Un descafeïnat... de suborns, per Ernesto Ekaizer

   -¿Com va Fermín? 

    Echarri, molt atent i gens misteriós va dir. 

   -Va bé. El tema és el suborn.  

És a dir: com encaixar les figures de delicte de suborn passiu i actiuen les tres peces que havien sigut enjudiciades entre l’11 d’octubre del 2021 i el 28 de setembre del 2022. Semblava, doncs, que la sentència no es demoraria. Però el tema del suborn, com havia anticipat Echarri, una persona franca, va dividir el tribunal, que, com és habitual, busca en aquells casos importants la unanimitat. No va ser possible. 

La Fiscalia Anticorrupció va rebaixar la seva petició inicial de presó, per sobre dels 100 anys, a 83 anys a l’elevar a conclusions definitives la seva qualificació en el judici oral. En l’esmentada qualificació els delictes de suborn passiu i actiu ocupaven un lloc central, junt amb revelació de secrets. 

L’esforç dels fiscals Serrano i Stampa –que va participar en l’elaboració de l’escrit d’acusació contra els acusats abans que la fiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, l’expulsés de la Fiscalia Anticorrupció el 27 d’octubre del 2020– precisament apuntava a la corrupció de Villarejo com a policia. 

Va ser el que va explicar Serrano a l’assenyalar que Villarejo va ser un «funcionari policial corrupte amb un ànim de lucre permanent, per sobre de la seva condició de policia, un exemple de confusió permanent del joc dels miralls on res és el que sembla». Serrano va negar que el hòlding d’empreses Cenyt fos una entitat de cobertura per a operacions de la Policia. «És absolutament absurd. Villarejo utilitzava els contactes empresarials per lucrar-se utilitzant a més els mitjans de la policia amb la corresponent repercussió en el preu» que cobrava pels projectes. 

La majoria de la sala quarta del Penal de l’Audiència Nacional –que va formar el tribunal d’enjudiciament– considera en la seva sentència que Villarejo no va cometre cap suborn, ni actiu ni passiu, a les tres peces jutjades. Els suborns atribuïts pels fiscals a Villarejo precisament posaven èmfasi, com va dir Serrano en el judici oral, a la seva condició de policia. Els jutges Murillo i Echarri van estimar que els actes portats a terme per Villarejo no «els va realitzar a l’exercici del seu càrrec ni tenien relació amb les seves activitats públiques». 

Hàbil camuflatge

Els magistrats que formen la majoria de 2 contra 1 compren l’hàbil camuflatge utilitzat per Villarejo per a les seves activitats paral·leles a les de policia, el conglomerat Cenyt, on, com va advertir Serrano era «un joc de miralls on res és el que sembla». Tracen, doncs, una muralla xinesa entre les activitats públiques del llavors funcionari públic –comissari– i les privades –policia dedicat a activitats empresarials– sense advertir que l’una i l’altra es fusionen i donen com a resultat l’activitat delictiva del suborn, tant passiu com actiu. 

    La magistrada discrepant, Carmen Paloma, no sense certa timidesa, ha resistit sumar-se a la majoria i, per tant, la sentència no ha sortit per unanimitat. Segons el seu vot particular, l’excomissari és autor de dos delictes de suborn passiu per la contractació de la seva empresa Cenyt a les peces Iron i Land, així com alguns dels acusats en aquestes peces com a cooperadors necessaris d’aquest delicte. Per portar a terme les activitats de Cenyt va ser absolutament imprescindible, assenyala, comptar amb la col·laboració de l’estament policial. Assenyala que els actes comesos per Villarejo «són contraris als deures inherents al seu càrrec, i més en concret, de delictes, atacant així frontalment el prestigi i eficàcia de la funció pública, la imparcialitat dels seus funcionaris i l’eficàcia del servei públic a ells encomanat». I remarca que «es dedueix la impossibilitat de compatibilitzar la missió legalment atribuïda a un funcionari públic d’impedir la comissió de delictes amb l’acompliment d’una activitat privada per a la consecució del qual va portar a terme activitats il·lícites (delictives)». No obstant, no explica per què l’excomissari seria responsable només de suborn passiu i no de suborn actiu. 

Un dels desenllaços paradoxals de la sentència han sigut les condemnes a la peça Pintor (també anomenat Thew o múscul a l’esborrany del projecte firmat per Villarejo). L’excomissari és absolt de delicte d’extorsió. I els empresaris que el van contractar, Juan Elocadio Muñoz i el seu germà Fernando, són condemnats a tres mesos de presó.  

Tots dos van contractar Villarejo per recollir informació d’un antic soci, Mateo Martín Navarro, i l’advocat d’aquest, l’exjutge Francisco Javier Urquía, que els permetés resoldre al seu favor un litigi fiscal. Per a això Villarejo va aconseguir gravar Urquía, exjutge, en relació amb prostitució i drogues, a fi de practicar la presumpta extorsió. Els germans Muñoz van confessar i van acordar una sentència de conformitat amb la Fiscalia Anticorrupció. 

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Villarejo va començar a declarar com a acusat en el judici oral l’11 de gener del 2022, l’endemà que Juan Elocadio Muñoz, marit de la periodista Ana Rosa Quintana, va confessar els delictes. Villarejo va explicar que Ana Rosa Quintana va ser qui el va persuadir –en uns 10 o 12 dinars– perquè defensés al seu «maridet» [Juan Muñoz], ja que ell es resistia a acceptar l’esmentat encàrrec. Els fiscals mai van conèixer aquesta circumstància perquè l’excomissari ho va ocultar en la instrucció de la causa. 

Si ho hagués declarat l’excomissari abans, haurien acusat Quintana com a inductora.