Com es va forjar el pacte del Congrés: «El més difícil va ser l’equilibri entre ERC i Junts»

Tampoc s’atura en l’assumpte que ocupa la ment de tots els presents: falten menys de 24 hores perquè es constitueixi la nova Cambra baixa i el PSOE depèn dels postconvergents per escollir la seva candidata a presidir-la, Francina Armengol, i controlar la mesa. Sense aquest pas, la investidura és impossible. Però ni Sánchez ni els seus col·laboradors diuen res. Els parlamentaris tampoc tenen informació. Un parell de ministres es mostren optimistes, sense concretar absolutament res. «Prudència i discreció», repeteixen com un mantra. 

Però ara que l’acord amb Junts, i també amb ERC, s’ha segellat, donant ales a la reelecció del líder socialista, alguns dels coneixedors d’aquestes converses a tres bandes es mostren disposats a donar detalls de com va ser possible. El més difícil, assenyalen fonts socialistes al corrent de la negociació, va ser «buscar un equilibri» entre els dos partits independentistes, que «amb prou feines es parlen entre si i es miren sempre amb profund recel». 

El segon més complicat, aconseguir que els postconvergents, que durant l’última legislatura s’havien negat a pactar gairebé res, «abandonessin les posicions maximalistes, com l’amnistia i l’autodeterminació a canvi de la presidència del Congrés, i passessin a demanar coses acceptables». Si ho van aconseguir, va ser gràcies a la insistència del PSOE que aquesta només era la primera fase de la negociació, perquè encara queda el més complicat: la investidura. «Però sobretot amb paciència, molta paciència –diuen els socialistes–. I també amb carinyo».

El paper de Puigdemont 

A ritme intermitent, les converses per a l’acord del Congrés es van prolongar durant diverses setmanes. Només un grapat de dirigents en les tres formacions estaven al corrent del seu desenvolupament. Per part del PSOE, els negociadors van ser, i seguiran sent-ho, el ministre de la Presidència, Félix Bolaños; la titular d’Hisenda, María Jesús Montero, i el secretari d’Organització del partit, Santos Cerdán. A ERC, la secretària general, Marta Rovira, i el seu cap de llista a les eleccions generals, Teresa Jordà, entre d’altres. A Junts hi va haver un equip nombrós: Laura Borràs, Jordi Turull, Aurora Madaula, Anna Erra, Josep Rius, Josep Lluís Cleries, Míriam Nogueras i Albert Batet. Tots ells reportaven Carles Puigdemont. El PSOE no va arribar a parlar directament amb l’expresident de la Generalitat, però té clar que la «decisió final» va ser seva. 

«Tret de per carta, ens vam estar comunicant per tots els mitjans al nostre abast», diuen els socialistes. A ERC i Junts assenyalen que Yolanda Díaz, la líder de Sumar i vicepresidenta segona en funcions, no va tenir «cap paper». Tampoc el presumpte negociador que ella havia nomenat, l’exdiputat Jaume Asens.

«La decisió de mantenir-nos en absolut silenci es va decidir entre totes les parts, tot i que amb ERC hi va haver més dificultats. Amb Junts, vam veure clar des del principi que si existia alguna possibilitat d’arribar a un acord, aquesta passava per no revelar el contingut del que estàvem parlant. Ells van complir, demostrant que són gent seriosa. Ningú va dir res. Amb ERC, en canvi, ho teníem pràcticament tancat des de la setmana passada. La mateixa Jordà ho va venir a confirmar», expliquen els socialistes, en al·lusió a unes paraules de la diputada el 10 d’agost. «Aquesta és una ocasió d’or i no hauríem de desaprofitar-la», va dir la dirigent d’ERC, a qui el PSOE va garantir un grup parlamentari propi, malgrat no complir els requisits per a això, a canvi de votar Armengol. 

«Però després es va truncar –continuen els socialistes–. ¿Què va passar? Que ens van dir que no podíem negociar amb Junts assumptes polítics i amb ells només el grup parlamentari». 

La versió republicana

Fonts de la direcció d’ERC ofereixen aquí una versió una mica diferent. «Els contactes, tímids i via telefònica, van començar a principis d’agost, però només per a qüestions logístiques. Després hi va haver una reunió presencial en la qual els vam fer peticions polítiques. Però els socialistes no van ser receptius. És el conte de sempre: el PSOE no es mou fins a l’últim moment. I nosaltres hem aguantat pressionant. En realitat, tot es forja en les últimes 48 hores abans de la votació de dijous», diuen els republicans. 

