El PDECat, la breu història d’una aposta fallida

Les bases del PDECat decidiran segurament dissoldre la formació en una reunió el setembre vinent. És el que pronostiquen dirigents de la formació. No és un pronòstic difícil de portar a terme tenint en compte els fets: el partit va fracassar en les eleccions catalanes i en les espanyoles, en què fins i tot va ser superat pel partit animalista.

«Espero que hi hagi pocs dubtes, hem intentat el que havíem d’intentar, no només no ha sortit bé sinó malament les dues vegades i el partit és insostenible econòmicament», resumeix un càrrec respecte a la situació. Inapel·lable. Una altra persona implicada en l’última operació electoral admet que era una «última opció» que només tenia sentit perquè el partit tenia els drets electorals –és a dir, al tenir diputats a Madrid tenia dret a espais mediàtics de propaganda electoral– però si no hagués sigut per això ni s’hauria intentat aquesta última operació.

De la situació econòmica el partit no en dona detalls, però persones coneixedores de la formació creuen que amb prou feines deuen quedar algunes persones treballant com a autònomes per al PDECat. Ara el pes del partit es redueix a 200 regidors i algun representant en consells comarcals.

Una vida caòtica

En només 7 anys el PDECat ha viscut una angoixa constant, fruit d’un problema d’origen: va voler continuar representant l’espai de Convergència però amb un lideratge, Puigdemont, que no creia en això i que estava en posicions molt allunyades en el terreny sobiranista. Qui havia d’haver pilotat l’operació i unir sensibilitats, l’expresident Artur Mas, va deixar barra lliure i el congrés fundacional va ser un caos. Hi va haver conflicte fins i tot en el nom que havia de tenir la formació. I la direcció elegida, amb Marta Pascal i David Bonvehí, va ser una bufetada als noms de tota la vida com Jordi Turull.

Hi cal afegir que Puigdemont va desfer des de dins l’estructura del partit per posar-la al servei del seu propi projecte, que va ser Junts i que es va escindir del PDECat, ja que es va emportar la marca de Junts i la gran majoria de càrrecs, dirigents i militants. Abans d’aquesta estocada final, el PDECat ha patit altres visicitudes, com la creació de La Crida per part de Puigdemont (un moviment efímer que va mirar sense èxit d’unir tot l’independentisme) i les operacions internes com la del partit Centrem, liderat per l’exconsellera Àngels Chacón, que va fracassar estrepitosament i va deixar la política.

Per si no fos prou, les decisions internes han sigut tempestuoses. Puigdemont va liquidar políticament Pascal i va purgar les llistes de les eleccions generals per expulsar noms vinculats a l’antiga Convergència, com Carles Campuzano i Jordi Xuclà. A més, les desavinences entre Puigdemont i el que era el seu partit no paraven de créixer, amb xocs frontals com la decisió de votar a favor de la moció de censura a Mariano Rajoy –que l’expresident rebutjava– i governar amb el PSC a la Diputació de Barcelona.

Successives crisis internes

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

La decisió de Puigdemont de crear un altre partit i emportar-se bona part de l’estructura va ser l’estocada final. Feia mesos que actuava al marge de les consignes de Bonvehí. Amb tot, els que encara van ser fidels al PDECat afirmaven que hi ha un espai polític orfe de representació. En espais encara més marginals s’han situat operacions com la de Pascal amb el PNC, l’exconseller Gordó amb Convergents i altres marques com Lliures.

Aquesta amalgama ha fracassat a l’hora de ser l’hereva de Convergència per diversos motius. Un, la falta d’un lideratge fort que coordini l’espai. Dos, que la força de Puigdemont és superior a les inèrcies postconvergents. Tres, que CDC tampoc genera avui il·lusió com a referent pels seus casos de corrupció i perquè se situava en un espai de centre dreta més temperat del sobiranisme, la qual cosa avui no és sinònima d’ocupar el centre del tauler polític català.