Del 155 a l’amnistia: la necessitat aritmètica imposa la desjudicialització del procés en sis anys

La presó va arribar abans que la mateixa DUI. Tot i que la bola de neu de la judicialització del procés va començar a forjar-se després de la consulta del 9 de novembre del 2014, es va fer gran amb l’1 d’octubre. El primer indici van ser les detencions d’alts càrrecs del Govern a deu dies de la votació, però es va acabar evidenciant amb l’empresonament dels llavors líders de l’ANC i d’Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, el 16 d’octubre del 2017. Després d’ells, van venir els dels principals líders del procés després de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i l’aplicació del 155, mentre part d’ells optaven per fer les maletes abans de córrer la mateixa sort. Que la resposta de l’Estat passava per la via de les togues va quedar clar en aquella convulsa tardor que va desembocar en unes eleccions en les quals va guanyar Ciutadans, tot i que l’independentisme va retenir la majoria.

El context polític va donar un tomb vuit mesos després a raó d’un fet totalment allunyat del procés: la sentència de la Gürtel contra el PP, que va acabar sent el catalitzador perquè, malgrat la convulsió patida pels independentistes per les conseqüències de l’1-O, ERC i el PDECat van acabar formant part de l’equació que portaria Sánchez a triomfar en una moció de censura. Aquest va ser el primer assaig del líder del PSOE per acostar-se al sobiranisme. En el seu discurs, va prometre per primera vegada renunciar a la «batalla» territorial i va apostar per «restablir» les relacions entre el Govern i la Generalitat. Aquesta va ser la primera baula de la desescalada, malgrat que, gairebé alhora, a Catalunya Quim Torra era investit president, un ferm defensor de la «confrontació» amb l’Estat que va acabar sent inhabilitat pel Suprem a finals del 2020 per despenjar tard una pancarta del balcó de la Generalitat que demanava la llibertat dels presos.

Però l’escala tenia encara massa esglaons per recórrer. L’inici del judici als líders del procés va coincidir amb l’aprovació dels primers pressupostos de Sánchez ja com a president del Govern, que van ser tombats per ERC i el PDECat perquè el Govern va rebutjar la figura d’un relator que exercís de notari de la negociació per acabar amb el conflicte polític. La fiscalia va demanar 25 anys de presó per a Junqueras i entre set i 17 per als altres acusats. Amb tot aquest escenari sobre la taula, però també amb la punxada de la convocatòria del PP, Ciutadans i Vox a la plaça de Colom per protestar contra la interlocució amb l’independentisme, Sánchez va decidir convocar eleccions.

Eleccions que es van haver de repetir per falta de suports al novembre, un mes després que el Tribunal Suprem emetés la sentència i imposés als líders del procés penes de presó d’entre 9 i 13 anys pels delictes de sedició i malversació. Un sever càstig a què l’independentisme va respondre amb unes protestes que van pujar decibels i van comportar aldarulls –especialment a Urquinaona– i el naixement de Tsunami Democràtic, que va aconseguir que milers d’independentistes participessin en una crida a bloquejar l’Aeroport de Barcelona. Una acció que es va repetir l’endemà de les eleccions generals del 10 de novembre, tallant la frontera amb França per autopista. El lema d’aquella manifestació va ser una crida a la negociació: ‘Spain, sit and talk’ (Espanya, seu i parla), alhora que el procés anava sumant noves causes judicials més enllà dels dirigents polítics.

Malgrat haver dit en campanya que «no podria dormir» si governés al costat de Pablo Iglesias, que apostaria per penalitzar l’organització de referèndums i que defensés poder aconseguir portar Puigdemont a Espanya perquè fos jutjat, Sánchez va forjar la primera coalició de la democràcia de la mà de Podem i va aconseguir ser investit amb l’abstenció d’una ERC reforçada a les urnes i amb capacitat per decantar la balança al Congrés. Va ser una àrdua negociació que va culminar amb la concessió d’una taula de diàleg, el reconeixement de l’existència d’un conflicte polític, el compromís del PSOE de treballar per a la desjudicialització i l’esbós d’una votació sobre un acord. Amb els líders de l’1-O encara a la presó i peticions d’extradició frustrades dels que se’n van anar per part del jutge Pablo Llarena, començava un desglaç que quedaria truncat en sec per la irrupció de la pandèmia mentre la batalla entre ERC i Junts feia efecte al Palau de la Generalitat.

Els símptomes més evidents de la desjudicialització no van arribar fins al juny del 2021 i la concessió dels indults als líders del procés empresonats, ja amb Pere Aragonès com a president. La gestió de la covid-19 va postergar el diàleg entre governs per abordar el conflicte alhora que es van anar gestant pactes del PSOE amb ERC no exempts de tibantors per aprovar pròrrogues de l’estat d’alarma o moltes de les lleis que han sigut vaixell insígnia del Govern de coalició, així com els pressupostos. Els escarafalls del PP, de Ciutadans i Vox i els intents d’encoratjar una reacció ciutadana en contra de la mesura de gràcia als independentistes va ser en va. Però els indults, que els republicans no han reivindicat fins dos anys després perquè el gran consens de l’independentisme era la petició d’una amnistia, van encendre la metxa en la relació entre ERC i Junts, que no va digerir bé no ostentar la presidència i que va començar a cultivar que el partit de Junqueras pactava amb els socialistes «a canvi de res». La divisió dels partits va començar també a calar en el moviment.

Notícies relacionades

El Parlament aprova condicionar la investidura de Sánchez a l’impuls d’un referèndum

El Parlament constata la seva «falta de confiança» en el Govern i reprova el lideratge d’Aragonès

El segon gran episodi després dels indults de desfer les causes judicials de l’1-O va arribar davant el suport que necessitava Sánchez per aprovar els pressupostos del 2023 i poder esgotar la legislatura. Malgrat el xoc que va suposar entre el Govern i l’independentisme l’escàndol de l’espionatge amb Pegasus i de la sortida de Junts del Govern fa just un any, el PSOE i ERC van acabar pactant la reforma del Codi Penal amb l’objectiu de rebaixar les penes dels encausats. L’eliminació de la sedició va ser la principal mesura, però també la reforma del delicte de desordres públics i el de malversació, especialment polèmic. Els republicans van correspondre aprovant els comptes. Tot i això, la clatellada va arribar amb la interpretació que va fer el Suprem de la reforma, que també va ser altament criticada per Junts i per part de les entitats independentistes.

Sánchez tenia marge fins a finals d’aquest any per convocar les eleccions, però en un gir de guió les va precipitar un dia després del correctiu i la pèrdua de poder institucional patit pels socialistes en les autonòmiques i municipals del 28 de maig, amb Catalunya com a principal excepció. Objectiu: descol·locar un PP disposat a teixir aliances amb Vox. De nou, i contra pronòstic, el líder del PSOE va resistir el 23 de juliol després d’una campanya en la qual va arribar a considerar Puigdemont com «una anècdota». No va guanyar i va quedar darrere de Feijóo, però va aguantar un envit que la majoria d’enquestes donaven per perdut. Això sí, la seva investidura passa ara pel suport indispensable d’ERC i de Junts –a expenses de la decisió de l’expresident des de Waterloo– i d’una amnistia que, fins ara, els socialistes havien rebutjat, a més d’algun avenç cap al referèndum.