¿Què es pot fer ara en català a la Unió Europea?

Va ser durant el mandat d’un altre president socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, a mitjans del 2005, quan les tres llengües cooficials van aconseguir la visibilitat que tenen avui dia. La sol·licitud inicial, com també la cursada aquest estiu pel Govern de Pedro Sánchez, apostava per modificar el reglament per reconèixer oficialment, en plena igualtat de condicions, les llengües diferents del castellà que compten amb estatus oficial a Espanya i que van citar llavors com «l’eusquera, el gallec i la llengua que es denomina ‘català’ a la Comunitat Autònoma de Catalunya i a la de les Illes Balears i que es denomina ‘valencià’ al País Valencià».

1,5 milions a l’any

La iniciativa va xocar llavors amb les reserves d’altres delegacions tot i que el Consell d’Assumptes Generals (CAG en les seves sigles en anglès) sí que va acceptar millorar el reconeixement per mitjà d’acords administratius entre Espanya i les institucions europees. Això sí, per aconseguir llum verda, el Govern espanyol va haver d’assumir les despeses administratives de la interpretació i traducció i estimades aleshores pel Govern de Rodríguez Zapatero entorn del mig milió d’euros anuals per a cada una de les tres llengües, és a dir 1,5 milions d’euros a l’any. 

Arran d’aquest pacte, Espanya va aconseguir firmar acords amb el Consell (2005), la Comissió Europea (2005), el Comitè de les Regions (2005), el Consell Econòmic i Social (2005), el Defensor del Poble (2006) i el Tribunal de Justícia de la UE (2009) per possibilitar les traduccions en les comunicacions i fins i tot la interpretació en algunes reunions del Consell i el Comitè de les Regions (CdR), cosa que ha permès que consellers i representants autonòmics puguin parlar eusquera, gallec i català en reunions oficials i als plenaris del CdR.

Revés a l’Eurocambra

Notícies relacionades

ERC busca la via per recuperar militants

El testimoni d’Aldama deixa al TS l’opció d’investigar el Govern

És a dir, totes les institucions excepte el Parlament Europeu, presidit en aquell temps per Josep Borrell, ja que la seva mesa –que reuneix president, vicepresidents i qüestors– va rebutjar l’acord l’abril del 2006. Va ser a instàncies del Partit Popular Europeu –el popular Alejo Vidal Cuadras era vicepresident de la cambra– i dels liberals que es van escudar en «raons tècniques» i en les dificultats per cobrir els serveis d’interpretació i traducció a les noves llengües oficials dels estats membres acabats d’incorporar a la UE. El que sí que va admetre finalment la cambra –el juliol del 2006– va ser la possibilitat que els ciutadans poguessin comunicar-se amb la institució en català, gallec eusquera. Un dret que, segons les xifres que maneja la mateixa institució, no ha sigut excessivament exercitat, particularment en eusquera i gallec. 

Durant els dos primers anys en què es va admetre l’ús de les tres llengües en la correspondència amb el Parlament Europeu, des de mitjans del 2006 a mitjans del 2008, no va arribar ni una sola missiva, proposta o queixa en eusquera mentre que en gallec va ser rebuda una sola petició i unes quaranta en català. Des d’aleshores ha situació ha millorat tot i que només lleugerament. Des del 2017, segons les dades de què disposa l’Eurocambra, el nombre de les sol·licituds de ciutadans rebudes en alguna de les tres llengües ascendeix a 687, totes en català: 223 el 2017, 51 el 2018, 118 el 2019, 9 el 2020, 13 el 2021, cap el 2022 i 273 el 2023. La delegació del Parlament Europeu a Catalunya tradueix, a més, notes de premsa i presentacions al català, com també l’oficina de la Comissió Europea, que fa la web i les notes de premsa també en català.