La candidatura d’Armengol a presidir el Congrés no causa irritació en l’independentisme

A falta que el Comitè Federal dels socialistes oficialitzi el nom d’Armengol com a candidata (el seu nom ja ha aparegut aquest dimarts de manera el·líptica en unes declaracions de l’exministra Reyes Maroto i en la reacció positiva de Gerardo Pisarello, de Sumar), seria dir molt que el seu nomenament facilita una entesa, però almenys no la torpedina. Que Armengol, expresidenta de les illes Balears, per tant, catalanoparlant i en el seu cas defensora d’un cert federalisme estatal, sigui l’elegida, just en el moment en què es dirimeix si es poden o no utilitzar les llengües cooficials al faristol del Congrés, es pot entendre, fins i tot, «com un signe de bona voluntat», segons una font d’un dels partits. Però poca cosa més. En paraules d’un dirigent de Junts, es tracta d’un nom que no disgusta però la qüestió «no serà qui sinó què». És a dir, què ofereix el PSOE per aconseguir els vots republicans i de Junts.

Cadena de recels

I en aquest sentit, el dels fets, quan falten 24 hores perquè comenci el ple de constitució de la Cambra legislativa tot continua en suspens. I les impressions dels protagonistes no són bones. Fonts d’ERC han explicat a aquest diari que «no fa l’efecte que la implicació de Junts sigui màxima», diu amb ironia aquesta veu, que ha assegurat: «És com si fessin veure que negocien, però no ho estan fent». A Junts certament s’admet que la votació de dijous no els fa perdre el son.

Aquest presumpte ‘passotisme’ postconvergent, defensa aquesta font, no arriba només a les seves relacions amb els socialistes: «També la tenen amb nosaltres», assegura. La conclusió de l’anàlisi a la seu republicana del carrer de Calàbria és que «sembla que volen anar a unes noves eleccions ventant com a coartada la nul·la voluntat del PSOE per negociar».

Mentrestant, Junts manté un silenci absolut, però fonts del partit envien dos missatges: un, que es tracta d’aconseguir contrapartides concretes, ja sigui la garantia que es tramitarà una llei d’amnistia o l’ús del català de manera normalitzada a les Corts, entre d’altres. Dos, que Junts no es despentinarà ni si el PSOE aconsegueix una majoria progressista a la Mesa ni si és el PP el que presideix el Congrés i té més peons en la direcció de la Cambra. Junts sempre es remet a les exigències de màxims (amnistia i autodeterminació) i afirma que les ofertes de grup parlamentari propi que li fa el PSOE (de manera que tindria més temps d’intervenció i subvencions públiques) no l’impressionen gens ni mica. Sobretot perquè si es repeteixen les eleccions, seria una oferta efímera.

L’actitud del PSOE, segons ERC

El més sorprenent de tot, segons apunten fonts d’ERC, és que «tampoc els socialistes estan fent gaire cosa per evitar» que el camí condueixi a una falta d’acord dijous i a la repetició electoral. És més, algunes de les accions dels socialistes, ponderen els republicans, semblen encaminades a frustrar qualsevol entesa.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

I és que els d’Oriol Junqueras encara no entenen com, del missatge que es va traslladar al partit socialista divendres passat, que ERC no donava per fet que votaria a favor de la candidata socialista a la presidència del Congrés se’n va derivar un corrent generalitzat d’opinió («encoratjat des de Ferraz», la seu del partit de Pedro Sánchez, insisteixen a ERC) pel qual els set escons republicans ja havien donat el seu suport per endavant.

El pessimisme també es detecta a Junts, sobretot quan se’n consulta el sector més moderat i pactista. Els fidels a Laura Borràs i a l’entorn de Puigdemont són ferms defensors de les posicions més exigents. I els que preferirien aprofitar la palanca però evitar eleccions temen que al ser tot en mans de Puigdemont i de Míriam Nogueras en el cas de la Mesa del Congrés fa preveure una altíssima possibilitat de xoc. Això sí, l’ocultació del contingut de les negociacions i frases internes com la de Turull parafrasejant el poeta Miquel Martí i Pol («tot està per fer i tot és possible») suposen que la voluntat és negociar. Això és l’únic que dona esperança als més dialogants de Junts.