El plor del fiscal i els poders de Villarejo

La biblioteca de l’Ateneo de Madrid té 300.000 volums. Sota un bon grapat de llibres, Ernesto Ekaizer, periodista, escriptor, autor de Jaque mate (Bruguera), va presentar els càrrecs amb què la història, segons ell, hauria d’analitzar els poders exercits pel Govern de Mario Rajoy i pel policia Villarejo per esborrar del mapa el fiscal Ignacio Stampa, ara relegat a les fiscalies de Madrid i empès a aquest altre destí per qui va ser ministra socialista Dolores Delgado.

Ekaizer va presentar l’acte explicant el paper que va jugar Villarejo a favor dels governs de Rajoy. Aquesta missió d’ajuda als interessos governamentals va ser especialment decisiva entre 2012 i 2017. Rajoy havia arribat al poder el 2011 «amb un problema intern, Bárcenas, fins que li brolla l’independentisme català». Jorge Fernández Díaz, ministre de l’Interior, «s’envolta d’especialistes en repressió i de Villarejo», que vindria a ser «el principal agent del PP». 

Davant un auditori ple de persones adscrites d’una manera o d’una altra a les fiscalies i altres instruments de la justícia, Ekaizer va recordar que «Villarejo ja era confident de María Dolores de Cospedal», ministra de Justícia de Rajoy. Tenia com a missió trobar «els maleïts papers de Bárcenas». En el marc d’aquesta indagació, Villarejo arriba als governants d’aquell moment amb la suposada informació que el pare del líder del PSOE, Pedro Sánchez, «era amo d’una cadena de saunes on suposadament s’exerceix la prostitució». Amb aquesta incidència es va intentar «tallar de soca-rel la carrera política» del líder socialista.

Al servei del president

Era la primera vegada que Villarejo estava tan alt en l’escalafó de les seves tasques, així que es va posar «completament» al servei del president amb «accés directe als principals càrrecs». A Ekaizer, segons aquest va dir davant el nombrós auditori, enmig del silenci de la biblioteca de l’Ateneo, li interessaven «els fets» de Villarejo, no les seves «interpretacions». Aquesta és la base de ‘Jaque mate’, «un llibre sobre el funcionament de l’Audiència Nacional, que són sis jutges, amb sis rostres concrets, que en el cas de Villarejo s’ocupen de perseguir gent molt poderosa, amb grans relacions amb el poder, que afronten una batalla acarnissada».

Però passa que Villarejo és arrestat el 3 de novembre del 2017 d’acord amb una ordre de la policia, no d’un jutge. Llavors «sonava el nom del rei, així que el tema era més delicat i no s’havia de contaminar el procediment». 

Llavors es pacta la sortida del jutge De Gea, que se’n va el 2019 i és substituït «per un jutge encara més vinculat al PP, Manuel García Castellón, una espècie», va dir Ekaizer, «de porter del PP». García Castellón imputa Dolores de Cospedal «un parell de mesos i després ell mateix la desimputa dient que no es pot criminalitzar el dret de reunió a Espanya. Era evident que ella i Villarejo s’havien reunit, però per a ell això no implicava que ella fos una de les principals potes polítiques d’una trama. I, a més, curiosament ho va fer a l’estiu, temporada en què els jutges volen treure’s de sobre les coses» complicades.

L’essencial de la instrucció d’aquest jutge, segons l’autor de ‘Jaque mate’, «és que sembla com si ell hagués traçat una línia vermella que no es pot saltar: Cospedal i el PP. «Cospedal és intocable, o inviolable. La sala recolza l’instructor i Cospedal queda fora del cas». Quan Pedro Sánchez accedeix a la presidència i nomena ministra de Defensa Dolores Delgado, ella ve amb la missió «de carregar-se [el fiscal] Ignacio Stampa». 

