Intrahistòria: així es va forjar l’operació Sirera que va convertir Jaume Collboni en alcalde de Barcelona

Les primeres promeses

«Jaume, no miris el que passa en la resta de l’Estat», deien a Collboni a la ‘war room’ del PSC. Competia pel segon lloc en un recompte d’infart i el PP tenyia Espanya de blau. Trias triomfava i els seus adversaris s’afanyaven a trucar-li per felicitar-lo. «Vaig dir que em presentava per guanyar les eleccions i ser alcalde de Barcelona. I seré alcalde de Barcelona», proclamava, exultant. Tenia sobre la taula l’opció de governar amb el PSC o amb ERC i no temia, a priori, un pacte en contra d’ell, valent-se del resultat a les urnes.

En plena ressaca electoral, el president del Govern Pedro Sánchez premia el botó electoral i donava alhora un cop al tauler de les aliances a Barcelona. ERC veia complex apostar pel PSC, amb qui hauria de competir electoralment en un mes i mig, així que prioritzava l’aliança amb Trias com a «llavor» d’una presumpta unitat independentista, eco de la recent crida al «front comú» del president Pere Aragonès. «Aquesta compareixença no fa més que reforçar-nos en les nostres intencions», afirmen ara des de la cúpula socialista.

Tant Trias com Collboni van començar a rebre pressions del món empresarial i de la societat civil perquè forgessin la «sociovergència» barcelonina. Trias va plantejar al socialista un govern que inclogués també ERC, punt que Collboni va rebutjar. Li va proposar, en canvi, repartir-se l’alcaldia: dos anys per a cadascun. El guanyador s’hi va negar: «De cap manera». En paral·lel, el líder del PSC a Catalunya, Salvador Illa, movia fils per indagar en totes les opcions possibles, fins i tot la reedició de l’operació Manuel Valls, gràcies als vots del PP de Daniel Sirera.

Trias ja aprofitava la seva bona sintonia amb Ernest Maragall (ERC) i tots dos es van citar aquell dilluns, hores després de les eleccions. Ningú tancava la porta a ningú i arribaven les primeres promeses. Collboni va prometre a Trias que li trucaria si obtenia els 21 regidors necessaris per desbancar-lo i l’exalcalde es comprometia, al seu torn, amb el republicà: «Si arribo a un acord amb tu, el mantindré». «Pots confiar en la meva paraula», va respondre Maragall.

L’encàrrec de Feijóo i la maniobra de Vox

El dimarts 30 de maig Collboni es va reunir amb Maragall, però també amb Sirera. Buscava els vots d’Esquerra i pressionava per sumar en un tripartit d’esquerres, però traçava un pla b. Sirera cotitzava a l’alça. Fins i tot Trias es va citar amb el candidat del PP l’endemà al mateixhotel de l’Eixample per demanar-li que el seu partit es fes responsable del «deute moral» d’haver-lo involucrat amb un compte fals a Suïssa. Aquell mateix dia, Alberto Núñez Feijóo estava a Barcelona per assistir al Cercle d’Economia. «Quin merder que tens», va deixar caure, sense més, a Sirera, tot i que les línies vermelles dels populars estaven clares: ni Trias governant amb ERC ni el PSC amb Ada Colau.

Expliquen els que han participat en les negociacions que un factor temporal va resultar clau: tots van pensar que Vox, que va presentar dos recursos per sol·licitar el recompte del vot nul perquè sospitaven que no els havien comptat paperetes vàlides, en plantejaria un tercer, un contenciós-administratiu que hauria retardat la investidura del 17 de juny al 7 de juliol, per tenir més marge per aconseguir pactes.

En una reunió en la qual per part del PSC van acudir Albert Dalmau –avui nou gerent municipal– i Laia Bonet i, per la dels Comuns, Jordi Martí i Janet Sanz, els socialistes van demanar als seus interlocutors que anunciessin que votarien Collboni i que convidarien ERC a afegir-se a aquesta aliança. Els Comuns van replicar que ho farien només si el PSC firmava que votarien Colau si, després del recompte final, quedava segona. El PSC s’hi va negar. ERC va insistir que estava oberta a parlar del tripartit, però va reclamar una trobada entre Maragall, Colau i Collboni per a això. Els socialistes van donar allargues al·legant que Oriol Junqueras a hores d’ara ja ho havia descartat.

Així que Trias i Maragall es disposaven a tancar el seu acord mentre el PSC pressionava en públic ERC i en privat els Comuns perquè els republicans plantessin el postconvergent, veient que el veto de Sirera a Colau i als Comuns es mantenia. Tampoc el regidor dels morats, Jordi Martí, donava crèdit que «Maragall pogués fer alcalde Trias», així que Colau va llançar la seva proposta insòlita de partir-se a tres: un any i mig per a Collboni i ella i 12 mesos per a Maragall i Collboni. Va caure en sac foradat. Aquell mateix dia, Betevé va publicar una fotografia de Trias i Maragall fent un cafè al restaurant Sintonia del carrer Rosselló de Barcelona. Després, tots els candidats excepte la llavors alcaldessa van coincidir en la celebració dels tres anys de la Casa Seat. 

