigut nul·la, malgrat haver-se implicat en la campanya. Era fonamental que Podem aguantés amb un 5% al País Valencià i això no ha passat. Els morats passen a la irrellevància i els partits aliats de Sumar, com Més Madrid i Compromís, es debiliten. La candidatura de Díaz a la Moncloa és ara molt menys competitiva. Els seus principals referents municipals, alcaldes com Ada Colau o Joan Ribó, també desapareixen.

Els pactes amb ERC i Bildu

Aquestes eleccions eren molt més que unes autonòmiques i unes municipals típiques, perquè la política espanyola acumula cinc anys de moltes turbulències, des que Sánchez va arribar a ser president mitjançant una moció de censura. Un any després, en les dues cites de les generals consecutives del 2019, el PSOE es va imposar al PP, però sense prou folgança, i això va fer que es llancés als braços de Podem i acordés el primer Govern de coalició de la democràcia, que s’ha sustentat al Congrés gràcies al suport d’ERC i d’EH Bildu. Aquestes dues decisions estan en el fons de la factura que aquest diumenge està pagant Sánchez.

Ha sigut una legislatura molt complicada, per raons externes (la pandèmia de covid i la invasió russa d’Ucraïna) i internes (les constants friccions entre els dos socis), que convertien el 28M en un veritable test. Així ho va assumir el PP, amb l’eslògan que havia de servir per derogar el sanchisme, i també la Moncloa i Ferraz, llançant el president del Govern a l’arena amb l’objectiu d’evitar la idea que el PP, sí o sí, guanyarà els pròxims comicis, que s’havia generalitzat fa uns mesos. Però el resultat certifica amb absoluta claredat que no ho han aconseguit.

Un final de campanya convuls

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Els últims dies han sigut molt durs per al PSOE. L’escàndol de la compra de vots va acabar de tacar una campanya que no van arribar a dominar i que, des del principi, se’ls va escapar de les mans. Havien tancat mesos abans una planificació basada en l’anunci de més mesures socials del Govern, que van anar desgranant amb temps, sense esperar el començament oficial de la cursa electoral, i s’hi van mantenir fidels, malgrat que el focus de la campanya es va posar immediatament en les llistes de Bildu amb la presència d’etarres. Van continuar al seu carril, mirant d’espolsar-se aquest tema i tot el que va venir després, i aquesta falta de reacció va pesar en el tancament.

Aquest divendres tant els ‘tracking’ del PSOE com els de Génova ja apuntaven que el PP pujava. Els populars, sense tenir ni tan sols una campanya ben definida a escala nacional, es van introduir amb rapidesa a tots els assumptes que han desgastat els socialistes durant aquests dies. Feijóo, amb la funció de donar suport als candidats per tot Espanya, es va haver d’arremangar poc, primer amb Bildu i després amb les irregularitats en el vot per correu, que van afectar càrrecs socialistes, i l’acusació de presumpte segrest contra el número dos del PSOE andalús. Tot això els va enfortir al llarg de la campanya. Però, sobretot, el que ha acabat per donar-los la victòria és la certesa que existia un fort corrent contra Sánchez, que la Moncloa no va reconèixer.

Segueix tota l’última hora del 28M: