Arrimadas: el triomf històric català i la moció de censura que va acabar amb tot

Quan Albert Rivera va començar a sentir les intervencions d’Inés Arrimadas a Catalunya va tenir un pressentiment. La de Jerez, que parlava un perfecte català, va entrar al Parlament el 2012 quan Ciutadans –encara era només un partit d’àmbit català– va donar la primera sorpresa rellevant en unes eleccions: nou diputats (sis més que la convocatòria anterior). La formació que parlava clar contra l’independentisme anava agafant cos. Quan el 2015 Rivera va decidir fer el salt a Madrid per presentar-se a les generals va decidir, en contra del criteri de dirigents veterans i amics personals, que Arrimadas la rellevés com a líder en el bressol del partit.

Jordi Cañas o Juan Carlos Girauta eren els noms que més sonaven fins aleshores. Però una dirigent nova, dona, menuda i tímida tot i que molts no ho creguessin, estava enganxant els afiliats. Funcionava molt bé davant dels micròfons i no fallava mai a la tribuna. Rivera ho va veure clar, com també la seva veritable guàrdia pretoriana en la direcció. «L’aposta era la Inés. No n’hi havia més», conclouen recordant.

Arrimadas va créixer a una velocitat de vertigen en la política catalana, però també va despertar aviat molt interès en l’àmbit nacional. Els mitjans s’interessaven per ella i en reunions d’empresaris, col·lectius, associacions el seu nom no deixava de sonar amb aires d’esperança. Es va convertir en el gran referent contra el nacionalisme, fins i tot per davant de les sigles taronges. Rivera havia lluitat amb el mateix missatge molts anys més, però no va calar igual. No va arribar on ella sí. El moment i les circumstàncies van ser les justes, però ho va fer.

El 2017, Ciutadans (ja amb el seu nom de política nacional) va aconseguir el que era impossible anys enrere: guanyar unes eleccions a Catalunya, deixant arrasat el PP i, en menor mesura, el PSC. Va superar en vots la resta d’opcions polítiques, incloses les nacionalistes. La suma d’escons, en tot cas, continuava sent majoritària per als independentistes. Allà va començar el debat. 

Arrimadas mai hauria pogut ser presidenta de la Generalitat, però tampoc ho va intentar. Sectors del seu propi partit, la resta de formacions constitucionalistes i, amb el temps, molts votants van acabar retraient que no fes més soroll anant a una investidura. L’argument que esgrimia Ciutadans era obvi: els números no sortien i li haurien regalat una victòria a l’independentisme que, en realitat, no s’havia produït a les urnes. Davant la creença que aquesta victòria queia en sac foradat, aprofitant el moment de més debilitat del PP i una popularitat absoluta d’Arrimadas, la dirigent va abandonar Catalunya per arribar al Congrés dels Diputats de la mà de Rivera.

«No era una líder però tots la vam mirar a ella»

L’experiment va sortir malament per molts motius i a la llarga es va veure que, amb més o menys raó, la glòria començava a caure i s’obria pas la decepció. Les batzegades estratègiques del partit i l’erràtica política de pactes va portar Ciutadans al seu pitjor resultat en la repetició de generals del 2019 amb les conseqüències que ja es coneixen: Rivera va dimitir i en aquell mateix moment, quan encara pronunciava el seu adeu en una seu plena de llàgrimes, tots es giraven a mirar a Arrimadas. «Ho volíem més els altres que ella mateixa. En realitat, no vam donar opció. No hi havia cap altra persona i, sobretot, si n’hi hagués hagut, no l’hauríem escoltat. Havia de ser Arrimadas, era la substituta natural. Mai hi va haver debat». La frase és la reconstrucció de diferents dirigents que eren en aquella executiva: molts ja són fora del partit i d’altres segueixen dins. Arrimadas va ser uns dies a Jerez de la Frontera assumint el que li queia al damunt. Ho va passar malament i va patir una cosa que l’ha perseguit aquests gairebé tres anys: aquest càrrec no estava fet per a ella. «Era i és la millor portaveu. Però no era una líder orgànica», conclouen persones molt pròximes a ella.

El desastre de la moció

El continuisme en la seva direcció i la cessió de poder absolut a Carlos Cuadrado, evitant prendre decisions en primera persona i delegant en excés l’estratègia del partit, van portar al pitjor error comès en la gestió de la seva presidència, amb conseqüències que el partit continua pagant: una moció de censura a Múrcia per trencar el Govern amb el PP, que a sobre no va tirar endavant. 

Els efectes d’aquesta operació fallida van ser desastrosos: va seguir el president popular a la Regió, es va trencar el partit en aquesta comunitat, no van aconseguir el Govern per emprendre una nova relació amb el PSOE, es va debilitar per complet la relació amb els populars malgrat que era un soci preferent i Isabel Díaz Ayuso va convocar unes eleccions que van eliminar Ciutadans del mapa madrileny. El pitjor va ser una falta de credibilitat entre els electors que mai van recuperar.

Ni tan sols després d’allò hi va haver canvis tan profunds dins de l’executiva. Sí que es van produir sortides voluntàries rellevants com la de Marta Rivera de la Cruz (avui consellera de Cultura de la comunitat madrilenya), Toni Cantó (amb diversos viatges polítics al mig), Luis Garicano (per raons acumulades va abandonar l’escó a Europa) o Ignacio Aguado (no va ser el candidat madrileny i també se’n va anar). Després de perdre els governs de Múrcia i Madrid, les eleccions de Castella i Lleó i Andalusia també van deixar fora el partit amb l’excepció de l’escó de Paco Igea en el primer cas. El capital polític i de presència institucional va quedar gairebé dilapidat amb excepcions comptades, com la de Begoña Villacís.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

La moció de censura va aixecar un nivell de crítica i contestació contra Arrimadas molt elevat, que mai va esclatar per la falta de substitut. Va ser l’únic motiu pel qual realment no va implosionar el partit llavors. L’OPA que va llançar el PP de Pablo Casado per destruir els taronges en diferents comunitats amb fitxatges molt agressius va ser l’única cola d’enganxar que van trobar els diferents sectors a Ciutadans. Els atacs del seu rival per la dreta van provocar una unió que hauria sigut impossible.

Però el lideratge d’Arrimadas va quedar massa tocat. Mai va tornar a ser igual. El grup parlamentari que encapçalava al Congrés representava la resistència i funcionava com una pinya després que en sortís Pablo Cambronero, el parlamentari andalús que va decidir anar-se’n al Grup Mixt. Arrimadas i el seu escuder, Edmundo Bal (avui el més crític amb l’expresidenta), lideraven l’únic aparador real del partit. Fins que després de l’estiu i amb el desastre andalús incrustat a l’estómac del partit la presidenta va anunciar una assemblea general. Arribarien canvis. El que mai va pensar és que el grup del Congrés saltaria pels aires, com ho ha fet.