El fiscal de Sala contra l’odi i la discriminació adverteix: «Tots podem ser víctimes d’aquests delictes»

El fiscal de Sala encarregat de coordinar totes les fiscalies en la lluita contra els delictes d’odi i la discriminació, Miguel Ángel Aguilar (Remscheid –Alemanya–, 1965), és un pioner en aquesta especialitat, que va estrenar en la de Barcelona el 2009, quan ni tan sols hi havia xifres de la comissió d’aquest delicte. En una entrevista amb aquest diari adverteix que es tracta d’un delicte del qual podem ser víctimes tots, fins als membres d’un col·lectiu en principi sense risc de ser discriminat, perquè també es pot patir per l’edat o la discapacitat.

¿La creació d’una Fiscalia de Sala obeeix que falta coordinació entre comunitats autònomes?

La Fiscalia General de l’Estat venia treballant en la lluita contra aquests delictes. La Fiscalia de Barcelona va crear aquest servei el 2009. El 2011 es va nomenar un fiscal delegat per coordinar els fiscals en aquesta matèria. Poc després van aparèixer a Màlaga, Sevilla i Madrid fiscals que es dedicaven de manera especialitzada a aquest tipus de delictes. Especialitzant-nos, com en altres àrees, com la violència de gènere o l’anticorrupció, s’aconsegueixen millors resultats. La llei d’igualtat de tracte preveu aquesta especialització a cada Fiscalia Provincial amb una secció, i dins de la Fiscalia General amb una unitat especialitzada que coordina els fiscals especialistes.

Aquesta llei està recorreguda en el Constitucional, ¿creu que aquesta especialitat seria possible amb un govern que integrés l’extrema dreta?

La lluita contra els delictes d’odi i discriminació és un tema de drets humans, ens afecta a tots, protegeix tots els ciutadans. Qui pensi que es troba en un col·lectiu que no pot ser víctima de discriminació s’equivoca, perquè tard o d’hora, amb l’edat, amb la malaltia, amb la discapacitat entrarem en contacte tots. La lluita contra aquest tipus de delictes hauria de tenir el consens necessari. Que t’impedeixin entrar en un restaurant perquè vas en cadira de rodes és un delicte; negar-te l’accés a un servei públic per discapacitat o edat pot ser delicte.

¿Falta pedagogia?

Hi ha moltes persones que pateixen un comportament delictiu i no ho saben, perquè el tenen interioritzat en la seva vida normal. Jo he parlat amb dones gitanes que diuen que no les deixen entrar en un supermercat i se’n van a un altre; també persones magribines no els deixen entrar en una discoteca i pensen que és el normal.

Cal fer informació de drets, campanyes de sensibilització. Hi ha comportaments delictius que es troben en el Codi Penal, però n’hi ha altres de discriminatoris que no tenen la gravetat o entitat del delicte, però sí per a una sanció administrativa, com quan et multen per saltar-te un semàfor, però no et detenen.

La llei d’igualtat de tracte estableix un règim de sancions administratives, que cal desenvolupar. Aquesta llei preveu una autoritat independent d’igualtat de tracte amb capacitat sancionadora que el nou Executiu haurà de posar en marxa.

¿Quina és la principal dificultat per perseguir aquests delictes?

El ciutadà ha de saber que si és delicte, ho pot denunciar i que el fiscal té almenys l’obligació que s’investiguin i aclareixin aquests fets; i en el cas que hi hagi fets, proves i autors, es depurin responsabilitats, com correspon als tribunals de justícia. Tothom sap que si et peguen, ho pot denunciar, però no que si t’impedeixen l’accés a una discoteca pel color de la teva pell també és delicte.

Cal anar a poc a poc vencent les resistències que tenen moltes persones a denunciar. Hi ha qui no té opció: persones que tenen com a llar un caixer automàtic i que són colpejades i humiliades. Aquestes persones no estan prou empoderades, però cal generar la consciència que si en tenim altres proves, es faci. De vegades hi ha imatges del caixer automàtic i el director de l’entitat bancària pot posar en coneixement de la fiscalia o de l’autoritat judicial el que apareix.

També les persones que pateixen un delicte, però la seva situació a Espanya és irregular i poden témer ser expulsades, o que als seus països d’origen denunciar no comporta garantia de dret sinó persecució i aquestes pors els arrosseguen al nostre país. O persones amb barreres idiomàtiques. No és el mateix que m’enfronti com a víctima d’un delicte jo, que tinc un suport familiar, o que la família sigui a milers de quilòmetres.

