Jaume Collboni, l’altre «fill del Guinardó» que arrabassa la vara a Xavier Trias

Que avui reculli la vara d’alcalde és el resultat d’un periple de vuit anys no exempts de temptacions de desbancar-lo per part del seu propi partit. Era això, o no hauria tingut una quarta oportunitat. I ell ho sabia i per aquest motiu s’ha passat tres setmanes burxant a dreta i a esquerra, invocant l’aritmètica més inversemblant sota el convenciment que si va ser possible el 2019 amb Manuel Valls, també ho podria ser ara. Va dir en campanya que no intentaria ser alcalde si quedava segon, de la mateixa manera que els Comuns havien pregonat que no entrarien en cap equació amb el PP i que la seva posició era inamovible. Qui xerra, paga, però l’alcaldia ja és de Collboni, del PSC, i, per tant, de Pedro Sánchez, el president que sempre ha abonat al «res és impossible».

«Avui pot començar a ser el moment decisiu per iniciar el canvi a l’Ajuntament de Barcelona». La frase no és contemporània. És del 28 de març del 2014, quan va guanyar la primera volta d’unes polèmiques primàries obertes per escollir candidat que va enfrontar la llavors anomenada ‘generació Blackberry’, entre els quals hi havia Laia Bonet, Jordi Martí –ara mà dreta d’Ada Colau–, Rocío Martínez-Sampere i, també, Carmen Andrés, amb qui es va disputar la victòria. Jordi Hereu havia caigut tres anys abans –i, alhora, 32 anys d’alcaldies del PSC– i era Xavier Trias qui governava la ciutat en nom de l’extinta Convergència. El mateix que aquest dissabte creia que sortiria per la porta de l’ajuntament lluint els galons d’alcalde i que avui ha sortit injuriat per la maquinària socialista.

La trajectòria

Bressat al barri del Baix Guinardó –com Colau–, fill d’un pèrit industrial i d’una treballadora de Parcs i Jardins, llicenciat en Dret i bregat en el sindicalisme de l’UGT, on va treballar durant una dècada, Collboni va deixar l’acta després de quatre anys al Parlament –entre el 2010 i el 2014– per intentar recuperar la plaça municipal més preuada. En la seva primera vegada com a candidat en les eleccions del 2015, Collboni va topar de cara i va encaixar el pitjor resultat de la història dels socialistes a la capital: 4 regidors. El canvi que vindicava va arribar, però de la mà d’uns Comuns que van sacsejar el tauler barceloní. 

Des d’aquest terreny, va iniciar a partir de llavors un vol de vuit anys –té debilitat pel parapent– en el qual li va tocar convèncer els propis que seria capaç d’aconseguir-ho. Seguint la consigna llançada per Miquel Iceta d’entrar en tots els governs possibles durant els pitjors anys per a un PSC minvat per la diàspora de dirigents arran del procés, però també per la queixalada que Ciutadans va fer en el seu electorat, Collboni es va aliar amb els Comuns. 18 mesos va durar un matrimoni que Colau va fer miques pel suport dels socialistes al 155. 

Aquesta expulsió va quedar gravada a foc en el PSC. «Això no s’oblida», diuen encara ara des de la cúpula socialista. Van arribar les eleccions del 2019 i, tot i que es va posar en entredit que ell fos el cap de llista més idoni, finalment se li va donar una segona oportunitat. Va duplicar la representació a vuit regidors i va tenir olfacte per acabar com a primer tinent d’alcaldia gràcies al pla ordit per Iceta per arrabassar a Ernest Maragall l’alcaldia i fer Colau de nou alcaldessa amb el suport inestimable de Manuel Valls. Tot això, mentre Salvador Illa, llavors secretari d’organització del PSC, tancava el pacte amb un Junts liderat per Carles Puigdemont a la Diputació de Barcelona. 

La tercera –i última– oportunitat

Es plantava llavors la llavor del context actual, la que ha permès avui a Collboni mirar a esquerra i a dreta per decidir amb qui governa en un moment en què l’independentisme està dividit, que s’han trencat els blocs i que ERC i Junts entaulen una ferotge batalla pel poder malgrat que esperaven que Barcelona servís d’àrnica per a tanta guerra sense treva. Un escenari amb què Illa es frega també les mans mirant de reüll la Generalitat. 

Quatre anys de mandat amb Ada Colau no li han passat factura. Al contrari, li han servit de plataforma per consolidar la seva figura, forjar un perfil de governabilitat a base de teixir complicitats amb el teixit econòmic de la ciutat durant la pandèmia i, alhora, conèixer des de dins les fortaleses i debilitats dels Comuns. Per això, com un felí, va marcar territori, va reclamar un vot de confiança més, l’últim, mentre des de la cúpula del PSOE arrufaven les celles i intentaven trobar un substitut per garantir, ara sí, el sorpasso a Barcelona.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Va ensenyar les urpes. «Qui vulgui presentar-se contra mi, haurà de guanyar-me en unes primàries», va advertir mentre circulaven noms com el d’Iceta, Maria Eugènia Gay I el mateix Jordi Hereu. I Salvador Illa li va acabar blindant aquesta tercera oportunitat, l’última. Va arriscar.Se’n va anar del govern municipal al gener per llaurar la imatge de candidat alternatiu confrontant amb Colau malgrat haver governat colze a colze amb ella. Malgrat que va ser Trias que més va capitalitzar el vot anti Colau, ha sabut transitar sibil·linament per aquesta ambivalència i jugar la carta de ser l’ambaixador de Pedro Sánchez a Barcelona, manual de resistència inclòs, fins a aconseguir guanyar el capítol i convertir-se en l’altre fill del Guinardó que empunya la vara.

ELECCIONS MUNICIPALS A CATALUNYA