El catalanisme que necessitem. Una mirada sobre la transició

Els nacionalistes bascos i navarresos van preservar i van estendre un privilegi foral que havia sobreviscut al mateix franquisme a les províncies ‘lleials’ d’Àlaba i Navarra. Una reivindicació que els diputats catalanistes (PSC, PSUC, Pacte Democràtic, Unió Democràtica i ERC) ni tan sols es van plantejar demanar en aquell moment. La idea d’una sobirania fiscal no era en l’horitzó mental de gairebé ningú, a excepció de la figura políticament solitària de Ramon Trias i Fargas, que, no obstant, no tenia cap inconvenient a definir-se com a federalista. El debat més viu entre els parlamentaris catalans en el moment d’aprovar la proposta estatutària per enviar a les Corts espanyoles no va ser sobre les finances de la Generalitat, sinó sobre l’obligatorietat o no del català. La preocupació del catalanisme era sobre el futur de la llengua i el risc de divisió identitària, no els diners.

La possibilitat de copiar el model de concert basc no la va defensar ningú, cap polític català o catalanista el 1979. I això va ser així perquè la cultura política del catalanisme no és foralista, sinó liberal, als antípodes de recolzar les seves reivindicacions d’autogovern en uns furs premoderns o drets històrics. Mentre el basquisme és la reivindicació d’un particularisme històric al si de la corona de Castella, el catalanisme polític ha perseguit una altra cosa: la modificació global de l’Estat centralista. El catalanisme és una forma d’hispanisme, una visió sobre com ha de funcionar el conjunt d’Espanya (Joaquim Coll i Daniel Fernández, A favor d’Espanya i del catalanisme, Barcelona, Edhasa, 2010).

I el 1978, la millor manera de destruir el centralisme franquista era apostar per la generalització del model autonòmic. Quan Miquel Roca Junyent va defensar en l’article 2 de la Constitució la referència a les nacionalitats històriques, diferenciades de les regions, va afirmar que en cap cas s’introduïa una potencial discriminació en la possibilitat d’accedir a l’autogovern, ni en el contingut potencial de les competències. No es pot afirmar, doncs, que hi hagués cap voluntat decidida ni explicitada de diferenciar competencialment les nacionalitats de les regions.

Tant PSC com PSUC eren plenament favorables a repetir la fórmula republicana que, molt probablement, si el resultat de la Guerra Civil hagués sigut un altre, hauria dibuixat un mapa de 14 regions autònomes. Tampoc hi estaven en contra dues forces supervivents del catalanisme dels anys 30, però minoritàries el 1977, com Unió Democràtica i Esquerra Republicana. La interpretació més eloqüent en favor d’aquesta interpretació la va fer el mateix Miquel Roca, en representació de Minoria Catalana, quan va dir: «No hi ha distinció quant al contingut substantiu del que serà l’autonomia; està a la mercè, a la lliure disposició dels habitants de cadascuna d’aquestes comunitats autònomes el decidir el nivell que volen donar a les seves pròpies competències». No cal dir que Jordi Solé Tura, representant del PSUC/PCE, l’altre pare català de la Constitució, hi estava completament d’acord. 40 anys després continua sent molt útil la lectura del seu llibre ‘Autonomies, federalisme i autodeterminació’ (1984).

Veiem, doncs, que el catalanisme no tenia inconvenient el 1978, com tampoc durant la II República, que el model fos generalitzable als altres pobles d’Espanya. Per al catalanisme progressista, laic i federal, l’extensió de la fórmula autonòmica era la millor estratègia per posar fi al centralisme. De la mateixa manera, la idea d’una Espanya regionalitzada ha sigut un element igualment important en el discurs més conservador, de cultura catòlica, fins i tot per a aquell que no va dubtar a declarar-se nacionalista al començar el segle XX.

Tant Prat de la Riba com Duran i Ventosa tenen incomptables escrits en els quals defensen que les aspiracions d’autogovern de Catalunya es poden aplicar als altres pobles d’Espanya. I si prenem els discursos de Francesc Cambó i el contingut de les seves campanyes regionalistes per les Espanyes, en les primeres dècades del segle XX, llavors els exemples es transformen en un programa regeneracionista per a tot l’Estat (Enric Ucelay, L’imperialisme català, Barcelona, Edhasa, 2003).

En definitiva, més enllà del biaix ideològic, més a la dreta o més a l’esquerra, l’aportació de les forces catalanistes durant la Transició va ser la idea d’autonomia com a element consubstancial de la nova democràcia espanyola. Ara bé, la proposta catalanista es planteja també des del convenciment que no es tracta només de resoldre un problema tècnic, d’aconseguir una eficàcia més gran de l’Estat, sinó com una via per encaixar una qüestió política: el reconeixement d’unes identitats nacionals que no desitgen ser culturalment assimilades i que tenen unes dinàmiques socials i econòmiques específiques.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Gairebé mig segle després, l’èxit del model autonòmic queda certificat pel fet que, avui, a part de Vox, l’aparició del qual és relativament recent, en gran manera com a resposta des del nacionalisme espanyol al procés separatista, representant tan sols el 12% dels vots en les últimes eleccions, cap altra formació qüestiona el model autonòmic. L’acceptació de l’Estat compost és indubtable. Sovint no posem prou de manifest que el Rei, al ser proclamat davant les Corts Generals, presta el jurament d’exercir fidelment les seves funcions, guardar i fer guardar la Constitució i les lleis i respectar els drets dels ciutadans i de les comunitats autònomes (article 61).

No obstant, el debat sobre la reforma del model territorial, ja que el títol VIII de la Constitució no es va poder tancar, i que hauria d’evolucionar segons el parer de la majoria d’experts en un sentit conseqüentment federal, s’arrossega des de fa molts anys. Les responsabilitats són compartides per totes bandes i avui sembla un objectiu del tot impossible, atès el grau extrem de polarització i divisió entre les esquerres i les dretes.