Així negocia Puigdemont: dur però no inflexible

El moment més decisiu de la carrera política de Puigdemont i de l’independentisme recent van ser els 27 dies posteriors a l’1 d’octubre del 2017. Amb el referèndum celebrat i amb la llei «de desconnexió» aprovada per la majoria independentista del Parlament a la mà, tocava proclamar la independència. Puigdemont va voler negociar. Fins i tot va arribar a extrems que alguns independentistes van considerar càndids, com quan va creure disposar de mediació europea. Però fins a l’últim moment va mirar d’establir un diàleg amb el Govern del PP. Va escoltar desenes d’opcions de mediació, va atendre els seus i ERC –que va pressionar per proclamar la independència– i va mantenir l’opció de la independència... Però va estar a punt de convocar eleccions. És a dir, va estar a punt de cedir, per evitar mals majors en la convivència o fins i tot en la integritat física dels ciutadans.

No obstant, existeix un element polític i personal semblant al que li passa al protagonista de ‘Retorn al futur’ quan li diuen «gallina»: Puigdemont no tolera que dubtin que el seu independentisme no és convergent, sinó que arriba fins a les últimes conseqüències. I, quan va veure manifestacions en les quals el titllaven de traïdor i tuits en els quals qüestionaven la seva fermesa sobiranista, va decidir anul·lar el pla de convocar eleccions –al veure que el PP tampoc li garantia retirar la suspensió de l’autonomia catalana– i va permetre que el Parlament proclamés una independència sense contingut l’endemà. És a dir, Puigdemont no és insensible al seu entorn. «No estem en una posició de bloqueig, estem davant una oportunitat, volem fer-la jugar, però controlant els tempos i els termes, però sense por respecte a la repetició electoral», resumeix un càrrec de Junts, que incideix bastant en l’actitud de Puigdemont.

Puigdemont serà, sens dubte i sense matisos, el cap de la negociació, però portarà gent de la seva absoluta confiança a les converses. Per tant, manarà ell. Amb tot, no sempre el seu criteri s’ha imposat. Es va oposar a donar suport a la moció de censura contra Mariano Rajoy, però el seu partit, llavors el PDECat, la va acabar recolzant. I va mirar de tombar el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona, però el llavors dirigent David Bonvehí es va negar a fer marxa enrere a un acord que inicialment va avalar l’expresident per escrit. És a dir, que Puigdemont no sempre guanya les partides. El que passa és que aquesta vegada la partida és transcendent i el pot afectar o beneficiar personalment, tot i que ell remarqui una vegada i una altra que no li importa la seva causa personal.

En tota negociació o decisió que pren Puigdemont és present la competició amb Esquerra Republicana i amb el seu líder, Oriol Junqueras, per portar la davantera en l’independentisme. Després del referèndum, una de les raons per les quals no va convocar eleccions va ser que aquella cita amb les urnes podria haver beneficiat ERC. Ara, negociarà de manera molt contundent i només segellarà un pacte que sigui clarament més beneficiós per a l’independentisme que el que han aconseguit els republicans aquests últims anys. És a dir, hi ha d’haver amnistia–o una fórmula jurídica similar que a la pràctica anul·li les causes contra centenars d’independentistes– i autodeterminació –és a dir, facilitar un referèndum legal–. Si no hi ha acord, Puigdemont també ho vendrà com una victòria davant ERC, perquè afirmarà que ell no s’intimida com els republicans.

Puigdemont escolta tothom, però ha demostrat no cedir davant la pressió de l’Estat. No ho va fer quan va convocar el referèndum o quan es va proclamar la independència al Parlament. Ara tampoc cedirà davant l’amenaça d’una repetició electoral que alguns a Junts creuen fins i tot que no els aniria gens malament a les urnes. A més, en el factor humà –que sempre ha de ser tingut en compte– Puigdemont ha demostrat en els seus textos després de les eleccions que se sent còmode sent el centre d’atenció i ha posat negre sobre blanc que no es doblegarà davant les exigències.

Notícies relacionades

Què uneix i què separa ERC i Junts per negociar de manera conjunta la investidura de Sánchez

Mas recomana a Puigdemont ser més exigent que intransigent i insta a evitar una repetició electoral

Tampoc a nivell intern, perquè el sector més pactista i dialogant de Junts va quedar tocat després de perdre l’opció que Xavier Trias fos alcalde de Barcelona, i ara llança la tovallola quant a la possibilitat d’influir sobre l’expresident, que té el suport total del secretari general i de la presidenta del partit, Jordi Turull i Laura Borràs, respectivament. I ni l’executiva ni el consell nacional –màxim òrgan entre congressos– qüestionaran (en públic) la posició del líder indiscutible de la formació.

Puigdemont és a Waterloo des de l’octubre del 2017. La seva situació personal a Bèlgica i el llarg periple de conflictivitat amb el Tribunal Suprem que intenta extradir-lo influeixen en la seva posició política. Tot i que sempre remarqui que no treballa a partir de sentiments personals, acaba de publicar un tuit en el qual descriu les amenaces que ha rebut, seguiments i atacs. I, tornant a la seva trajectòria política, costa imaginar que un independentista de pedra picada cedeixi quan creu tenir la paella pel mànec i considera que el PSOE ha faltat a la seva paraula reiteradament. No volia facilitar la moció de censura a Rajoy perquè beneficiava el PSOE, no volia pactar amb els socialistes la Diputació de Barcelona, no volia governar amb ERC i va ser partidari de sortir del Govern... i ara no tindrà problemes a l’hora de prémer el botó de la repetició electoral si no es compleixen les seves exigències o una cosa molt semblant.