Carles Puigdemont, l’home que du un pastisser a dins

Orgullós i mesell són alguns dels adjectius que fan servir els amics d’aquell temps. I també tossut i solitari. M’expliquen que en l’autobús on coincidien per anar a estudiar, la imatge de Puigdemont era la «d’un paio ben rar», amb una d’aquelles bosses d’anses llargues, a la manera dels hippies, i amb una guitarra que, de tant en tant, feia sonar al llarg del trajecte. «Si se t’acostava», em diuen amb un somriure irònic, «era segur que et clavava la xapa de Catalunya». I afegeixen, gent que l’ha tractat tots aquests anys: «A més a més de ser un treballador incansable, intel·ligent i calculador, aquell noi de poble ara està ferit». Ferit per les circumstàncies i els exabruptes, per aquells que el tracten de traïdor o de terrorista (depèn d’on bufa el vent), d’il·luminat o de pròfug. Ferit per totes aquelles bestieses que s’han dit de la Casa de la República a Waterloo, per la crema i el penjament de ninots amb la seva figura. Ferit, en l’essència més profunda, íntima, indesxifrable, de l’home que rep la notícia de la mort del pare en la distància i la solitud. «Fa poca estona ens ha deixat el pare. La meva mare, les meves germanes i els meus germans el recordarem sempre com un home de bondat immensa i fidelitat als valors del cristianisme de base». Ho va escriure el 6 de novembre de 2019. Un adeu discret i tan emotiu. Pocs mesos després, just abans de la pandèmia, Puigdemont es fotografiava a Perpinyà (on ha viscut bona part dels últims anys) al costat de la mare. Si ens parem a pensar en aquest esqueixament emocional, no solament en els moments més dramàtics, sinó en la vida quotidiana, en el creixement de les dues filles que ja són adolescents (la Magalí, de 16 anys i la Maria, de 14), en les dificultats de mantenir una relació de parella estable quan l’estabilitat és només una entelèquia, tot el que s’escriu amb sarcasme sobre la plàcida vida de l’exiliat s’acaba convertint en una broma pesada de mal gust. 

Rere el monstre (o el «Vivales») que alguns han retratat, hi ha la figura d’un home desemparat. Ho escric amb plena convicció i amb l’estima i el record d’una relació amical que s’ha anat esvaint amb els anys. Rememoro ara una nit càlida a La Gavina de S’Agaró. Era el 9 de juny de 2017. S’inaugurava la temporada d’estiu i l’ambient era relaxat i festiu. Puigdemont va arribar tard. Acabava de fer pública la convocatòria d’un referèndum per a l’1 d’octubre. Hi vaig parlar una estona, al costat de la piscina. Li vaig preguntar si ho tenia tot previst. Em va dir que sí. En la cartografia dels entrebancs, però, van tenir més protagonisme les fondalades que no pas els cims, els barrancs més que no pas les valls. Poc es podia imaginar, per exemple, que en aquell 1-O una de les escoles on s’exerciria amb més violència la repressió policial, i no pas per atzar, seria el Col·legi Verd de Girona on les seves nenes anaven a classe. Aquella nit vam quedar que soparíem aviat amb una colla d’amics de diverses ideologies i tarannàs, «amb temps per parlar». Ja no n’hi va haver, de temps. L’abstracció el va convertir en màrtir. 

Notícies relacionades

L’independentisme baixa del milió de vots en el seu pitjor resultat en unes eleccions generals a Catalunya

ERC incorpora Marta Rovira entre els negociadors per a la investidura i obre debat intern després del declivi electoral

Un dels seus últims missatges és un reconeixement a Sinéad O’Connor. No cita, però, la cançó que tothom cita, sinó un concert de la cantant amb The Chieftains. Canten una balada irlandesa (‘The Foggy Dew’) que rememora la revolta de Pasqua de 1916. Parla de lluita i de repressió i acaba així: «La llibertat brillarà a través de la boira rosada». Viu en la il·lusió d’una Pasqua similar, simbòlica d’un futur de resurrecció.   

Puigdemont va cloure el discurs de la seva investidura com a president amb unes paraules de l’enyorat escriptor Miquel Pairolí. «La dignitat construeix la personalitat com l’orgull tendeix a destruir-la; per tant, deixem l’orgull, agafem la dignitat». Tinc la sensació que encara ara Puigdemont oscil·la entre aquests dos pols. I diria que n’és conscient. Acostumat als projectes visionaris que deixa embastats per fugir endavant, supervivent de múltiples accidents (en carreteres reals i simbòliques), viu en l’atzucac de l’ànima d’un pastisser que s’enyora.