Pere Aragonès: «Qui negocia en nom de Catalunya el que afecta el seu estatus polític és el Govern»

Estem assistint a la negociació de la investidura del president del Govern. En aquest context, ¿què és el que el president de la Generalitat espera dels partits que negocien?

Que es pugui obrir una segona fase del procés de negociació amb l’Estat i que aquesta sigui la legislatura en la qual s’aborda la resolució del conflicte polític entre Catalunya i Espanya; que es posin els mecanismes perquè es pugui resoldre i, en definitiva, perquè la ciutadania pugui votar. Hi ha alguns elements previs, com acabar amb la repressió. L’amnistia és un pas necessari, però no suficient per resoldre el conflicte polític.

Vostè insisteix que aquesta negociació es faci de manera unitària, ERC i Junts, però l’expresident Carles Puigdemont està seguint una estratègia pròpia. ¿És un element de deslleialtat? ¿N’han parlat?

Els partits decidiran quina és la seva estratègia negociadora de cara a la investidura i, per tant, Junts prendrà la seva decisió. M’agradaria diferenciar el que és la negociació d’una investidura, que és entre partits, del fet que, si aquesta acaba oferint la possibilitat d’abordar la resolució del conflicte, llavors aquí ja hem d’estar-hi tots: els que formin part d’un possible acord d’investidura, però també gent que no, perquè el conflicte polític és entre Catalunya i l’Estat, no és entre un partit, sigui ERC o Junts, o tots dos, i el PSOE. Si no, no hi haurà solució. Així de clar.

¿Va ser un error per part d’Esquerra, fa quatre anys, anar sola a aquesta negociació?

Sempre hem volgut anar acompanyats.

La taula de diàleg, ¿s’hauria de reformar perquè s’hi pogués asseure també Puigdemont? 

Si abordem la naturalesa del conflicte polític i, per tant, anem a les causes de fons, com més siguem, millor. Si la part catalana ha de representar a més espais polítics, i coincidim en els objectius, nosaltres estarem oberts que hi pugui haver una representació major. Evidentment, haurà de ser una part que actuï com un tot i definint una estratègia de negociació absolutament compartida.

No es va acceptar la delegació de Junts perquè es van proposar dirigents que llavors no estaven en el Govern.

És important que en la resolució del conflicte les dues parts representin al màxim les societats que representin, valgui la redundància. O bé són representatives perquè hi ha una àmplia majoria política o ho és per les institucions. I qui negocia en nom de Catalunya qualsevol qüestió que afecti l’estatus polític de Catalunya, és el seu Govern. Però és evident que com més acompanyat, millor. Cal obrir una segona fase del procés de negociació i ha de ser amb normes adaptades a aquesta etapa. 

¿L’amnistia ha d’estar aprovada abans de la investidura de Sánchez?

El meu desig és que al més aviat possible, millor, per generar les condicions de confiança i per abordar com resolem el conflicte. Hi ha una majoria de Catalunya que vol votar si ha de continuar formant part de l’Estat o no.

L’amnistia implica un compromís de les dues parts. ¿Quin compromís podria adquirir l’independentisme? 

Una amnistia no està aïllada del conflicte polític que ha originat la repressió. Si s’aconsegueix, en paral·lel i alhora, hi ha d’haver altres acords que creïn el marc per avançar en la resolució del conflicte. I aquí és on les parts hauran d’oferir les seves propostes i assumir els seus compromisos també. El conflicte polític hi és i, per tant, o es resol o hi continuarà havent problemes de tensió política. 

¿Quin hauria de ser el perímetre d’aquesta amnistia? 

Tot el que està relacionat amb els fets del procés, en què hi ha hagut una resposta repressiva per part de l’Estat. Podem mirar des del 2014, i després l’1-O i les mobilitzacions posteriors a la sentència.

Un exdirigent de Convergència deia que tots els processos judicials derivats de l’operació Catalunya s’haurien d’amnistiar.

Fixar el perímetre no serà senzill, perquè l’amnistia sempre es basa en relació amb uns fets, no a unes persones. Caldrà ser molt acurats amb la definició d’aquests fets. 

¿Cal incloure els policies processats per l’1-O?

Aquest és un debat que no reflecteix la realitat del que hi ha ara. No hi ha hagut cap policia empresonat, inhabilitat o a l’exili. És molt diferent el que és l’abús de poder per part de l’Estat del que és l’actuació lliure d’uns representants polítics o de la ciutadania exercint els seus drets. Evidentment, no es pot comparar amb manifestants que han sigut perseguits, moltes vegades amb proves molt febles. Hem vist moltes absolucions i aquestes persones han passat un calvari. Hi ha hagut un excés i un abús de poder per part d’organismes policials i aquesta és una situació que també s’ha de resoldre. 