El divendres 11 d’agost, la direcció d’ERC, descontenta per la lentitud de les converses, va transmetre als socialistes que si donaven els seus vots per descomptats estaven cometent un error. Segons interpreten els republicans, el PSOE, com a forma de pressió a Junts, va esventar que el suport dels primers ja era una realitat. Llavors va sortir al pas Rovira per refredar el pacte, mirant així de trencar el relat de Junts que ERC donava «gratis» els seus vots a Sánchez.

«Una vegada que va quedar clar que ERC i Junts no farien un front comú, vam haver de portar a terme negociacions en paral·lel. Això va ser el més difícil. Buscar un equilibri entre els pactes amb dos partits que es porten a matar. Creiem que s’ha aconseguit», argumenten els socialistes.

Hi ha possibilitats per a la investidura 

Junts va obtenir el compromís que el Govern sol·licitaria a la UE que reconegués el català com llengua oficial en les institucions comunitàries (cosa que el ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, va fer el mateix dijous al matí, just abans de la votació al Congrés), normalitzar l’ús d’aquesta llengua a la Cambra baixa i la creació de comissions d’investigació sobre els atemptats del 2017 a Barcelona i Cambrils, les anomenades «clavegueres de l’Estat» i l’espionatge polític a l’independentisme, conegut com a ‘cas Pegasus’. 

ERC, la futura aprovació d’una llei perquè el català sigui oficial en totes les institucions de l’Estat, la comissió d’investigació sobre Pegasus (aquí hi ha coincidència amb els postconvergents) i un compromís per part de l’Executiu «amb la fi de la repressió relacionada amb l’1-O per les vies legals necessàries», una referència a la despenalització del procés independentista que els socialistes ja estan explorant, com va avançar divendres EL PERIÓDICO. 

Res de tot això està firmat formalment, però els acords apareixen consignats en diversos documents. Només hi va haver un petit problema. Els partits independentistes eren els encarregats de divulgar les iniciatives pactades, però ERC va parlar en la primera versió del seu comunicat d’una «llei d’amnistia», una cosa que el PSOE en principi rebutja. «Els vam dir que això era inexacte i ho van rectificar», expliquen els socialistes.  

Tot va acabar de tancar-se dimecres a la nit. Amb Junts, cap a les nou del vespre. Amb ERC, entorn de les deu de la nit. La vigília de la constitució del Congrés, els negociadors socialistes se’n van anar a dormir relativament tranquils, però encara faltava que l’executiva postconvergent aprovés l’acord. A diferència del que passa amb els republicans, el PSOE amb prou feines ha tingut tracte amb Junts en els últims anys, i el partit de Puigdemont s’ha guanyat una merescuda fama d’imprevisible, així que no estaven del tot segurs. A les vuit del matí de dijous, tot just dues hores abans de la transcendental votació a la Cambra baixa, va arribar el seu ‘sí’ definitiu. Els republicans van fer el mateix una hora més tard. 

Ara falta el més difícil, la investidura de Sánchez, una segona part de la negociació on el PSOE, que també necessita atraure EH Bildu, el PNB i el BNG, haurà d’abordar complexes qüestions sobre finançament, inversions, model autonòmic i el vessant judicial del procés independentista. El referèndum d’autodeterminació de Catalunya no és a sobre de la taula, insisteixen els socialistes, que aquests dies es mouen entre la cautela i l’optimisme sobre les possibilitats que el seu líder sigui reelegit president del Govern. 

Notícies relacionades

Elena Manzano: "Cal trencar la premissa que Catalunya dona i Extremadura rep"

Despoblació i extensió territorial

«No sabem com acabarà això, però ara hi ha més possibilitats per a la investidura de la que hi havia fa una setmana. Ara tenim tres coses. Tenim ponts, dirigents que parlen entre si i han creat llaços de confiança. Tenim acords. I finalment, hem demostrat que complim», conclouen els col·laboradors de Sánchez. De moment, s’han pres uns dies de calma. La setmana vinent tornaran a negociar.