Amb campanyes de sensibilització, cal anar empoderant la societat civil perquè faci tasques d’acompanyament. Moltes vegades la víctima denuncia perquè aquesta entitat ha fet una tasca d’empoderament de la mateixa víctima i l’acompanya a presentar la denúncia. Enfortir la societat civil també és molt important per vèncer aquestes resistències que de vegades ens trobem.

¿Ajuden casos com el de Vinícius?

Vinícius ocupa una situació de projecció molt important i ha donat a conèixer casos que s’estan produint. El que em preocupa són víctimes que no tenen aquesta projecció, que són anònimes, que de vegades són nens en partits on les mesures de seguretat i la gravació d’imatges no existeixen. El cas Vinícius ha ajudat a visibilitzar i fer-nos conscients que aquests fets passen i són absolutament intolerables i rebutjables.

Quan tinguin un component d’humiliació pública amb gran repercussió, pel color de la pell o l’orientació sexual, no només està afectant l’honor d’aquesta persona, sinó també la seva dignitat i la del col·lectiu al qual pertany. Correspondrà al fiscal depurar responsabilitat penals amb totes les dificultades que té, perquè de vegades això es produeix d’una manera corejada per moltes persones i has d’atribuir la responsabilitat penal a una en concret que ha participat en aquestes expressions racistes o homòfobes concretes.

¿Hi ha algun canvi legislatiu pendent?

Evidentment tot té matisos i es poden fer millores tècniques, però Espanya té bona legislació per perseguir aquests delictes. Fins i tot en alguns aspectes superem els estàndards europeus.

¿Com han evolucionat aquests delictes des del 2009?

Quan vaig començar no hi havia xifres, ni es parlava de delictes d’odi. Vam ser la primera institució oficial de l’Estat que va utilitzar aquesta terminologia, que ja utilitzaven algunes organitzacions de la societat civil. Els delictes d’odi no són una invenció espanyola, és el nom que es dona a escala internacional; cal mirar sempre més enllà del Pirineu.

Es tracta de delictes que venen motivats de vegades per l’animadversió, el rebuig del que és diferent, la voluntat d’excloure’l i discriminar-lo. I són comportaments que ja estaven en el Codi Penal del 1995, que es cometen per motius racistes, antisemites i d’orientació sexual, discapacitat i gènere. Després el legislador ha anat incorporant nous motius de discriminació, com l’antigitanisme, l’aporofòbia –la introducció de la qual va ser molt lluitada per la Fiscalia– o l’edat. A Barcelona vam tenir un cas d’una dona a qui es va calar foc en un caixer automàtic, simplement per ser pobra, i no es va poder aplicar cap agreujant perquè no existia el d’aporofòbia, que sí que tenim des del 2021.

Caldrà veure si cal incloure altres motius, com pot ser l’aspecte físic o l’ús de les llengües oficials o l’origen territorial dins d’Espanya, que també pot ser motiu de discriminació. La societat està en permanent evolució i el Codi Penal s’ha d’adaptar.

¿Què és el que més el preocupa?

Les agressions físiques. Que una persona vagi pel carrer agafat de la mà amb el seu nòvio o amb la seva nòvia, o que una dona porti mocador com a expressió de la seva identitat religiosa i sigui en una parada d’autobús i l’escupin i li diguin «mora de merda, ves-te’n al teu país». Això soscava el model de convivència pel qual hem apostat, i els principis constitucionals, com són el principi d’igualtat, la dignitat de les persones, el lliure desenvolupament de la personalitat i la prohibició de la discriminació. No són principis capritxosos de la nostra Constitució, són l’autèntic nucli dur de la Constitució. No estem parlant de principis accessoris, ni de modes.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Per acabar ¿quin és el millor antídot contra l’odi?

Educació, amb majúscules, negreta i subratllat. És la millor vacuna per trencar prejudicis i estereotips i no només per respectar, sinó per apreciar la diversitat. La diversitat ens dona riquesa com a societat, ens engrandeix i ens porta a una societat no només més justa i més igual, sinó més feliç. Per això és important invertir –perquè no és una despesa– en educació i en campanyes de sensibilització per apreciar aquesta diversitat. Tant de bo no haguessin d’existir els delictes d’odi, però que perquè no creixin, cal invertir en prevenció, i la millor és l’educació.