¿I els manifestants que poden estar processats o condemnats per delictes relacionats amb la violència? 

Aquí tornem als fets. Evidentment, no s’hauria d’emparar cap actuació violenta. I això s’ha de demostrar, en molts casos es fan conjectures.

Si Puigdemont es beneficia de l’amnistia, ¿el pas de dirigents per la presó haurà sigut innocu?

No, de cap manera. Estic convençut que sense el que hem fet tots durant aquests anys no estaríem avui en la situació d’abordar una amnistia. 

¿Ha parlat amb Sánchez aquesta última setmana?

No.

¿Estaria bé fer-ho?

Ha de valorar-ho ell, al final és el president que vol ser investit. Evidentment, hi ha una relació, hi ha hagut missatges, però no una conversa directa.

El seu mandat a la Generalitat es basa en dues potes: la gestió del dia a dia i els avenços cap a la independència. Si Sánchez no és investit, és molt possible que la taula de diàleg mori. Per tant, vostè ha de tenir un interès que sigui president per passar a la fase del referèndum. 

El meu interès és que Catalunya sigui independent. Aquest és el meu objectiu. I hi ha l’oportunitat per avançar. No serà fàcil. Aquesta negociació és la més complexa de la història de Catalunya perquè hem de parlar de sobirania. Cal generar les condicions, i això no és investir o no Sánchez, sinó que depèn del com, dels acords per a la investidura, si s’acaba produint.

¿Hi ha pla b a la taula de diàleg?

Estic convençut que el procés d’independència de Catalunya culminarà amb una taula de negociació. Qualsevol altra via, ara no la veig viable. I algunes no les veig desitjables, com tot el que s’allunyi de les vies pacífiques i democràtiques. ¿Com arribarem a aquesta negociació? Dependrà de la capacitat de pressió. Unes vegades serà perquè els vots independentistes catalans són necessaris a Madrid i d’altres perquè hi ha hagut una capacitat de mobilització i una consolidació d’àmplies majories a Catalunya. 

Que vostè vagi a la manifestació de l’ANC per la Diada, ¿vol dir que ara també és un moment de mobilització?

Sempre és un moment de mobilització. Amb uns objectius, que estan orientats a enviar un clar missatge a l’Estat que és que Catalunya està mobilitzada a favor d’una solució política i democràtica, per un referèndum i pel final de la repressió. 

¿En quin punt està l’acord de claredat i què farà amb les conclusions? 

Espero poder tenir les conclusions aquest mes. Quan les tingui, les compartiré amb la ciutadania, es faran públiques i em posicionaré. L’acord de claredat té una gran virtut que és que personalitats acadèmiques amb trajectòria i solidesa, i amb punts de vista a favor i en contra de la independència, discuteixen sobre quines regles de joc hauria de tenir d’un referèndum acordat. Això ens permet posar-nos d’acord en unes regles de joc. Al final ens haurem d’asseure amb el Govern i pensar com solucionem el conflicte, sense limitar cap aspiració. 

¿La via unilateral forma part d’aquestes regles de joc?

No forma part de l’encàrrec.  

El ‘lehendakari’ Iñigo Urkullu va plantejar una via per posar sobre la taula un debat sobre el model territorial de l’Estat. ¿Aquest seria un marc possible en el qual discutir sobre l’autodeterminació?

Respecto molt la proposta del ‘lehendakari’, però la via que proposa no és la meva. Nosaltres defensem una negociació bilateral entre Catalunya i Espanya que permeti definir com es fa el referèndum precedit d’una amnistia. Ara bé, benvingut sigui el fet d’obrir debat sobre que el model d’Estat actual és un model caduc tot i que la nostra proposta és una altra.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Alberto Núñez Feijóo va proposar buscar un nou «encaix» per a Catalunya dins de la Constitució. Vostè va declinar reunir-se amb ell per abordar la seva investidura. ¿Es veuria amb ell ara perquè li exposi aquesta idea?

Quan Feijóo va dir que es voldria reunir amb els presidents, crec que no corresponia perquè els vots de la investidura els ha d’obtenir dels partits. I el meu ha sigut clar: mai investirem un president del PP. A partir d’aquí, si el futur canvia i té altres responsabilitats, doncs potser serà necessari parlar, però no pinta així. Catalunya no busca un encaix, Catalunya busca decidir el seu futur. I que la proposta passi pel Senat crec que és a anys llum del que no només els independentistes, sinó aquells catalans no independentistes, però que defensen l’autogovern, esperen.