ERC i Junts es retroben en el pragmatisme sis anys després del referèndum de l’1-O

Sí, és cert que Junts mai ha renegat formalment del diàleg. Fins i tot quan es va presentar per primera vegada a les eleccions del 2017 sota el 155 el seu programa sostenia: «Prioritzem la via del diàleg». En les generals del 2019 reivindicava «la negociació com a fonament de l’acció política» i insistia en la via del diàleg. Però en tots aquests moments el partit de Puigdemont ha mantingut formalment que no fa falta res per proclamar la independència, perquè el resultat del referèndum de l’1-O (sense cap reconeixement internacional i anul·lat pel Tribunal Constitucional) és vàlid. Encara més, Laura Borràs, com a candidata a la Generalitat va posar a més els cabells de punta a Junts quan es va comprometre, el 30 de gener de fa dos anys en un míting, a tornar a activar la declaració unilateral d’independència (DUI) en el cas que el resultat les eleccions aflorés una majoria separatista i li permetés formar govern.

Junts no ha negat mai el diàleg, però ha posat sempre l’accent polític a la confrontació. Són incomptables els epítets dedicats a ERC per emprendre, sí, aquest diàleg. Els han acusat de renunciar a la independència, a la via unilateral, de fer el discurs de «deixar-ho córrer» i, en les bases independentistes, de «botiflers» i «traïdors».

El discurs oficial i la realitat

Puigdemont, l’agost del 2020, en una intervenció a Prada de Conflent, va desplegar la seva tesi: «L’única via transitable, realista i sense falses il·lusions és la gestió d’una confrontació intel·ligent ambl’Estat, és la via democràtica menys segura, la més incerta, en preferiríem una altra, però no en tenim cap altra, lamentablement».

¿Per què Puigdemont negocia, doncs, amb el PSOE, la investidura de Sánchez? El seu entorn proclama que negociar no és renunciar a la confrontació. Però a Junts fa ja molts mesos que el sector més pragmàtic afirma en privat que sis anys després no té cap sentit defensar que el referèndum és una cosa vigent. Va ser, diuen, un gran acte de desobediència i afirmació, però sense validesa jurídica, igual com la DUI. Però la diferència és que això ho ha proclamat obertament ERC, però encara avui cap dirigent de Junts ho assumeix en públic.

L’actual procés negociador s’entén en la lògica política habitual: un partit és clau per formar govern i negocia per aconseguir el màxim d’objectius. Puigdemont ho està fent. I sense posar condicions inassumibles per al PSOE. I ell, i només ell, gràcies al seu prestigi en el moviment independentista, pot alhora –com admeten els més pactistes de Junts– assegurar que no ha traït les seves idees de confrontació, que segueix on era.

A la pràctica i tornant al referèndum, ja només l’ANC i el Consell de la República –controlat per Puigdemont i Toni Comín, de Junts– defensen que l’1-O té valor jurídic i es pot descongelar la declaració d’independència qualsevol dia. Ni Esquerra, ni Òmnium ni altres actors independentistes van per aquesta via.

Revisió de l’1-O

A diferència de Junts, Esquerra va començar la seva revisió de l’1-O el mateix hivern del 2017, quan amb la boca petita ja reconeixia que aquella tardor les coses no havien sortit com haguessin desitjat. El gir estratègic definitiu va arribar al desembre el 2019 quan va celebrar un congrés en què es va entregar a la via del diàleg amb l’Estat i va posar al congelador la via unilateral. La secretària general del partit, Marta Rovira, ha sigut tot aquest temps la principal encarregada dels republicans de revisar l’1-O. Se la considera amb l’autoritat moral suficient per no ferir els militants més susceptibles. El març d’aquest mateix any no va tenir objecció en admetre que la votació no havia tingut «prou legitimitat interna» perquè una part dels catalans –sobretot els contraris a la independència– no s’havien sentit cridats a votar.

Notícies relacionades

Del 155 a l’amnistia: la necessitat aritmètica imposa la desjudicialització del procés en sis anys

Puigdemont crida a la mobilització en el sisè aniversari de l’1-O

Sis anys després de l’1-O, els republicans miren d’acostumar-se a un nou paradigma que no haguessin imaginat tan sols fa unes setmanes: Junts també s’ha apuntat a la via de la negociació per la qual tant havia criticat Esquerra. «Junts ha acabat fent el mateix que nosaltres, el mateix pel que ens deien traïdors», afirma una veu autoritzada del partit. «Podríem fer una llista les vegades que ens han dit que negociació era rendició», rebla un dirigent de la formació.

Els republicans reivindiquen sempre que poden que van ser ells i no Junts els primers a arribar a la conclusió que era imprescindible negociar per trobar una sortida al conflicte. «Ens hem partit la cara», deia dimarts el líder republicà al Congrés, Gabriel Rufián. Ara, el gran temor d’ERC és que, si s’aconsegueix l’amnistia després de negociar amb el PSOE, l’opinió pública percebi que és només gràcies a tasca negociadora de JxCat. Aquesta seria una gran paradoxa: haver aconseguit durant anys el desgast de negociar amb el Govern, per a després no poder apuntar-se l’èxit més gran.