El 23J impacta en els equilibris d’Aragonès per esgotar la legislatura catalana

Tot queda en ‘stand by’ al Parlament fins després del descans estival, però el president de la Generalitat haurà de decidir a partir del setembre com continua transitant el seu mandat, un rumb que esbossarà en el debat de política general de finals de setembre. ¿Continuarà governant amb tan sols el suport de 33 diputats? ¿Buscarà nous socis per garantir-se més estabilitat? Aquests són els tres escenaris amb què Aragonès pot trobar-se el curs polític vinent.

La nova aritmètica a Madrid, que fa imprescindibles els vots tant d’ERC com de Juntsper aconseguir la investidura de Sánchez malgrat el correctiu electoral que han experimentat, ha tornat a posar a sobre de la taula la reconstrucció d’un front comú de l’independentisme que Aragonès voldria que tingués continuïtat més enllà de les negociacions sobre com cal actuar al Congrés. Tot i que sembla difícil si hem de jutjar pels precedents.

A l’octubre es complirà un any de la sortida de Junts del Govern, una decisió que va ser el detonant d’una pèrdua de poder institucional dels postconvergents que ha anat en augment, alhora que als republicans els ha tocat caure derrotats al Parlament. Tot i que tornar a l’Executiu no és a sobre de la taula, en la seva recerca de certa estabilitat ERC prioritzarà la treva amb Junts i amb la CUP amb l’argument de reflotar el vot independentista després d’un descens de suports del qual no s’escapa cap dels tres.

Si això és viable o no es començarà a entreveure en com acaba el front comú per a la investidura de Sánchez i tindrà com a prova del cotó fluix els pròxims pressupostos catalans. A Junts no hi falta qui voldria que aquest camí prosperés amb vocació de recuperar el perfil de partit de governabilitat. Però també hi ha qui voldria el contrari, ja que l’estratègia de Junts dels últims anys ha sigut erigir-se en els garants del procés independentista i atacar ERC, carregant contra els fruits de la seva negociació amb el PSOE.

Dues estratègies enfrontades que fan difícil entreveure qualsevol mena d’acord ni a Madrid, ni tampoc a Catalunya. Els postconvergents poden tenir incentius, a curt termini, per col·laborar en la governabilitat d’Aragonès per recuperar un poder institucional que en aquests moments és residual, però amb una mica més de perspectiva els pot beneficiar esperar el desgast dels republicans per capitalitzar-lo ells a les urnes.

Tot i que també hi ha una altra derivada que s’ha de tenir en compte: la possibilitat que entrin nous actors al camp independentista que puguin erosionar el seu espai. D’una banda, hi ha la llista ‘cívica’ que planteja la direcció actual de l’ANC i, de l’altra, la intenció de l’alcaldessa d’extrema dreta de Ripoll, Sílvia Orriols, de presentar-se a unes eleccions catalanes. Junts haurà d’avaluar si, per desactivar-los, és millor continuar presentant-se com l’independentista incombustible o intentar teixir un nou full de ruta amb ERC.

Aritmèticament, Aragonès té una altra suma possible per garantir-se estabilitat fins a finals de legislatura: la mateixa amb la qual va aprovar els pressupostos, és a dir, amb el PSC i amb els Comuns. Els últims són els que més han advocat per aquesta entesa que presumeixen que s’hagi teixit en el govern de la Diputació de Barcelona i que voldrien exportar tant a l’ajuntament de la capital catalana com al Parlament, a més de defensar que ja ha operat durant quatre anys al Congrés.

No obstant, no és l’aliança favorita d’ERC en aquests moments, que interpreta que els pactes amb els socialistes han perjudicat el suport rebut a les urnes i que veuen Salvador Illa, que ja va guanyar les últimes catalanes, com una amenaça en la pugna per la presidència de la Generalitat. Més ara que el PP ha recuperat pols a les urnes a Catalunya i ja ofereix als socialistes replicar el pacte de l’ajuntament al Palau de la Generalitat si els números arriben en unes noves eleccions catalanes.

De moment, Illa ja ha deixat clar que la seva aposta continuarà sent la d’ «allargar la mà» al Govern alhora que construeix una alternativa, una estratègia de la qual ha tret un alt rendiment i que l’ha fet guanyar centralitat política a costa de pactar a conveniència tant amb Junts com amb ERC. Malgrat els bons resultats electorals, a Illa li toca contemporitzar amb els independentistes mentre Sánchez en necessiti el suport per lligar la investidura.

Notícies relacionades

La disjuntiva del Rei: nomenar Feijóo o Sánchez candidat a la investidura

El PSOE creu que el front comú de Junts i ERC acosta la investidura de Sánchez

No es pot descartar que el Govern d’Aragonès no aconsegueixi consolidar una relació de confiança ni amb els uns ni amb els altres, cosa que significaria que la legislatura continuaria com fins ara: amb un Executiu sotmès a una gran inestabilitat i una ERC que agonitza en cada votació important al Parlament. El president té intenció d’esgotar el mandat fins al 2025 i, per tant, descarta anticipar les eleccions. Prorrogar els pressupostos serà la via per la qual apostarà si no aconsegueix teixir una majoria.

Tot i que un clima d’asfíxia creixent en l’àmbit parlamentari faria cada vegada més difícil el propòsit de no posar les urnes abans d’hora. Mentre la investidura de Sánchez estigui en joc, no serà Illa qui pressioni per escurçar la legislatura. Però un cop passada aquesta pantalla o, encara més, si hi ha una repetició de les eleccions generals, això ja seran figues d’un altre paner.