¿Què està passant en el PP català? Les claus del desafiament d’Alejandro Fernández a Feijóo

El detonant de la crisi –almenys a ulls més públics– van ser les crítiques del dirigent català a la intenció de Feijóo d’incloure Junts en la ronda de contactes per a la seva investidura, però la situació té més rerefons. I no s’entenen sense tenir en compte la possibilitat que Feijóo vulgui rellevar Fernández de la presidència autonòmica del partit, ni sense la intenció del líder català de pugnar per seguir al capdavant.

Alejandro Fernández va ser elegit el novembre del 2018 com a president del PP català, en substitució de Xavier García Albiol. Ho va fer amb el suport pràcticament unànime de la militància –del 97,1%– i era vist amb bons ulls per la nova direcció estatal del PP, després de ser Fernández un dels principals valedors de Pablo Casado –de qui es va fer amic en la seva etapa al Congrés– en la seva pugna amb Soraya Sáenz de Santamaría i Dolores De Cospedal. Però malgrat tenir els vents interns a favor, el nou president tenia el difícil objectiu de revertir els pitjors resultats de la història del PP a Catalunya. Fins aleshores, perquè –de fet– van empitjorar.

El primer examen –i fracàs– van ser les generals de l’abril del 2019. L’aposta de Casado, Cayetana Álvarez de Toledo, amb prou feines va poder retenir un dels seus sis escons. Un mes després, a les municipals, la nota també va ser dolenta. Amb Josep Bou, van estar a punt de quedar fora de l’ajuntament de Barcelona. Però l’estocada definitiva van ser les catalanes del 2021. La candidatura de Fernández va arribar amb reticències per col·locar en llocs de sortida persones alienes al partit com Lorena Roldán o Eva Parera, i els resultats van quedar molt lluny dels objectius: últims –sobrepassats per Vox i Cs– i amb un escó menys. Tot això va deteriorar la relació amb l’executiva de Casado –especialment amb Teodoro García Egea– que, just abans de caure, estava ultimant el seu relleu.

Tot i això, l’entrada d’Alberto Núñez Feijóo –i consegüent sortida de Casado– l’abril del 2022 va donar un temps extra a Fernández. El nou líder popular va decidir ajornar el congrés autonòmic previst per a aquella tardor i celebrar només la renovació de la direcció provincial, que va reforçar Manu Reyes –ara de nou alcalde de Castelldefels–, amb l’objectiu de centrar-se i preparar millor les eleccions de municipals. Amb tot, poc després ja van començar a sonar veus de canvi. Salvada l’emergència inicial –després de la convulsa sortida de Casado– i amb el partit una mica més assentat, el nou president del PP ja va situar entre les seves prioritats enfortir les seves files més fluixes, entre les quals Catalunya –a més d’Euskadi–, i la seva intenció era fer-ho amb un nou projecte més «moderat» de «catalanisme constitucional» i «bilingüisme cordial». Per portar-lo a terme, tot apuntava al relleu d’Alejandro Fernández després del cicle electoral.

La distància de Fernández amb la cúpula popular –especialment molesta per les seves absències en les reunions de barons i la seva poca participació en la vida orgànica del partit a Catalunya– va anar eixamplant-se amb el pas dels mesos, però tot es va precipitar amb l’avenç de les eleccions generals. Génova les va aprofitar per oferir a Fernández una sortida: anar de candidat al Congrés. Una proposta que Fernández no només va rebutjar, sinó que va airejar aquest rebuig a través de les xarxes socials, una cosa que va causar malestar en una part del partit. «Em quedo a Catalunya, jo no us abandonaré», va assegurar.

El rebuig d’anar al Congrés ja anticipava que Fernández estava disposat a deixar batallar per la presidència del PPC, però els exigus resultats del 23J i les batzegades de Feijóo després, el van empoderar. «Junts sí que és el meu rival. Que algú em digui de què cal ‘parlar’ amb ells», va assegurar a finals d’agost a les xarxes. No era una afirmació qualsevol, sinó una desautorització en tota regla de l’estratègia de Feijóo, que havia anunciat que es reuniria amb Junts per mirar de negociar la seva investidura. Un contundent missatge que va decidir ratificar «sense por» uns dies després i que la majoria del partit va interpretar com l’inici de la seva campanya per quedar-se en la presidència del partit.

Davant aquesta situació, el PP de Barcelona va voler deixar clar el seu suport a Feijóo en un acte d’inici de curs polític en el qual van ser presents tots els pesos pesants de la cúpula catalana, a excepció de Fernández, que no va anticipar el seu retorn vacacional. Dolors Montserrat, Santi Rodríguez, Xavier García Albiol, Manu Reyes, Josep Tutusaus, Daniel Sirera, Nacho Martín Blanco... «Tots al costat del nostre president», va exclamar Reyes, després d’algun retret velat de Tutusaus contra Fernández. Cap d’ells es va deixar veure aquest dijous en la conferència de Fernández.

Notícies relacionades

Trapero aposta per un increment dels Mossos per rebaixar el crim

Primera denúncia davant la fiscalia a BCN per tortures policials en la Transició

Malgrat que la situació cada vegada és més insostenible, com reconeixen fonts de la mateixa cúpula del PP català; de moment, Génova vol esperar que es resolgui la conjuntura estatal per convocar el congrés. Els populars són conscients que la investidura de Feijóo està condemnada al fracàs, però tenen l’esperança que les negociacions entre el PSOE i els partits independentistes no arribin a bon port i que tot desemboqui en una nova contesa electoral, on puguin treure’n més profit. A més, les eleccions catalanes no estan previstes fins al febrer del 2025 i, per tant, no urgeix buscar un nou líder, que seria també el candidat a les eleccions catalanes.

En la resta de territoris on ja hi ha hagut renovació de la cúpula, Feijóo ha optat per evitar primàries que poguessin fracturar el partit i ha apostat per llistes úniques de consens. Una situació que a hores d’ara sembla difícil d’aconseguir a Catalunya si, com sembla previsible, Fernández fa el pas i presenta candidatura. Tot i que tampoc està gens clar qui seria l’alternativa de Feijóo. En els últims mesos, han sonat diversos noms, des de Dolors Montserrat –que acaba de ser reforçat a Europa–, fins a Manu Reyes i Daniel Sirera, però segons diverses fonts consultades, cap d’ells voldria fer el pas. Almenys, per ara.