L’‘era Laura Borràs’ al Parlament: batalla amb els funcionaris, dimissions i condemnes

A la seva motxilla carrega amb una sentència de quatre anys i mig de presó per prevaricació i falsedat documental per la seva etapa a la Institució de les Lletres Catalanes que atribueix a una «persecució política» i que encara no és ferma, motiu al qual s’acull per reivindicar que aquest no és el seu ocàs perquè pensa continuar sent la presidenta de Junts. Però l’empremta que deixa al Parlament –i fora– va més enllà de la seva situació judicial i es concentra en sis episodis que radiografien fins a quin punt la Cambra ha continuat atrapada en l’excepcionalitat també quan s’han deixat enrere els anys àlgids del procés.

Per a ERC, la presidència de la Generalitat; i per a Junts, la del Parlament. És l’acord a què van arribar els dos grans partits independentistes per al repartiment del poder després de les eleccions del 14 de febrer del 2021. Borràs va declinar entrar al Govern i va apostar per un faristol des del qual va concebre que podia exercir de contrapès a Pere Aragonès. Els republicans, que van suar per apuntalar-se en la presidència, no van discutir llavors que en el seu historial arrossegués una causa judicial que podia perjudicar el seu mandat. N’eren conscients i així ho admetien fora de focus, però es va prioritzar desencallar la investidura i la formació de govern. La CUP va advertir dels riscos i es va negar a donar-li un vot afirmatiu, però es va abstenir per impedir que un candidat no independentista assumís el càrrec. Els equilibris eren fràgils des del principi perquè partien d’estratègies irreconciliables, així que era qüestió de temps que la triangular acabés saltant pels aires.

La tempesta més inesperada que va recaure sobre Borràs va ser la gestió de l’escàndol sobre les llicències per edat, que permetien als funcionaris de la institució prejubilar-se amb 60 anys i continuar cobrant sense anar a treballar i que suposaven un cost d’1,7 milions per a la institució. La dirigent va intentar apuntar-se el mèrit d’haver ordenat la seva supressió sense negociació amb els treballadors després d’un intent inicial d’acotar-les, però el cas ha acabat judicialitzat perquè alguns dels que tenien ja concedit aquest privilegi van haver de tornar al seu lloc i encara n’hi ha altres pendents de fer-ho. A aquesta patata calenta s’hi va sumar la dimissió de la secretària general del Parlament, Esther Andreu,després que el seu fill obtingués una plaça d’uixer i que no quedés clar si va intervenir o no en el procés de selecció. Andreu va ser nomenada per Borràs en substitució de Xavier Muro, de qui l’expresident Quim Torra havia demanat el relleu per les seves resolucions sobre el procés i la retirada de l’escó a ordre de la Junta Electoral Central, i la polèmica sobre el seu fill es va sumar a l’enfrontament que va mantenir amb l’exlletrat major Antoni Bayona per com procedir amb les llicències d’edat. Fa més d’un any que el càrrec de secretari general està vacant i l’òrgan de transparència va ser renovat per dimissions.

Des del seu faristol nou de trinca, Borràs va proclamar en el seu primer discurs com a presidenta que «mantindria la inviolabilitat del Parlament, la seva independència, no permetent ingerències de l’executiu ni del judicial». Es va comprometre a no actuar de la mateixa manera el seu antecessor, Roger Torrent, a qui assenyalava per haver impedit la investidura a distància de Puigdemont i d’haver permès que Torra perdés la condició de diputat. La seva retòrica va xocar amb la realitat quan el diputat de la CUP Pau Juvillà va ser condemnat per negar-se a retirar uns llaços grocs de la Paeria i la Junta Electoral va ordenar la retirada del seu escó. El seu destí va acabar sent el mateix que el de Torra malgrat que Borràs va defensar que sense sentència ferma continuaria sent diputat. Conscient que desobeir suposaria obrir una altra causa penal contra ella, la dirigent de Junts no va oposar resistència a l’ordre de pèrdua de la seva condició de diputat, tot i que va atribuir la responsabilitat de la seva sortida de la Cambra a la voluntat dels funcionaris.

Va acabar arribant el dia en què se li va obrir judici oral a Borràs. De poc li va servir que proclamés als quatre vents que no havia comès «cap delicte» i que assenyalés que era víctima de «‘lawfare’», ja que ni ERC ni la CUP van secundar els seus arguments i van votar juntament amb el PSC la seva suspensió com a presidenta de la institució el juliol de l’any passat. Se li va aplicar l’article 25.4 del reglament, que fa referència a la pèrdua del càrrec quan s’afronta un judici vinculat a la corrupció. Tant Borràs com Junts han assenyalat que es tracta d’una norma que vulnera la presumpció d’innocència i que hauria de desaparèixer, motiu pel qual es van negar a un relleu que ha suposat gairebé un any d’interinitat a la Cambra. La dirigent va redoblar llavors la seva ofensiva contra ERC i la seva aposta per la sortida del Govern: «Han vingut vestits de jutges hipòcrites, no de diputats». Des de la seva suspensió, ha assistit des de la llotja de convidats als plens amb actitud desafiadora davant la republicana Alba Vergés, que sent vicepresidenta primera del Parlament va assumir també les funcions de presidenta de manera coral amb la socialista Assumpta Escarp, vicepresidenta segona.

Notícies relacionades

Les tres claus sobre el futur polític de Laura Borràs després de la retirada de l’escó al Parlament

Laura Borràs assumeix el seu relleu al Parlament i presenta batalla a Junts per designar el seu substitut

Les setmanes prèvies a la suspensió van estar precedides per un episodi que va situar Borràs a l’ull de l’huracà i va augmentar els decibels del conflicte al voltant de la seva figura tant dins com fora de Junts. La seva mà dreta, el diputat Francesc de Dalmases, va agafar pel braç i va esbroncar a porta tancada una periodista que treballava en el programa 'Preguntes Freqüents 'de TV-3 després d’una entrevista amb què la dirigent de Junts es va mostrar molesta. Això li va acabar costant la dimissió de Dalmases de la vicepresidència del partit, així com una amonestació pública i una multa del Parlament, situació que va erosionar el poder de Borràs en la direcció. El malestar intern va anar ‘in crescendo’. I més quan, després d’haver sigut apartada de la presidència de la institució, en l’homenatge dels atemptats de la Rambla va acabar mostrant complicitat amb un grup de manifestants que van boicotejar el minut de silenci, fet que va enutjar les víctimes. La mateixa direcció del partit va enviar un comunicat lamentant la situació.

Sola la van deixar la resta de partits independentistes quan va afrontar el judici i sola va estar també quan va encaixar la condemna de quatre anys i mig de presó. De fet, fins i tot dins de la direcció de Junts el seu suport és reduït malgrat que el secretari general, Jordi Turull, ha procurat acompanyar-la en els moments de més tensió a l’espera que les conseqüències de la causa judicial caiguessin pel seu propi pes i mentre ja es pensava en el seu relleu. La defensa del seu escó per part de la Mesa del Parlament quan va arribar l’ordre de retirada de la Junta Electoral ha seguit els mateixos camins que la de Torra i la de Juvillà, tot i que amb poc entusiasme per part de l’independentisme. Tots els partits de la institució, a excepció de Junts, li havia demanat que marxés pel seu propi peu considerant que ha sigut condemnada «per corrupció». No ho va fer i va allargar tant com va poder el bloqueig d’una presidència que els que la van elevar sabien que podia ser curta i explosiva, però que no calculaven fins on arribaria la seva ona expansiva.