La decisió de la JEC

La Junta Electoral Central no va donar la raó a Vox i els ultres van desistir. Fonts municipals afirmen que si l’extrema dreta ho hagués fet hauria aconseguit el tercer regidor arrabassant-lo al PSC. Aquells 20 dies més per negociar es van esfumar de sobte dimecres 14 de juny, quan el partit ultradretà va anunciar que no acudiria a la justícia. Quedaven dos dies i mig per al desenllaç. No només es va accelerar la negociació, sinó que els Comuns van començar a guardar les seves pertinences en caixes.

Martí va tornar a defensar la necessitat d’una trobada entre ERC, el PSC i els Comuns. Els republicans van entendre que se’ls convocaria i revisaven el correu de Maragall i els seus col·laboradors. Fins i tot van buscar a l’‘spam’. Maragall va esperar una bona estona abans d’anar-se’n a casa per si el convocaven, però aquella trobada mai es va celebrar.

Acord Trias-Maragall, debat al PP

Mentrestant, al Racó de Can Cesc –el mateix restaurant on, ironies del destí, Trias i Colau van dinar junts al gener–, l’exalcalde va confirmar a Sirera que les negociacions amb ERC anaven de debò. Després d’aquell dinar, el candidat català va trucar a la seu del carrer Génova per informar de la situació. L’entrada d’ERC en l’equació ho canviava tot i obria el debat dins del PP. Hi havia qui defensava –entre ells, el líder del partit a Catalunya, Alejandro Fernández– que el més important era que un independentista no s’emportés la vara. 

Madrid es va activar. El coordinador general del PP, Elías Bendodo, es va posar en contacte amb el secretari d’Organització del PSOE, Santos Cerdán. En aquesta trucada, Bendodo va oferir el seu suport a Collboni amb l’«única condició» que Colau no entrés a l’equip de govern. Ferraz va augmentar la pressió pública i el secretari de Política Municipal, Alfonso Rodríguez Gómez de Celis, es va dirigir a Yolanda Díaz i a Colau per emplaçar-les a escollir entre «l’independentisme del fugit Carles Puigdemont» o un alcalde socialista. També ho va fer en privat, recorrent fins i tot a la seva bona relació amb Gerardo Pisarello, persona de confiança de Colau.

El cop de volant de Colau

Després de negar explícitament fins a dues vegades per boca de Jordi Martí que no entrarien «en cap triangulació» amb el PP, la posició dels Comuns es va esquerdar divendres 16 de juny a la nit, malgrat que fins aquell mateix dia anaven dient a funcionaris de l’ajuntament que el seu pla passaria per una moció de censura que desbanqués un Trias ja investit. El candidat de Junts i Maragall estaven a punt de posar el llaç al seu pacte quan Colau i Janet Sanz van presentar-se a una trobada amb Collboni. 

«¿De debò que el teu llegat serà deixar Trias com a alcalde?», va preguntar el socialista a la llavors alcaldessa, oferint al partit de Colau compartir el govern mantenint les mateixes àrees que en l’executiu local del mandat anterior amb l’única diferència que Collboni seria alcalde i Colau, primera tinenta d’alcalde. Ella s’hi va negar i va rebutjar un presumpte «pacte secret» amb el PP. El socialista va trucar després a Sirera, li va demanar de nou els seus vots, però no li va poder garantir que els Comuns no entrarien al govern. No obstant, Colau va convocar d’urgència l’executiva de Barcelona en Comú a les deu del matí de l’endemà, dissabte, el mateix dia de la investidura. 

Els pros i contres es van estendre en la reunió de la coordinadora alhora que les bases d’ERC i Junts ratificaven l’aliança per convertir Trias en alcalde. La decisió va acabar en mans del grup municipal i Colau es va mullar: el vot seria per a Collboni, però els Comuns no entrarien –almenys de moment– en el govern. Collboni se’n va assabentar a les 15.45 hores i el comunicat va arribar a les 16.01 hores, després que Sirera ja li hagués comunicat que no el faria alcalde.

Fonts pròximes a Colau diuen que un altre element els va pertorbar: saber que a les primeres files de l’acte d’investidura hi hauria Artur Mas, Laura Borràs i Jordi Pujol. Al final, Pujol es va excusar a última hora i no hi va acudir. «És el més llest», diu un dirigent dels Comuns. També aquestes presències al Saló de Cent –a més d’Oriol Junqueras– van empènyer els populars.

El «no t’enganyo» de Collboni

Notícies relacionades

Jaume Collboni, l’altre «fill del Guinardó» que arrabassa la vara a Xavier Trias

El «que us bombin a tots» de Trias es converteix en un himne (i en un negoci)

Sirera va parlar amb Feijóo per actualitzar l’estat de la situació. Segons ell, el president del seu partit li va donar llibertat per fer el que considerés, tot i que Génova ja apuntava que investirien Collboni. «Serem responsables», deien. 45 minuts abans del ple, Trias va avisar els seus nets perquè no hi acudissin, però no li van fer cas.

Al Saló Ciutat, on una encarregada de protocol col·locava les bandes als regidors electes, l’ambient era «tens» entre els membres de Junts, Comuns i ERC. Collboni no apareixia, estava enganxat al telèfon parlant amb Sirera, situat a les portes de la sala. Passaven tres minuts de les cinc quan, en una breu trobada en persona, el socialista li va ensenyar a la pantalla del seu mòbil el comunicat dels Comuns. «No t’enganyo», li va etzibar. L’operació Sirera culminava amb èxit.