Circulen àudios en què s’implica Delgado i la seva parella, Baltasar Garzón. Aquesta és l’arrel que la nova ministra «persegueixi implacablement» el fiscal fins que «se’l carrega». En un dels vaivens a la presó, el tan esmentat Villarejo va etzibar al fiscal Stampa: «¿Encara no t’han fet fora, ‘podemita’?».

Al costat d’Ekaizer es van asseure a la biblioteca de l’Ateneo tres fiscals d’aquells temps: Carlos Ruiz de Alegría, Salvador Viada i Pedro Crespo. Ruiz de Alegría va incidir en la persecució de Stampa. «Va ser un cas malintencionat, la veritat.» Ell es va trobar que «l’avui fiscal general de l’Estat ha vingut a dir que ara calia arxivar la investigació». Sobre Stampa es van inventar una suposada relació amb una advocada d’Unides Podem i altres elements incriminatoris que tenien per objectiu «decapitar-lo». Segons Viada, també volien decapitar Ruiz de Alegría, en virtut d’explicacions que, va dir Pedro Crespo, «a mi no em quadraven». L’autor del llibre ho va corroborar: «Dolores Delgado va ser tan implacable com a fiscal contra Stampa que va obtenir aquella oficina de la fiscalia i també l’oficina de Memòria Democràtica».

La intervenció de Stampa

L’home a qui tants volien fora de la carrera (a qui Villarejo havia dit: «¿Encara no t’han fet fora, ‘podemita’?») era a la biblioteca, a quatre passes dels que mantenien aquesta tertúlia sobre ‘Jaque mate’. I Ekaizer el va convidar a parlar. Stampa es va empassar un sanglot i va confessar que en el curs d’aquella persecució havia plorat... Ell, va dir, havia sigut abandonat per la carrera fiscal, «i escoltar avui aquest parell de fiscals em reconforta». Va agrair a l’autor «que sigui de les poques persones que han explicat la meva història, de la qual s’expliquen aspectes interessants al llibre. Carlos [Ruiz de Alegría] va ser la meva ‘rara avis’. El 19 de novembre del 2020 em va veure plorant perquè jo ja havia llegit els papers cruels [que certificaven la seva expulsió d’aquella fiscalia] i ell em va dir: ‘Si em tornen a donar ordres, no les compliré’. I ho va fer. Salvador és el fiscal que ha denunciat tot el que he patit. Em va defensar a mi i va defensar Carlos. Quan vaig veure el que m’estaven fent, vaig començar a demanar les ordres que eren il·legals i em vaig embarcar en un croada judicial. Fins ara porto sis procediments contenciosos contra la Fiscalia General de l’Estat perquè no em donen els papers que demano. Totes les maldats que es van fer amb mi consten per escrit. Fins ara només he parlat en una entrevista recent, però de manera molt respectuosa. Em fa tant mal el que m’ha passat que crec que no he de callar més».

Quan va acabar de parlar el fiscal, que ara pena en destinacions madrilenyes de menor importància, un dels assistents, anomenat Pancho Viñas, aliè a qualsevol instància judicial, va fer aquesta pregunta:

–¿Es pot legislar l’honestedat?

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

El fiscal Pedro Crespo li va donar aquesta resposta: «No es pot legislar l’honestedat, però sí els comportaments que ajudin que prevalgui l’honestedat. Es poden legislar la transparència, les garanties de l’Estat de dret, que permeten vigilar els funcionaris públics, que han d’estar subjectes a determinades regles de conducta».

Sobre l’autor del llibre, mentre organitzava el col·loqui i exposava les seves conclusions a partir de ‘Jaque mate’, sobresortien dos gruixuts volums de la col·lecció d’art de l’Ateneo. Un era sobre Paul Cézanne i l’altre sobre l’obra de Rembrandt. Els vells rellotges del saló que una vegada va presidir Manuel Azaña estaven aturats en algun segle pretèrit, potser com la justícia de la qual van parlar durant tres hores en aquesta biblioteca.