El cost econòmic i l’impacte polític compliquen l’oficialitat del català a la UE

Un d’aquests països és Suècia, un Estat membre amb un idioma amb estatus oficial a la UE –el suec– i mitja dotzena de llengües minoritàries reconegudes com són l’ídix, el romaní, el meänkieli (finlandès de Tornedal), el sami i el finlandès. «El Govern es mostra reticent a revisar el reglament núm. 1 per convertir el català, l’eusquera i el gallec en llengües oficials i de treball de les institucions de la UE. El Govern creu que per poder adoptar una posició definitiva és necessària una anàlisi de les conseqüències de la proposta sobre l’eficàcia del treball de la UE, així com sobre els efectes pressupostaris i pràctics», assenyala Estocolm en una nota preparatòria per a la reunió ministerial europea. 

La seva postura és secundada per diferents raons per mitja dotzena delegacions, grans i petites, consultades per EL PERIÓDICO. D’altres, de moment, o no han definit la seva postura o prefereixen no compartir-la, com Hongria. «Necessitem tenir una millor idea de les possibles conseqüències si reconeixem aquestes tres llengüe,s i el més important són les possibles conseqüències financeres. Per a la UE, especialment per als estats membre a nivell individual, i també per a altres llengües minoritàries a la UE», expliquen fonts d’un altre dels països més reticents a obrir aquesta capsa de Pandora. I és que «si l’eusquera, per exemple, és reconegut com a llengua, això també té un impacte en la comunitat basca a França i això, al seu torn, podria donar lloc a peticions, per exemple, perquè el cors o el bretó també siguin reconeguts com a llengua de la UE», apunten les mateixes fonts.

Conseqüències pressupostàries

El sentiment entre molts governs és que una decisió com la que planteja Espanya requereix un «procés acurat», no s’ha de prendre «sense pensar», ni tampoc sense valorar-ne per endavant les conseqüències. «Entenem el raonament, per descomptat, però no és una decisió que es pugui prendre a la lleugera», incideix un segon diplomàtic d’un país una mica més receptiu però que veu necessari, abans de posicionar-se, conèixer les conseqüències en termes pressupostaris, de recursos humans i de funcionament de les institucions europees.

Per això són molts els que consideren que el ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, que és qui acudirà aquest dimarts en persona a presentar i defensar la iniciativa per remarcar la importància que hi dona el Govern –tot i que habitualment és el secretari d’estat per a assumptes europeus, Pascual Navarro, que representa Espanya en aquest fòrum–, ha plantejat uns terminis excessivament «ambiciosos», que no casen amb els temps que habitualment s’esdevé en la presa de decisions a la UE. «És una mica inusual que hagi arribat tan ràpid al Consell», reconeix un tercer diplomàtic que posa l’accent en què qualsevol canvi exigeix un suport «unànime» dels 27 estats membre.

«Això complica molt el procés. Em sorprendria que no hi hagués un país que no posi pegues pel cost o per l’impacte per a altres llengües regionals. Això és només l’inici del debat, no el final», afirmen des d’un país del nord d’Europa minimitzant les possibilitats de decisió. «Nosaltres no tenim una posició ferma, però els frugals han començat a plantejar la qüestió dels costos», admeten altres fonts diplomàtiques del sud sobre un dels grans esculls.

Primera discussió

Va ser el 17 d’agost quan Espanya va remetre una sol·licitud oficial a la Secretaria General del Consell i a la presidència de la UE, que aquest semestre ocupa precisament Espanya, per iniciar el procediment de modificació del reglament que regula el règim lingüístic, «a fi d’incloure les llengües espanyoles que gaudeixen d’estatus oficial a Espanya i reconegudes com a llengües cooficials per l’article 55.2 del Tractat de la UE». «S’agrairia l’inici dels procediment de modificació [...] així com la inclusió de la qüestió en l’ordre del dia del pròxim Consell d’Assumptes Generals de 19 de setembre de 2023», assenyala la carta firmada per Albares.

Notícies relacionades

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Trapero aposta per un increment dels Mossos per rebaixar el crim

Dit i fet. L’ordre del dia fixat inclou no només una presentació de la proposta de modificació del règim lingüístic de la Comunitat Econòmica Europea, sinó també un debat i l’eventual adopció. Una urgència poc habitual en una institució en què les discussions es preparen i treballen prèviament per part dels ambaixadors permanents de la UE. Una cosa que està prevista que facin aquest divendres. «No s’ha discutit enlloc, així que incloure-ho a l’agenda per a la seva adopció és bastant inusual. Sembla una mica de teatre per part de la presidència espanyola perquè diguin a Junts que han fet tot el que han pogut, però que no és possible», explica un diplomàtic en vigílies de la reunió d’ambaixadors preparatòria que es fa. «És massa vague tot plegat per dir sí o no sense un estudi d’impacte», afegeix un tercer diplomàtic d’un país una mica més receptiu a la idea espanyola.

Espanya no ha revelat de moment si ha fet comptes ni si té una anàlisi del possible cost d’incloure-hi tres llengües oficials més. El règim reconeix actualment 24 idiomes oficials (alemany, búlgar, txec, croat, danès, eslovac, eslovè, espanyol, estonià, finlandès, francès, grec, hongarès, anglès, irlandès, italià, letó, lituà, maltès, neerlandès, polonès, portuguès, romanès i suec), que s’han anat incorporant a mesura que s’han anat sumant nous estats membre, amb l’única excepció de l’irlandès, que va aconseguir el seu estatus oficial el 2007, molts anys després de l’adhesió d’Irlanda a la UE, però que no va aconseguir la plena oficialitat fins l’any passat a causa del limitat nombre d’intèrprets i traductors.