Els pactes a les diputacions posaran a prova la unitat sobiranista

A més, el calendari, convertit per Pedro Sánchez en diabòlic, que el va posar a mercè de l’avanç electoral dels comicis generals, situa la firma dels acords que necessàriament han d’arribar perquè aquestes institucions afrontin el nou mandat a les portes mateixes de la campanya electoral. Perquè de pactes, veient la nova composició dels plens provincials, n’hi haurà. Sigui entre independentistes o amb algun dels seus actors amb el PSC. És a dir, o hi ha un reconeixement a la crida de Pere Aragonès a la unitat o, com ja va passar amb l’acord de claredat, els seus designis cauen en sac foradat.

Barcelona

El govern provincial barceloní és la institució més gran que s’elegeix de manera indirecta d’Espanya. La Comunitat de Madrid, amb sistema de representació basat en eleccions típic, va subsumir, en la transició, la diputació d’aquesta província. Malgrat ‘regnar’, sempre dins de les seves competències, sobre gairebé sis milions d’habitants i tenir un pressupost de 1.200 milions euros, la Diputació de Barcelona acostuma a ser moneda de canvi.

El ple nascut dels comicis de diumenge dona tres opcions d’elecció de president en primera votació, és a dir, per majoria absoluta. En totes el protagonista és el PSC, que podria pactar o bé amb ERC, o bé amb Junts, o bé una amalgama de partits fins a sumar els 26 vots necessaris (els Comuns, Vox i el PP). ERC aposta per pactes amb independentistes i, en el cas d’aquells als quals, en el món local, arribi amb els socialistes, com ja va passar el 2019, que no serveixin per encimbellar ningú del partit de Salvador Illa a la presidència d’una diputació o a una alcaldia. L’amalgama de partits per votar un candidat socialista a la primera és utòpica. Falta per conèixer què farà Junts, si reeditarà el pacte del 2019 o bé si prefereix mantenir aquesta unitat independentista que tots reclamen.

Abans de les eleccions, la intenció del PSC era reeditar l’entesa amb Junts, ja que les dues parts presumeixen d’haver tingut un mandat sense sobresalts. «Ha funcionat», resumeixen. L’únic que podria variar aquesta prioritat és l’alcaldia de Barcelona. I és que els socialistes han posat davant ERC com a ham l’aliança a la Diputació –sempre útil per mantenir estructura territorial quan s’ha patit un revés electoral– si a canvi ajuden que Jaume Collboni sigui alcalde amb un pacte que desbanqui Xavier Trias. Però els republicans ja han deixat clar que no estan per la feina.

Si cal anar a una segona votació, perquè Junts no pacta amb el PSC, caldrà veure qui suma més suports. Un pacte de Junts i ERC, potser amb un candidat postconvergent, sumaria 23 vots, mentre que un acord entre el PSC i els Comuns es quedaria amb 22. En aquest cas, tot dependria del representant de la formació Tot per Terrassa, de Jordi Ballart, que podria acabar de decantar la balança. Si s’unís al PSC, malgrat que ha governat amb els republicans els últims quatre anys, empatarien a 23 i la diputació quedaria en mans dels socialistes al ser la força més votada. Si no ho fa, tot dependria del vot del PP i de Vox.

Tarragona

Malgrat perdre dos escons respecte al 2019, ERC va vèncer a la província tarragonina. Si la unitat de l’independentisme quallés, i Junts recolzés el candidat republicà, hi hauria president en la primera volta. Si no fos així i els postconvergents pactessin amb el PSC, també hi hauria elecció ràpida. En cas de fragmentació total, els 9 d’ERC i els 8 tant del PSC com de Junts haurien d’esperar a veure què trien el PP i Vox. Com en el cas de Barcelona, caldria veure si, arribat el cas, l’eix nacional s’imposa a l’eix ideològic esquerra-dreta. Que el PP donés una o dues diputacions als socialistes, a pocs dies de la mare de totes les eleccions, les generals, seria certament paradoxal.

La intenció del PSC és tant intentar governar a les quatre capitals de província com a les quatre diputacions. Més enllà de Barcelona, és a Tarragona on els socialistes se senten especialment enfortits, ja que Rubén Viñuales va guanyar amb contundència a la capital, de manera que jugaran fort per poder pactar amb un dels dos partits independentistes. Especialment amb Junts, amb el qual està empatat i veu més opcions d’aspirar a la presidència.

Girona

En una de les dues províncies on es va imposar Junts, la suma de partits independentistes es dispara fins als 20 escons, sis més dels necessaris per a una elecció en primera volta, gràcies a l’entrada amb dos diputats de la CUP. JxCat, de nou, pot elegir entre l’eix nacional i pactar amb el PSC per garantir-se la presidència. Sigui pel camí que sigui, és a dir, pel que Junts elegeixi, l’elecció en primera volta sembla cantada.

Notícies relacionades

Pere Aragonès demana un pacte d’unitat entre independentistes davant un possible Govern del PP i Vox

ERC es replega cap a l’independentisme després de la patacada de les municipals

La filosofia dels socialistes és entrar a jugar. En aquest cas, la manera en què es resolgui l’alcaldia a la ciutat de Girona serà determinant. A la ciutat que va governar Carles Puigdemont es va imposar el PSC amb Sílvia Paneque al capdavant. Caldrà veure si hi ha pacte entre Guanyem, ERC i Junts per impedir que els socialistes s’emportin la vara o si, per contra, algun dels tres participa en la suma amb el PSC.

Lleida

La més petitat de les províncies catalanes, en població, té un escenari semblant al de Girona. Junts pot guanyar la presidència en primera votació, si pacta amb un (ERC) o l’altre (PSC). O, com també passa a l’altra província on els postconvergents es van imposar, hi podria haver una elecció en segona volta però que, a la fi, sumés una majoria absoluta. És a dir, que els uns i els altres es facin els romancers per pactar a la primera, però que, al final, l’acord, amb qui sigui, acabi caient pel seu propi pes.